Com molts de vosaltres ja sabreu, ara mateix estic rondant per Oxford.

De totes les implicacions que això podria tenir a la meva vida, n’hi ha algunes que són més rellevants que d’altres. O bé, almenys això és el que pot semblar.

Concretament el que ara us contaré inicialment em semblava totalment irrellevant: havia d’explicar als meus pares com usar Skype. Durant els passats nou anys que vaig viure a Barcelona el telèfon (amb les trucades gratuïtes) ja feia el seu servei. Però i ara?

I bé, el que en altres situacions seria trivial, es convertia en un obstacle real ara mateix. Els meus pares no havien usat mai una màquina d’aquestes, “sí sí, que el nostre fill és enginyer informàtic!” és el més a prop que havien estat mai d’un ordinador. Tampoc els havia fet falta fins ara.

“Està xupat! Papà i mamà, ho deixarem per sa darrera setmana d’estiu i ja us ensenyaré com funciona!” L’última setmana d’estiu va arribar i va ser llavors quan vaig comprendre la quantitat de models mentals que usem de manera inconscient a l’hora d’operar amb un ordinador. Tot allò d’arrossegar, click, doble click, maximitza, minimitza, una finestra darrera de l’altre… era bastant més complicat d’ensenyar del que em semblava a priori. Massa coneixement implícit per part meva!

La cosa és que anava curtíssim de temps perquè havia deixat les “classes” per l’última setmana, així que vaig prendre la decisió de fer ús del gloriós algorisme de prova i error. Per què els nens petits ho aprenen tan ràpid? És cert, a curtes edats són com a esponges, però en part és perquè la seva curiositat és pràcticament il·limitada i la por a equivocar-se tendeix a la inexistència.

Vaig voler permetre que es sentissin lliures per experimentar, “mirau, aquí teniu aquest ordinador que és més vell que anar a cagar. Li podeu fer el que vulgueu, tranquils que no l’espanyareu”. Òbviament els vaig explicar algunes coses al principi i els aconsellava, però després simulava que desapareixia de l’habitació “ei, imaginau que ara jo ja som a Oxford i esteis tot sols a casa, com ho farieu per telefonar-me per Skype?”.

Quan els dubtes sorgien ells paraven i em miraven, “eee, que jo ara mateix no sóc aquí!”. Però costa, ens costa aprendre i acceptar que ens podem equivocar. Ho portem ben gravadot a algun lloc, és com si fóssim jutjats quan aprenem, com si ja ho haguéssim d’executar tot a la perfecció a la primera. Abans de tocar qualsevol tecla o botó em miraven a mi com buscant aprovació i amb por de fer-ho malament. Per què ens fa vergonya equivocar-nos? De fet, això mateix és el que els vaig dir a ells, veient que sinó el “prova-error” no funcionaria. Vaig insistir moltíssim en que podien fer qualsevol cosa que se’ls passés pel cap amb aquell ordinador.

Un cop es van alliberar de la por inicial d’espatllar-me l’ordinador o fins i tot de fer-ho malament i fallar-me com alumnes, Skype ja estava més que dominat. Se’m va acudir llavors que també els podia ensenyar una mica a usar el navegador i que poguessin així explorar una mica per la xarxa. Per fi la meva mare sabria què era allò que ella mateixa anomenava “buguel”! No sabia què era Google, però n’havia sentit a parlar tant! De fet, ella era perfectament conscient de l’omnisciència, omnipotència i omnipresència de Google. Recordo aquell dia que va anar a la botiga de la meva germana i li va dir “el món s’acaba, he vist es teu germà tot estressat, que diu que es Bugle avui no funciona!”.

En fi, era un capvespre i només hi havia la mare a casa, però jo a la nit havia quedat amb els amics així que no hi seria per ensenyar als dos alhora. “Mamà, jo t’ensenyaré a buscar coses per internet i tu avui vespre li expliques tot el que has après a es papà, ok?” “Va, què vols saber? Li pots demanar qualsevol cosa!” Ella em va dir que volia saber quin temps faria demà. Tampoc em va sorprendre, la primera pregunta que la meva mare li va fer a Google era tan vigent avui com fa cinquanta mil anys. Va començar a escriure “Menorca pre…” i el Google Instant ja li suggeria “Menorca previsón del tiempo”. Això ens va estalviar mitja hora més, i és que no és gens fàcil trobar les lletres seqüencialment al teclat quan no saps on són!

Jo la vaig guiar en el procés, li explicava una mica el tema dels links i com es pot saltar entre les pàgines. Vam arribar a una pàgina web que tenia un mapa i li vaig explicar que si pitjava sobre Menorca en el dibuix això la portaria a la previsió del temps de Menorca. Així ho va fer i va quedar al·lucinada de la quantitat d’informació que allò li va donar! (ara no recordo si la predicció finalment va ser encertada o no).

Seguidament vaig tancar el navegador i li vaig dir “molt bé! Ara jo no hi som, imagina que és avui vespre i estàs amb es papà i li has d’ensenyar el que has après!”. Ella ho va fer sorprenentment bé! Obre el Firefox, comença a escriure el que vol, troba el link que havia vist abans… “click!” i arriba a la mateixa pàgina amb el mapa d’Espanya. Aquí va venir el problema: ella pitjava sobre Menorca i res passava, semblava com si l’ordinador s’hagués mort. Ella va insistir-hi tres o quatre cops més amb la frustració de no observar cap resposta. Llavors em va mirar, esperant una senyal. Naturalment jo saba de què es tractava (us ho conto unes línies més endavant, tranquils), però havia de ser fidel amb la meva idea inicial, “jo no som aquí mamà! Imagina que no hi som i fes el que tu faries si estiguessis tota sola! Sense por”. Feia calor i ella ja suava (literalment, front xop). Va pitjar unes quantes vegades més i res… El temps es dilatava de manera exagerada davant meu, quines ganes de dir-li el que passava! Impacient, havia de ser coherent i deixar-la explorar, res que tretze anys de ioga no puguin solucionar.

Però el temps seguia avançant i jo em sentia el pitjor fill del món, fent-me el sord davant la demanda d’ajuda de la meva mare, la que m’havia parit! De sobte ella va parar d’insistir amb el click sobre la preciosa illa de Menorca, es va parar i es va mirar la pàgina web. Aleshores va veure un text en el que ni jo m’havia fixat, ella ho va llegir en veu alta “Su última consulta fue Menorca, siga este link si quiere consultar la predicción del tiempo en Menorca nuevamente. Ah, sí, açò és el que vull idò!”. Va pitjar sobre el link i va obtenir la informació desitjada.

En aquell moment jo estava al·lucinant, tenia els pèls de punta! Òbviament després li vaig explicar quin havia sigut el seu error amb el click sobre el mapa: simplement succeïa que Menorca era tan petita que ella estava pitjant una mica per sobre de l’illa (casi imperceptible a l’ull humà). Ella seguia pitjant i pitjant i només li donava a l’aigua.

I, estimats meus, aquí és on allò que sembla irrellevant en un principi acaba convertint-se en quelcom totalment inspirador. Feia un temps havia vist un vídeo sobre l’educació actual (l’adjunto abaix pels que no l’heu vist) i sobre la convergència de solucions. Porto tota la meva vida estudiant i puc confirmar que efectivament un pot aprendre l’estructura implícita de respostes “esperades”. El nivell d’expertesa pot arribar a ser tal que les preguntes s’acaben assemblant i un arriba a un déjà vu constant on pareix que sempre està contestant el mateix (tant se val si és una pregunta d’informàtica o una de psicologia).

Però mireu la meva mare quina sorpresa! En aquell moment ni m’havia parat a pensar que hi havia altra alternativa per accedir a la predicció que pitjant sobre Menorca, estava tan segur que aquella era la única solució que m’havia passat desapercebuda la nova opció que va acabar trobant ella.

I això, en certa manera em tranquil·litza. Més d’una vegada em trobo parlant des de dins de la meva ingenuïtat. Em queixo dels diners, no m’agraden i no m’han agradat mai. No ho entenc massa. En serio, no sé realment de què va tot això. I treballo per tenir-ne, però això no vol dir que m’agradin i que els entengui. Només és que no tinc resposta. Quan la gent em pregunta: i què proposes tu llavors? Com es pot canviar tot això? Jo no sé què dir, només se m’acut pensar que el fet que no pugui contestar no vol dir que no existeixi una alternativa.

Qui sap quantes respostes que ni podem creure que puguin ser pensades estan esperant a ser dites?

Estic molt content d’observar que ja hi ha molta gent que ho entén i que hi està d’acord. El Facebook està ple cada dia de frases i fets inspiradors que viatgen a la velocitat de la llum. Joder, vaig flipar el dia que va morir en Jobs, llavors tothom sortia de la capsa i estava d’acord amb un lema “stay hungry, stay foolish”, “think different”. Pensa diferent. Jo crec que la gent ja hi pensa diferent. Però en Jobs ja s’ha mort, ara toca actuar diferent.

J.Dewey, reconegut pedagog, contava una anècdota força curiosa. Ell estava buscant pupitres i cadires que fossin totalment adequats des de tots els punts de vista (artístic, higiènic, educatiu…) per a l’ensenyança dels nens. Va tenir moltíssims problemes per trobar el que buscava fins que finalment un comercial li va dir: “me temo que no tenemos lo que desean. Ustedes quieren algo donde los niños puedan trabajar; todo lo que tenemos es para escuchar”.

Perdonau-me, sóc un mal educat.