Tots aquests sóc jo.

Quan era petit em mofava dels adults que em deien que de gran canviaria la meva forma de pensar. Em deien que allò que no m’agradava d’ells era allò en el que em convertiria. M’encenia sentir a dir que entendria allò quan madurés. Estava segur que el meu pensament seria immutable eternament.

No vaig trigar gaire a aprendre que estava equivocat (un fet puntual avui m’ha recordat el moment exacte en el que ho vaig fer). Potser parcialment equivocat, perquè avançant en el temps descobriria que aquells adults que tant em van enfadar no vivien com adults i que simplement desitjaven posar a prova totes les neurosis de la seva joventut.

Doncs això, equivocat en el sentit que el meu pensament realment fluctuava i fluctua de manera dispar i constant. Mira tu per on: la constància no es referia a quelcom estàtic (casi sagrat per mi) del pensament, sinó que la constància es trobava en el canvi… [que és constant]

Has observat com ha anat canviant el meu rostre al llarg dels anys? Sota quantes caretes vius tu al llarg del dia?

Portem un venedor als nostres gens que ens mou a impressionar als demés i que ens obliga a passar el dia intentant-nos convèncer mútuament de la nostra grandiositat.

Potser estic generalitzant massa i la gent no és com em penso (si més no, no tothom ho viu així en el mateix grau). Però és que observant-me a mi és fàcil de notar. Ara mateix, sense anar més lluny, creus que el fet d’escriure una paraula concreta i no una altra és perquè a tu t’agradi més? Em vull promocionar? ;-)

És un exemple una mica polèmic perquè hauríem de discutir què és el que ens impulsa a les accions que portem a terme els humans i la veritat és que és tard… (i també que no ho tinc gens clar :-)

Sigui com sigui, m’agrada pensar que hi ha una part de mi que realment ha estat immutable en totes les fotos que us he ensenyat (penseu-ho com a metàfora perquè crec que realment ni el forat del cul s’ha resistit al canvi…). Així com també em dóna conhort saber que en mi hi ha alguna cosa que és el que realment sóc jo. Es tracta d’allò que, passi el que passi, cadascú notarà genuïnament seu.