Tots hem sentit parlar de l’home invisible.
Una novel·la de Wells, una cançó de Queen i un parell de pelis (una d’antiga, l’altre més moderna). Múltiples reflexions sobre les implicacions d’escapar del punt de mira panòptic (aflorament de perversió humana; violació o el plaer de contemplar actituds íntimes o eròtiques d’altri).
I així, un llarg etcètera destinat a la hipotètica transparència de l’ésser humà i els seus efectes com a mostrador de la seva veritable natura.

Però què passa si en lloc de ser invisible un esdevé totalment públic?

Això és el que li va ocórrer a la senyoreta Nakikita. Filla de les coses petites, de braços curts, ulls de formiga, nas imperceptible i cametes mínimes. De nena na Nakikita no hauria pogut practicar esports d’equip i de més adulta no hauria pogut demanar mai una beguda a la barra d’un bar. Ningú la veia. Per això només s’havia intentat suïcidar vint-i-vuit vegades. Sempre sense èxit, li feia massa por.

Però aquell dia que havia entrat a l’avió es va emportar una bona sorpresa.

– Ah, que t’agradaria més la finestra per fitar els núvols? – li va proposar aquell noi que estava a la mateixa fila que ella.

Déu ni do! Algú s’havia fixat en ella i s’havia dignat a parlar-hi! (Tranquils, no hi haurà sexe, el noi en qüestió tenia cinc anys). Na Nakikita estava realment contenta i va acceptar canviar de lloc sense dubtar-ho ni un segon, de fet es moria de ganes de parlar amb els núvols. Des de ben petita sempre s’havia fascinat de la capacitat de cridar l’atenció que tenien els núvols. Sempre que el cel estava embromat algú mirava amunt i deia “ja ens tornen a tapar el sol aquests núvols”. Ella jugava a ser un núvol i a parlar amb ells. Ella els deia que els entenia, “sou tan importants que tothom sap de vosaltres”.

El noi tan maco del seu costat que recollia les maletes a la cinta de l’aeroport li va fer tremolar les cames:

– Hola – va fer ell amb un somriure seductor.

La noia tan exuberant del seu costat casi li va trencar les cames:

– Què t’has cregut mala porca! – va fer la noia potent amb les celles enfadades.

Van passar N mesos (on N és el temps mesurat en mesos que pugueu estimar fins que na Nakikita va descobrir què era tot allò tan nou que li estava succeint). N mesos en els quals na Nakikita va viure tot d’experiències estranyes. Era famosa com un personatge de les revistes del cor, tothom sabia el què feia, la coneixia, la saludava. Parlaven amb ella com si la coneguessin de tota la vida… Es sentia important.

No ho va esbrinar ella, va ser la seva mare qui va confessar. Per altra banda, la cosa és tan anada d’olla que ja seria estrany que na Nakikita pel seu propi compte ho hagués endevinat.

– L’últim cop que et vas intentar matar vaig conèixer un metge molt peculiar a l’hospital – es sincerà la seva mare.

Li va explicar que aquell metge d’aire foll i vesànic afirmava tenir la solució als problemes de tota la humanitat. Venia un món on la pena no seria necessària per a poder percebre la felicitat. Ell estava totalment convençut que per qualsevol obstacle en la vida d’una persona hi havia un camí que portava a una ràpida solució. Obvi, però és que ell declarava i afegia que aquesta solució sempre venia de la mà d’una altra persona. “Si tothom digués obertament el que li va passant, sempre trobaria algú amb una solució al problema”. El concepte de rol desapareixeria, ningú s’amagaria i una nova manera d’entendre l’ésser humà emergiria.

Segle i mig enrere s’havia provat quelcom similar amb una eina anomenada Facebook. Al principi es presentava com el suport ideal per connectar la gent, per comunicar i per fer esdevenir pública la vida de tota aquella gent invisible. Tot i que alguns resultats es van poder intuir, l’eina va resultar ser molt limitada. Quan la gent va començar a estar connectada amb un gran nombre de persones es va tornar impossible el fet de resseguir les actualitzacions de cadascun dels amics. Una persona només era capaç de rastrejar la vida de no més d’un cinc per cent dels contactes.

Avui dia, gràcies als avenços en el camp de la neurologia, s’havia pogut crear un aparell diminut que era capaç de transmetre tots els pensaments d’una persona. Na Nakikita havia estat escollida per ser la primera en provar-ho i la resta de gent havia estat avisada d’actuar amb normalitat (com en “El Show de Zruman” ).

Per ella tot el que darrerament li havia estat passant va tenir sentit de cop. Aquell noiet de l’avió… ella havia desitjat poder estar prop de la finestra per veure els núvols. Aquell noi tan maco… ella havia pensat que tenia un cul preciós i que quines ganes tenia d’esgarrapar-lo durant una nit sencera al seu llit. La noia que casi li trenca les cames… devia ser la seva xicota.

Des que va saber que la seva vida era sabuda per tothom na Nakikita va fer-se amiga íntima de la paranoia. El seu món es va tornar de Foca-Cola: negre. Cada interacció amb alguna persona era una bombolla que la feia explotar per dins traient-li el gas de la vida.

– Tranquil·la, ja sé que no ho has fet intencionadament! – li va dir amb un amable somriure aquella dona a la qual na Nakikita havia tirat el cafè a sobre.

“Ja està! Com no se m’havia acudit abans?!”
I com aquell home invisible que va trobar la manera de manifestar la part més egoista del seu ser, la dona més visible del món faria el propi. Per obtenir el favor de les persones només havia de manipular el que pensava. Tothom xafardejava secretament el que ella pensava i tothom sabia que allò era sincer. “El pensament clar i sincer mou el món, em creuran, faran el que jo vulgui” (noti’s que tot això no ho pensava com pensaria altres coses, sinó quina merda d’història se us estaria explicant estimats, tothom sabria que na Nakikita també havia pensat això! Per aquest tipus de pensaments ella havia aconseguit fer una inhibició de la part deliberada, ho havia automatitzat com aquell que tanca una porta sense haver de verbalitzar internament un “ara tanco la porta”).

Na Nakikita va obtenir més favors que ningú en aquest món fins que un dia no va poder censurar/automatitzar que el que pensava era mentira. Llavors tot es va acabar; a la gent li encanta xafardejar, però només quan ningú sap que ho estan fent. De l’estima a l’odi en qüestió de segons. Tothom detestava na Nakikita. Ella va pensar en suïcidar-se de nou. Als pocs segons un ciutadà la va empènyer al mig de la carretera i un altre que hauria pogut frenar el vehicle no ho va fer. “Si tothom digués obertament el que li va passant, sempre trobaria algú amb una solució al problema”