All posts by guiem

Basic server setup on Ubuntu

[this section will be properly edited]


ssh root@ip_address
passwd # changing initial password
adduser demo # adding 'demo' user
visudo
demo ALL=(ALL:ALL) ALL # find section called user privilege specification and add this

Optional (changing ssh port for more security)


nano /etc/ssh/sshd_config

Port 25000
Protocol 2
PermitRootLogin no

UseDNS no
AllowUsers demo

reload ssh

Somni lúcid

He tingut un somni lúcid.
No sé per quin motiu, però no podia dormir. Tenia les cames nervioses i després de passejar-me despullat una bona estona per casa, a les tres de la matinada m’he adormit.

És curiós perquè molt poques vegades recordo el que he somiat. Envejo les històries de la gent que dorm, somia i després em parla de mons de fantasia, de coses boniques i estranyes, perilloses i/o fascinants. Els pocs somnis que recordo solen ser més aviat avorrits i estrictament arrelats a les lleis objectives de la física clàssica. Em consolo pensant que les meves dosis de fantasia les tinc habitualment en temps de plena consciència diürna. Així i tot anhelo alguns somnis extravagants.

Avui ha sigut un cas excepcional. El somni se’m presentava en la línia fatigant de la normalitat: anava a buscar a un bon amic de l’aeroport de Maó (#ésMaó) de Menorca (#menorcaExisteix). Res d’especial, els avions són el que vola als meus somnis i aterren als aeroports…

Però de sobte quelcom em sorprèn, i és que sense tenir temps d’executar la maniobra evasiva de la cobra observo com l’amic em fa un petó als llavis.

– Què fots tiu!

– Jo, res… com sempre. Què t’esperaves? – em diu ell parsimoniosament.

Ràpidament, i encara amb la sensació de sospita al cos, el somni m’encara de nou a la realitat mundana d’un aterrament a l’aeroport i observo com va sortint més gent. Però justament quan sembla que tot seguirà desenvolupant-se amb total normalitat apareix una amiga de la infantesa carregada de maletes i em fa un petó als llavis.

– Què fas?

– Jo, res… com sempre. No te’n recordes? – em diu ella parsimoniosament.

“Això no pot ser, aquí hi ha alguna cosa que no és normal. Estic somiant?”. La pregunta la formulo dins el mateix somni, però el somni només em permet saber que aquesta és retòrica. És la primera sensació de control conscient que tinc dins el somni, però és molt feble. És com si la pregunta no tingués importància i el somni ple d’iniciativa m’ubica en una altra escena en la qual el meu amic està conduint de tornada de l’aeroport i jo vaig al costat. “Per què està conduint ell?”

De sobte comença a ploure, com si això hagués de servir per desviar la meva atenció d’aquella curiositat/incertesa creixent. De tota manera jo ja estic massa convençut de que quelcom no encaixa en tot el que està succeint i ho acabo confirmant en veure que les claus del cotxe estan a la meva mà. “Ara sí que ho veig clar, tot això és un somni! Estic somiant!”

El somni activa immediatament una pluja torrencial que fa patinar el cotxe i em regira el cor. Però jo ja estic determinat a entendre que estic somiant. Un altre canvi d’escena. “Oh, mare meva, què obvi que ets maleït somni amb els teus bruscs canvis d’escenari”.

Estem en el mateix cotxe, però ara venim de tornada de Son Saura, pel camí estret que va a Ciutadella. Anem molt ràpid i a uns vint metres davant nostre hi ha un tractor. És inevitable, ens estavellarem. Llavors plenament conscient de que estic somiant i que puc fer el que em doni la gana, tot fent-me el fatxenda, somric i dramàticament enlairo una mà amb els dits relaxats apuntant al terra. Tanco els ulls fins la meitat i les celles simulen un esforç brutal. Miro direcció al tractor i estiro els dits amunt observant com aquest s’enlaira com si d’una ploma de colom es tractés. La sensació és preciosa, “estic aixecant un tractor amb la meva força mental!”. Quina llàstima, però, que mentre passem per sota del tractor em comença a fer molt mal el cap, un dolor increïble. “Merda, merda, merda, per què el dolor? Quin mal! No… no… que em despertaré”. I em desperto.

Recordo tot el que he somiat i com he alterat el curs del somni. Estic eufòric, en èxtasi. Aquesta capa extra de meta-cognició del somni m’ha fet gaudir moltíssim, era com si tingués super poders a la vida “real”.

És de matinada i em torno a adormir amb facilitat. He aparegut a la casa del Jay Pritchet, un dels personatges de la comèdia americana Modern Family. Aquesta vegada és tot molt més senzill, recordo el somni anterior dins d’aquest somni i penso que està claríssim que en tinc el control. En Jay em vol dir alguna cosa en aquella cuina enorme, però jo no li faig ni cas i vaig per feina. “Què podria fer si pogués fer qualsevol cosa?”.

Immediatament, i no per poc original menys desitjable, penso que vull volar. “Ho faré a l’estil ioga!”. M’assec enterra i creuo les cames. Semi lotus, només creuo una cama per sobre perquè l’altre sempre m’ha fet mal a causa d’una lesió futbolística adolescent. “Però si puc fer el que vulgui!”. Recordo que la lesió no té sentit i m’estiro la cama com si fos de goma per acabar executant un perfecte lotus. Llavors em concentro una mica i simplement levito.

Estic vivint en el goig d’una sensació soprenentment “real” i extremadament agradable. La subtilesa de sentir el moment present és el que ho fa tot tan màgic. Normalment en somiar quelcom, i posterior a haver-se despertat, un pot sentir allò de “és que era tan real…”, “el dolor era dolorós”, “l’alegria era tangible”.

Sí, crec que aquesta és la fina diferència que ho ha fet una experiència tan especial: en un somni lúcid aquesta sensació de “realitat” s’experimenta des del present i es viu a un nivell exponencialment superior de goig, en el cas del somni normal simplement ets conduït a través del que va succeint i poc hi tens a dir.

Aprofitant-me de la situació, mentre estic levitant recordo que en algun lloc he escoltat allò que diuen de que un no es pot veure a sí mateix en els somnis. “Puc fer el que vulgui! Qui diu que no em puc veure als somnis?” Al meu costat i aproximadament a un metre del terra hi faig aparèixer un mirall flotant. Quan em miro em puc reconèixer a mi mateix, però curiosament com a personatge de dibuixos animats (a l’estil dels que apareixen a la pel·lícula Waking Life de Richard Linklater).

El dolor de cap es torna a fer intens i em desperto.

“Mare meva quina experiència!”. La veritat és que tot això em convidaria a reflexions on el somni lúcid apareix com a droga barata (jo ara mateix encara estic gratuïtament drogat). Pensaments sobre societats adormides, crítica al sistema actual esmentant el que canviaria si en tingués la potestat que confereix un somni lúcid, els clars indicis de que vivim en una realitat irreal i que curiosament no s’acaben de manifestar en un somni lúcid dins aquest moment d’aparent vigília, mites de cavernes sobre realitats o possibles vivències en simulacions i un llarg etcètera.

Però ara mateix estic encara molt fascinat per l’experiència que he tingut i encuriosit per saber si a molta gent li passa o li ha passat.

I vosaltres, heu tingut somnis lúcids?
Si voleu em podeu ajudar contestant a la super-mega-entrevista de dues qüestions, ja us passaré els resultats :)

(jo no sé si només he somiat que sabia que somiava)

Les nous del meu pare

Avui el meu pare no s’ha menjat una de les seves nous. Vols que t’expliqui com ho sé?

Veuràs, les preocupacions el persegueixen allà on vagi. És com si a cada instant experimentés la tristor d’infinites vides. Podríem concloure que és un home patidor. Vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana el seu rostre s’esmorteix.

Bé, això no és del tot cert! Hi ha un moment! Oh, sí! És probable que no passi de tres o quatre minuts, però quan el pare es menja les seves tres nous diàries el món explota d’alegria!

Mira, t’ho dibuixo amb paraules: les seves mans, que tot i estar adherides a un cos petit tenen la força d’un planeta en òrbita, acaronen la nou amb estima. Els dits exerceixen una pressió atòmica i la closca cedeix. Al contrari del que un es pugui imaginar, no es tracta d’un gest brusc. El meu pare és la pròpia terra que ell treballa. De la manera més humil possible va escollir ser pagès i amb paciència ha assumit l’estigma d’ignorància que ha embolcallat la seva professió. Qui ho havia de dir!? Com canvien les coses… En els temps que corren el pagès ha sigut promocionat a la categoria de rock star. Avui dia qui és capaç d’entendre la bellesa de l’aliment produït per la terra és venerat. I ell, que porta tota una vida escoltant-la, és un heroi. Bé, com deia, la tensió gentil aplicada sobre la nou el transporta a una dimensió especial. Un pot observar la figura del seu cos i entén que els seus peus estan tan arrelats a la terra que el seu ADN s’hi fusiona i els seus ulls blaus que són el cel mostren l’alegria més sincera. Qui l’hagi pogut observar, experimenta ipso facto l’èxtasi absolut i una serenor filla de la pau. El cor tranquil.

***

Des del meu punt de vista el seu patiment representa un obstacle. Una contradicció a cadascun dels meus anhels des dels universos d’ideals llunyans en els que habito la major part del temps. La seva terra ofega el meu aire. Porto una existència sencera volent intuir que no necessito allò perniciós per poder assaborir el que és agradable. I tot i que ell em recordi constantment el contrari, que tot és sinusoïdal i que el patiment i el goig necessàriament s’han d’alternar, jo m’hi barallo. Desitjo que no sigui imprescindible un comparador d’estats i que l’èxtasi permanent sigui una realitat.

Li explico erròniament que em sento feliç la major part del dia i que veure’l a ell tan preocupat és el meu únic obstacle.

Que per què dic erròniament? Doncs bé, para-hi atenció que ara ve la part realment brutal…

***

Remenant papers per casa (sí, ho sé, ningú és perfecte…) em vaig trobar amb uns documents força misteriosos. Fins ara ho havia mantingut en secret perquè pensava que si ell no ho havia dit mai en tindria els seus motius. Però és que la història del meu pare és increïble, així que ho he de compartir! És com quan et conten la vida d’en Sixto Rodríguez, Sugar Man

Vaig llegir tots aquells documents un rere l’altre. Consumia amb frenesí cadascuna de les paraules i a mesura que acabava la lectura ho començava a comprendre tot. No m’hi vaig poder resistir i ho vaig haver de parlar amb ell.

Em fascinava la parsimònia amb la que m’ho explicava. Resulta que abans de dedicar-se a treballar al camp el meu pare havia sigut una jove promesa científica. Com molts altres, sempre l’havia hipnotitzat el fet que una estructura física com és el nostre cervell permetés manifestacions com el pensament i la consciència. Allò tan infinit i que li permetia reflexionar sobre l’infinit, aparentment encabit dins un caparró. Així és com va començar a treballar per aquell prestigiós grup de recerca…

El meu pare tenia idees molt noves i agosarades i per això li va tocar treballar en la part més avorrida. Els del seu grup el tenien una mica marginat i mentre tothom estudiava la conducta manipulant el sistema nerviós en situacions controlades a ell li van tocar estudis post-mortem. En concret li havien venut una línia de recerca que estava morta ja des dels seus inicis. Com pretenien que estudiés el condicionament de la por centrant-se en el nucli central de l’amígdala de cervells morts?

***

En el seu moment algú devia haver destinat diners a tot allò i ara ho havien de justificar d’alguna manera. Però el meu pare no estava content amb la situació. No paraven d’enviar-li més i més cervells morts i potser producte de l’avorriment o per pur pragmatisme ell va acabar ideant un dispositiu capaç de fer una “fotografia” de l’estat del cervell.

La conseqüència que se’n desprenia segons el que ell em va explicar era trivial: mitjançant una impressora 3D era capaç de reproduir aquella “fotografia” del cervell a la mida d’una nou. “Ni t’imagines l’estalvi d’espai que allò representava fill meu!”, em contava encara exaltat. És més, ja no requeria que li portessin més cervells morts, ara podia fer “instantànies” del seu propi cervell o del dels seus companys de laboratori. Però encara m’havia d’explicar el més sorprenent…

***

– Un dia em vaig despistar moltíssim fill meu! – el rostre va quedar blanc com la llet.

– Què va passar?

– Doncs que per ves a saber quina casualitat de la vida aquell migdia havia comprat nous…

– No fotis tiu! No fotis que et vas menjar un cervell per accident?!

– Has d’entendre que l’estructura cortical del cervell és molt similar a la de les nous.

– Caníbal! – en aquell moment no vaig vomitar de miracle.

– Doncs ara et quedaràs bocabadat… – es va enviar la saliva – Es veu que d’alguna manera les miniatures en 3D dels cervells havien desencadenat una mena d’entrellaçament quàntic amb el cervell original. D’això me’n vaig adonar perquè de sobte em vaig comportar d’una manera molt estranya, m’havia convertit en un personatge arrogant i poca-solta, parlava i em comportava exactament igual que en Joan del laboratori…

– Hòstia, m’estàs dient que d’alguna manera havies processat el seu cervell en menjar-te la miniatura 3D?

– Més o menys, potser era més que tot això, en digerir la nou cerebral era com si m’emportés amb mi una part del cervell original també.

Van fotre el meu pare al carrer. La justificació era que havia destinat els recursos als seus propis interessos, però en realitat li tenien por. És llavors quan ell va decidir anar a treballar al camp, ja n’havia tingut prou…

***

Sempre es parla de l’amor incondicional de la mare vers els seus fills. Però, i el del pare?

Quan ens varen tenir, el cor del meu pare no podia suportar veure que ho passàvem malament. Imagino que és allò que diuen que un no ho entén fins que no és pare, però ell va patir tant que va perfeccionar la seva invenció. Era capaç de fer una foto concreta de certs estats determinats del cervell i en digerir la miniatura aquests desapareixien de la font original.

Cada dia el meu pare menja tres nous. La meva mare, la meva germana i jo. Aquesta és la seva família. Erròniament em penso que sóc feliç i que la seva tristor és l’únic que em deprimeix. Però és ell qui en un acte d’entrega absoluta no fa més que equilibrar l’equació. Compensa, només compensa… Durant tot el dia digereix el nostre patiment perquè nosaltres puguem ser feliços i és només en aquells tres o quatre minuts que es menja les nous que podràs entendre la seva satisfacció absoluta.

***

Avui el meu pare no s’ha menjat una de les seves nous. Avui jo he experimentat la tristor.

Quan l’he trucat i he escoltat una resposta tan alegre a l’altra banda del telèfon no ha fet més que confirmar-me que els meus ideals no són factibles. Sembla ser que no podrem escapar mai d’aquesta dualitat, del balanceig de la nostra experiència col·lectiva…

Però un fet curiós m’ha permès seguir en el món de la fantasia. A mesura que el meu jo trist parlava amb un pare sorprenentment alegre, el meu jo s’ha esquitxat de la seva alegria i la meva alhora ha exaltat encara més la seva en un espiral recursiu de vida sana i normal.

Qui sap si les nous deixaran de ser necessàries algun dia. De moment, en pots seguir menjant que la seva riquesa en àcid linoleic i alfalinoleic és bona pel cor!

¡Qué causalidad!

Observo a un niño y a su padre.

¡Zas!

El padre abofetea al hijo.

– ¿Por qué lo has hecho, papá?

– Para que aprendas que a veces las cosas suceden sin motivo alguno.

– ¿Y no es eso en sí un motivo?

¡Zas!

– Y eso, ¿no se trata de la causa de la causa del origen de tu bofetada?

¡Zas!

– Papá, la causa de la causa de la causa…

La capacidad generativa infinita de nuestra gramática, palabra tras palabra, encamina al niño a la infinita libertad.

En el informe forense leo

“Causa de la muerte: desconocida”

Permalinks on WordPress (amazon EC2)

Motivation: in my particular case I moved a WordPress site from Bluehost to amazon’s EC2. Permalinks were not working.
Solution: I had to modify the override option from my httpd service.

  1. Go to /etc/httpd/conf and edit httpd.conf
    1
    2
    3
    4
    
    <Directory />
        Options FollowSymLinks
        AllowOverride All
    </Directory>
    <Directory />
        Options FollowSymLinks
        AllowOverride All
    </Directory>
  2. Change also AllowOverride if it is set to None.
    1
    2
    3
    4
    5
    
    # AllowOverride controls what directives may be placed in .htaccess files.
    # It can be "All", "None", or any combination of the keywords:
    #   Options FileInfo AuthConfig Limit
    #
        AllowOverride All
    # AllowOverride controls what directives may be placed in .htaccess files.
    # It can be "All", "None", or any combination of the keywords:
    #   Options FileInfo AuthConfig Limit
    #
        AllowOverride All
  3. I you haven’t created it yet, place in the root directory of your wordpress installation a .htaccess file with the following contents:
    1
    2
    3
    4
    5
    6
    7
    8
    9
    10
    11
    
    # BEGIN WordPress
    <IfModule mod_rewrite.c>
    RewriteEngine On
    RewriteBase /
    RewriteRule ^index\.php$ - [L]
    RewriteCond %{REQUEST_FILENAME} !-f
    RewriteCond %{REQUEST_FILENAME} !-d
    RewriteRule . /index.php [L]
    </IfModule>
     
    # END WordPress
    # BEGIN WordPress
    <IfModule mod_rewrite.c>
    RewriteEngine On
    RewriteBase /
    RewriteRule ^index\.php$ - [L]
    RewriteCond %{REQUEST_FILENAME} !-f
    RewriteCond %{REQUEST_FILENAME} !-d
    RewriteRule . /index.php [L]
    </IfModule>
    
    # END WordPress

Source: this post.

Ell i ella

Ella havia pujat a l’autobús quan encara hi mancava hora i mitja per l’últim examen de Psicologia. Li agradava anar-hi abans perquè veure tota aquella gent tan nerviosa la tranquil·litzava molt. Es solia seure entre els estudiants tremolosos que, com si de la darrera calada de l’últim cigar del paquet es tractés, ultimaven la frenètica combustió mental dels esquemes i resums d’apunts.

Oh, sí, com la tranquil·litzava allò! Se’ls mirava i podia sentir la pau interior. Així és com ella es preparava abans d’un examen.

Ell va pujar a la següent parada i es va ubicar al costat d’ella. De cames més aviat gruixudes, ell la va fregar forçosament. Però això no és el primer que ella va sentir, el que li havia cridat l’atenció fins i tot abans de que ell s’assegués era la pudor que s’anava fent més intensa a mesura que ell s’hi apropava.

Lluïa mig bigotet i quatre pelets a la barbeta. Semblava que no es dutxava massa sovint, anava una mica mal arreglat i definitivament emanava una olor poderosa.

Ell portava uns auriculars i parlava pel mòbil. Tota l’estona va estar cap avall mirant la pantalla jugant a un joc d’aquells d’encadenar paraules. Ella estava francament sorpresa de com aquell noi se les apanyava per mantenir una conversa per telèfon i alhora jugar a aquell joc que també requeria atenció. Seria això el multitasking del que tant havia sentit a parlar darrerament?

“Ah, si?”, “Carai!”, “Ja veuràs ja…”

Fet i fet aquell noi no feia altra cosa que respondre al telèfon amb monosíl·labs. Potser no era tan fascinant. Probablement no escoltava ni mitja paraula del seu interlocutor a l’altra banda del telèfon.

“Hauríeu de desaparèixer de la meva vista!” – és l’últim que va cridar ell abans de baixar bruscament de l’autobús tot just una parada abans d’on ella tenia l’examen.

Ningú més allà dins en va fer cas. Però a ella el missatge li va arribar d’una manera diferent. No sabia què era, però semblava com si aquell noi no s’estigués dirigint al telèfon sinó a tots els que hi havia a l’autobús.

I sense saber-ho, un rampell l’havia escopit del seient i es trobava al carrer perseguint aquell noi. A una distància prudent, això sí. S’havia dit a ella mateixa que de totes maneres arribava d’hora a l’examen i que ja aniria caminant fins la universitat. Mentrestant observava des de la pseudo-llunyania com aquell nano anava fent gestos estridents amb les mans. Semblava esverat i de cap manera deixava anar el mòbil.

Va decidir empaitar-lo una micona més. Hi havia alguna cosa de tots aquells gestos i mitjos crits que li cridava molt l’atenció. Quin tipus de vida devia tenir aquella rateta pudenta? Quatre bigotets i una aparença tímida que sense motiu aparent i de manera efusiva enviaven a tothom a pastar fang. “Què amagues ratolinet?”

La curiositat ja l’havia portada molt més enllà de la universitat. Expressions com “shhht, no ho diguis a ningú!” o “calla! Tu no ho faries mai!” la tenien hipnotitzada i no podia parar de seguir-lo. De fet, estava tan absorta que ella ni havia notat que el seu examen ja feia hores que havia finalitzat. No sabia per quin carrer rondava, però tampoc li importava. Estava obsessionada amb les fantasies i possibles històries que havia creat entorn a aquell noi. Ni havia notat que ja era fosc.

Com podia ser que aquell noi no hagués parat de parlar per telèfon en tot el dia?

“Crec que ens estan seguint…” – és l’últim que ella sentiria.

“Què? Vols que la mati llavors?” – és l’últim que xiuxiuejaria ell pel telèfon tot tapant-se la boca amb la mà abans de clavar-li un ganivet a la panxa, esbutzar-la i deixar-la morir.

De ben segur no s’ho hauria pogut imaginar mai el seu terapeuta quan aquell dia li va dir al ratolinet: “Mira, doncs quan sentis veus si no vols que la gent et miri de manera estranya, per què no simules que estàs parlant pel mòbil?”

Fa uns anys algú prou conegut va augurar que en el futur els telèfons no tindrien cables i que serien tan petits que la gent els portaria a les orelles. Fa uns anys aquesta persona va dir que tindríem la sensació d’estar vivint en un món de bojos en el qual les persones caminarien pel carrer parlant amb entitats invisibles, cridant-li a l’aire. El que potser no va preveure aquest bon home és que les bogeries col·lectives són fàcilment normalitzables.