Els nombres i l’amor

Conversa de nit, d’aquelles d’abans d’anar a dormir, quan el cervell de na M espiraletja.

— Papà, per què els nombres no s’acaben mai?

— Mmm…, ja saps, te’n recordes que un dia et vaig explicar que havíem creat una norma que ens permetia fer créixer qualsevol nombre? Sigui quin sigui el nombre tinguis al cap, sempre li podem afegir un.

El seu silenci em diu que ja li ha quedat clar. Però me n’asseguro:

— S’entén?

— Sí, sí.

Na M generalment parla molt, i ara està a una edat molt inquisitiva. Quan respon tan breument, és perquè realment li ha quedat claríssim, fins al punt que sembla que s’ofengui davant la pregunta de si ho ha entès.

A mi la conversa em deixa amb regust de poc. Així que continuo:

— A mi el que de debò m’intriga és l’amor. Per què deu ser que també noto que no s’acaba mai? Quan penso en tu, en K, la mamà, la família… noto que es pot estirar fins a l’infinit.

— Ja ho tinc, papà! Jo quan dono una abraçada sento que l’amor també em creix. Deu ser com els nombres, que sempre li podem afegir.