- Uooo! Ei! Uooo, uououooo! Mira, miiira!
- Què tens, què hi ha? – inquiria la mare amb preocupació.
- Mamà, mamà, mamaaaaaaaaaà! – cridava com si s’hagués de morir.
Cridava tant, que vaig haver d’aixecar la cella. No importava en absolut que per agafar aquell vol de Monarch Airlines m’hagués despert a les tres de la matinada. Una fila al davant i dos seients a l’esquerra hi havia aquell nen a punt d’expirar.
- Estem volant per sobre dels núvols. Estem volaaant! – deia el nen a no res de sucumbir.
Perquè certament aquell nen semblava a punt de morir, a punt de morir de vida i fascinació. “Cotó, són de cotó, els vull tocaaar!”.
Vaig somriure. Tímidament, m’havia confessat un secret com si jo mateix fos el meu primer amant. Em vaig avergonyir lleugerament de la parsimònia amb la que havia executat totes i cadascuna de les meves accions: un hola i un somriure barats a l’hostessa, maleta al compartiment de dalt, cinturó ajustat i ulls clucs.
Com pot ser? Però si estàvem volaaant! Volar! I jo concentrat en la rutina… Per sort, la dosi definitiva del medicament d’il·lusió tornava a arribar de la mà d’aquell nen: “això és Menorca! Menorca, mira aquestes pedres, mira l’aigua, mira, mira, mira mamà!” El meu cor donà un salt en veure-ho amb els ulls d’aquell nen. Els pèls de punta el van seguir.
Sempre que transito d’algun lloc a un altre lloc estic eufòric. Exploto d’idees, em sembla que mai més tornaré a dormir. D’alguna manera el trasllat esdevé una ruptura molt explícita de la rutina. L’últim cop que arribava d’Uruguai i tornava a Anglaterra va ser un frenesí d’experiències fantàstiques. No anava gens mal encaminat en Ramón Gómez de la Serna en contar el cas d’aquella persona que “tenia tan mala memòria que un dia es va oblidar de que tenia mala memòria i ho va recordar tot”. Sí, a un li fa gràcia i pensa “que enginyós el tiu!” però potser és més cert del que sembla a primera instància. Potser a vegades cal oblidar que quelcom és avorrit per poder recordar que allò era apassionant. Sí, jo que també sóc un tiu “tope” enginyós ho he anomenat recOblidar (Your search – recOblidar – did not match any documents., si Google no ho troba deu ser que encara no existeix).
Però ara havia fet un Oxford – Menorca i en menys de vint-i-quatre hores estava podrit. Des de fora havia anat seguint una mica les notícies, però ara veient tanta merda i tanta mentida a la tele em vaig ensopir. Vaig plànyer tothom des del racó més humil del meu cor. Com devien estar aquí si jo només amb un temps d’exposició de dues hores ja començava a plorar? Pitjor encara: que passarà si per ells això ja és monotonia?
Pensaràs que aquest cop el canvi d’aires ha fallat. Que he vingut i m’he apagat. Al contrari! Tal vegada sí que en un principi vaig estar apunt de deixar-ho córrer. Aquesta història que t’estic contant ara ja me l’havia comentada a mi mateix. Un ho pensa, s’ho parla i després per què fer l’esforç de compartir-ho? Es tracta d’un consum extra d’energia que un es pot estalviar…
Les experiències poden passar sense pena ni glòria si no s’expliquen. I jo ja m’havia auto-convençut a guardar-me això dins el meu cap. Fins que aleshores la màgia succeeix: en aquest cas ha sigut una cançó (“Estic espantat”, la pots escoltar aquí) el que m’ha donat l’empenta. M’ha fet sortir de l’estat de repòs i ara m’estic dirigint a tu.
Ens donem empentes els uns als altres i ens activem. Però no t’exigiré res, això que et conto només és una oferta pública de suport. No em preocupa si ens coneixem o no. No em preocupa si el que fas no és majestuós, si les teves accions no són messiàniques (fa uns dos mil anys que no crec en un únic messies). Tampoc et premiaré perquè facis alguna cosa bona, perquè no sé què és el bo. L’únic que et puc transmetre és admiració i tot el meu suport si has intentat trencar la monotonia, si has vist quelcom (per petit que sigui) amb ulls de nen…, si has après o vols aprendre que un no ha de defallir mai en matèria d’il·lusions.
He tingut la sort d’aprendre que hi ha quelcom més poderós que creure en un mateix a l’hora d’assolir les fites que un es planteja. Quan algú altri creu que ho pots fer: els límits s’esvaeixen, perquè te’ls havies auto-imposat i ara des de fora et regalen confiança incondicional. T’ho transmeto en forma d’empenta perquè et puguis moure!
[Nota 1: De tota la porqueria que vaig veure a la tele se'n va salvar un programa, que curiosament es diu 'Salvados'. Acabava amb Mayor Zaragoza dient “yo siempre he puesto el ejemplo de una mujer llamada Rosa Parks. Rosa Parks, una costurera de Montgomery, no se levantó del autobús cuando subió un hombre blanco. Rosa Parks con aquella semilla fue la que movió todo el boicot a los autobuses por parte de los negros en Alabama. Rosa Parks fue la que hizo que un señor llamado Martin Luther King organizara la marcha sobre Washington y dijera 'he tenido un sueño' […] porque si somos millones los que damos un paso daremos un gran salto”]
[Nota 2: Especialment un dia com avui, després de tot el que he parlat, tampoc puc deixar de pensar en que tot i que sempre presumeixo de l'amor i el suport incondicional que he rebut per part de la meva família, potser ara mateix no seria ni tan sols capaç d'escriure tot això si no hagués sigut gràcies a la possibilitat d'una educació pública i de qualitat. I en el meu cas no estic exagerant gens ni mica: si he pogut viatjar (i no tan sols amb avió), si puc desfer-me de la monotonia i il·lusionar-me en gran part és gràcies al sistema educatiu en el que he crescut. Queda dit.]