Ella havia pujat a l’autobús quan encara hi mancava hora i mitja per l’últim examen de Psicologia. Li agradava anar-hi abans perquè veure tota aquella gent tan nerviosa la tranquil·litzava molt. Es solia seure entre els estudiants tremolosos que, com si de la darrera calada de l’últim cigar del paquet es tractés, ultimaven la frenètica combustió mental dels esquemes i resums d’apunts.

Oh, sí, com la tranquil·litzava allò! Se’ls mirava i podia sentir la pau interior. Així és com ella es preparava abans d’un examen.

Ell va pujar a la següent parada i es va ubicar al costat d’ella. De cames més aviat gruixudes, ell la va fregar forçosament. Però això no és el primer que ella va sentir, el que li havia cridat l’atenció fins i tot abans de que ell s’assegués era la pudor que s’anava fent més intensa a mesura que ell s’hi apropava.

Lluïa mig bigotet i quatre pelets a la barbeta. Semblava que no es dutxava massa sovint, anava una mica mal arreglat i definitivament emanava una olor poderosa.

Ell portava uns auriculars i parlava pel mòbil. Tota l’estona va estar cap avall mirant la pantalla jugant a un joc d’aquells d’encadenar paraules. Ella estava francament sorpresa de com aquell noi se les apanyava per mantenir una conversa per telèfon i alhora jugar a aquell joc que també requeria atenció. Seria això el multitasking del que tant havia sentit a parlar darrerament?

“Ah, si?”, “Carai!”, “Ja veuràs ja…”

Fet i fet aquell noi no feia altra cosa que respondre al telèfon amb monosíl·labs. Potser no era tan fascinant. Probablement no escoltava ni mitja paraula del seu interlocutor a l’altra banda del telèfon.

“Hauríeu de desaparèixer de la meva vista!” – és l’últim que va cridar ell abans de baixar bruscament de l’autobús tot just una parada abans d’on ella tenia l’examen.

Ningú més allà dins en va fer cas. Però a ella el missatge li va arribar d’una manera diferent. No sabia què era, però semblava com si aquell noi no s’estigués dirigint al telèfon sinó a tots els que hi havia a l’autobús.

I sense saber-ho, un rampell l’havia escopit del seient i es trobava al carrer perseguint aquell noi. A una distància prudent, això sí. S’havia dit a ella mateixa que de totes maneres arribava d’hora a l’examen i que ja aniria caminant fins la universitat. Mentrestant observava des de la pseudo-llunyania com aquell nano anava fent gestos estridents amb les mans. Semblava esverat i de cap manera deixava anar el mòbil.

Va decidir empaitar-lo una micona més. Hi havia alguna cosa de tots aquells gestos i mitjos crits que li cridava molt l’atenció. Quin tipus de vida devia tenir aquella rateta pudenta? Quatre bigotets i una aparença tímida que sense motiu aparent i de manera efusiva enviaven a tothom a pastar fang. “Què amagues ratolinet?”

La curiositat ja l’havia portada molt més enllà de la universitat. Expressions com “shhht, no ho diguis a ningú!” o “calla! Tu no ho faries mai!” la tenien hipnotitzada i no podia parar de seguir-lo. De fet, estava tan absorta que ella ni havia notat que el seu examen ja feia hores que havia finalitzat. No sabia per quin carrer rondava, però tampoc li importava. Estava obsessionada amb les fantasies i possibles històries que havia creat entorn a aquell noi. Ni havia notat que ja era fosc.

Com podia ser que aquell noi no hagués parat de parlar per telèfon en tot el dia?

“Crec que ens estan seguint…” – és l’últim que ella sentiria.

“Què? Vols que la mati llavors?” – és l’últim que xiuxiuejaria ell pel telèfon tot tapant-se la boca amb la mà abans de clavar-li un ganivet a la panxa, esbutzar-la i deixar-la morir.

De ben segur no s’ho hauria pogut imaginar mai el seu terapeuta quan aquell dia li va dir al ratolinet: “Mira, doncs quan sentis veus si no vols que la gent et miri de manera estranya, per què no simules que estàs parlant pel mòbil?”

Fa uns anys algú prou conegut va augurar que en el futur els telèfons no tindrien cables i que serien tan petits que la gent els portaria a les orelles. Fa uns anys aquesta persona va dir que tindríem la sensació d’estar vivint en un món de bojos en el qual les persones caminarien pel carrer parlant amb entitats invisibles, cridant-li a l’aire. El que potser no va preveure aquest bon home és que les bogeries col·lectives són fàcilment normalitzables.