Ell era calor. Ella era fred. Ella era Lluna. Ell era Sol. Ell era mig calor. Ella era mig fred. Ell era mig Sol. Ella era mig Lluna. Ella era mig calor. Ell era mig fred. Ella era Sol. Ell era Lluna. Ella era calor. Ell era fred. Ells eren Terra.

Com totes les coses que valen la pena en aquest món, el seu encontre va ser casual. Aleatòriament varen coincidir entre magnituds d’espai i temps; entre mirades, entre gestos, entre gent, entre desconeguts.

En pocs segons esdevenien coneguts.

Ara es miren. Mosseguen una poma. Ara un. Ara l’altra. Dins les seves boques el soroll de la poma s’amplifica. Masteguen mentre el soroll neix de dins seu. Tanquen els ulls i s’escolten. Es mosseguen un braç i un coll. Els dos a l’hora. Dins les seves boques el soroll de la felicitat s’amplifica. Es mosseguen un coll i un braç. Tanquen els ulls i es tasten. Es tornen a mirar. Els seus ulls es conten històries d’alegria. Ulls que somriuen. Mirarien cap a llocs diferents però l’atracció magnètica no els ho permet. Ja no es senten ells perquè ja no es controlen. Així que es mosseguen les boques. Els seus braços experimenten una elongació sobrenatural. S’abracen. Es tracta de quelcom més que una abraçada. Els braços segueixen amb l’elongació i envolten els seus cossos dins un espiral infinit.

Llavors ambdós cossos es trenquen cap a dins. Les seves cavitats toràciques volien explotar de felicitat, el cor volia rebentar les costelles i expandir-se per tot l’Univers. Irònicament el tòrax es veu sotmès a una pressió inferior a l’externa i aquells dos cosos de material implosiu es transformen en un.

Aquest era l’origen del nou origen.

Durant els següents mesos aquell producte de dos cossos esdevindria producte de tres cossos, de quatre, de cinc… de cent, de mil… Sempre apareixia una nova ànima imantada que conduïa a una nova implosió. Després de sis mil set-cents noranta-quatre milions cent vuit mil cinc-cents cinquanta-quatre encontres de fusió, al planeta Terra només hi quedaven dos éssers humans. Sis mil set-cents noranta-quatre milions cent vuit mil cinc-cents cinquanta-cinc. Tots els humans continguts dins aquell ésser. L’alegria de l’actriu que rep un Òscar, la tristor de la criatura de Tanzània que no té menjar. La saviesa del savi. La ingenuïtat de l’ingenu. La vitalitat del jove. La paciència del vell. Tots continguts en el mateix cos, sota la mateixa carcassa, sota el mateix cor, el mateix batec, la mateixa vibració…

Segons després es produïa una alliberació brusca d’una quantitat ingent d’energia. Tantes vides tancades en el volum petit d’aquell cos produïren un increment estrepitós i veloç de la pressió. Soroll.

I de nou sis mil set-cents noranta-quatre milions cent vuit mil cinc-cents cinquanta-cinc éssers. 2012 no era ni molt menys la fi del món, només un recordatori, com aquell que s’ha de renovar la vacuna del tètanus perquè el seu cos no oblidi.