El projecte de final de carrera d’en Llort havia arribat a un punt crític. Tal i com ho tenia ara: aprovar o suspendre eren dos esdeveniments equiprobables. Tot plegat era una merda perquè s’hi havia esforçat moltíssim. Bé, feina, el que es diu feina, no n’havia fet tanta – canviava les condicions de l’experiment cada cert temps i amb certa aleatorietat. Però la idea era bona. Si les coses anaven bé, tot es podia girar cap a una matrícula d’honor!

Òbviament, si la cosa anava malament, el fracàs seria total. Ni ensumaria l’aprovat just! I és que no ens enganyem, en Llort era la vagància personificada. No estudiava gens. Qualsevol cosa era més important i urgent que aquell projecte de final de carrera. Oh, sí, jeure i jeure!

Els seus companys de promoció s’ho havien agafat més seriosament. Tots ells havien generat els sistemes més complexos que un es pugui imaginar. Sens dubte eren brillants. Com podien manegar una quantitat tan gran de paràmetres? La granularitat de l’especificació era brutal.

Tot i així, no semblava que cap d’ells aspirés a una matrícula d’honor. Des de sempre, aquell projecte havia sigut la tasca maleïda per tots els estudiants, ningú n’havia obtingut mai la màxima puntuació. I és que demostrar que “compartir és profitós” era xunguíssim. Fins i tot per n’Elgoog, l’amigàs d’en Llort i l’estudiant més brillant que havia passat per l’acadèmia fins el moment.

El projecte de final de carrera de n’Elgoog es deia Univers. El nano s’ho havia treballat de valent, se les havia arreglat per establir els paràmetres idonis per tal de crear matèria i energia. El projecte de n’Elgoog s’havia expandit segons l’elaborat disseny inicial i ara ell intentava observar si podia demostrar això de compartir… Però la cosa no semblava anar bé, havia parat atenció en una cosa que ell mateix havia anomenat ‘forats negres’. Aquestes entitats anaven consumint tot el que tenien al voltant i semblava que l’avarícia d’ingestió de cadascuna d’elles per separat les conduiria a la destrucció total del projecte. Igualment, segurament n’Elgoog trauria la millor nota de la promoció perquè tan sols la idea del disseny per explorar la hipòtesi ja s’ho valia.

Per la seva banda, en Llort no havia fet res. Es va presentar a casa de n’Elgoog quan només hi quedaven 4445 milions d’anys per entregar el projecte. Com sempre, ho havia deixat tot per última hora.

• Ei, ei, ei, Elgooooog, m’has de fer un favor!

• Què vols ara?

• Tiu, m’has de deixar copiar alguna cosa del teu treball, que encara no tinc res!

• No, ni t’ho pensis nano, haver començat abans…

• Vingaaa va! Elgooog, si us plau, vull començar ja amb l’experiència de l’apassionant món laboral. He d’acabar aquesta carrera d’una punyetera vegada! Va, per què no em deixes una d’aquestes boletes, com li dius a això?

• Els he anomenat planetes.

• Mmmm, vinga, que això és una merdeta que ni es veu… Va, em quedo amb aquesta boleta d’aquí. Com li dius?

• Terra.

• Doncs fet, deixa’m si us plau que jo hi desenvolupi el meu projecte aquí, de debò que ni ho notaràs.

Quatre reaccionetes químiques, un parell de pets… i au, ja ho tenia en marxa! En Llort es va posar a jeure i va deixar passar els anys. Quan la data d’entrega era imminent en Llort es va aixecar del llit i es va mirar el planeta Terra. Amb lupa es va posar a analitzar aviam què havia passat i què podia usar per defensar la tesi. El panorama era realment desparençador. Segons aquelles merdetes predominants que s’auto-anomenaven éssers humans, l’interès personal era la política d’actuació predominant. Segons el seu propi sistema de datació, era l’any 1968 i just en aquell moment un tal Hardin parlava de ‘la tragèdia dels comuns’. Aquell homenet sempre parlava dels pastors i de les vaques i de que si cada pastor portava les seves vaques a pasturar a un camp comú, inevitablement el camp es quedaria sense herba. Ai! Això li recordava tant al fracàs amb els forats negres del seu amic Elgoog!

Com cony podia demostrar la tesi del projecte si tot semblava portar-lo a l’altre extrem? Recursos comuns limitats, alta demanda perquè el cost d’explotació és inexistent… Imagina’t, si a sobre hi afegeixo un altre pastor amb les seves vaques, encara pitjor! No res, en Llort va badallar de frustració i en obrir els ulls ja es trobava només a un any de presentar el projecte.

“Merda, no tinc res, i ni tan sols he dissenyat l’experiment jo…”

Però en Llort tenia la flor al cul, era d’aquelles persones amb serendipity. Un dia va agafar la lupa i va decidir tafanejar dins la casa d’un individu. La personeta estava cuinant croquetes i tenia un problema perquè no disposava de suficient oli per cobrir-les del tot i deixar-les que fregissin. En aquell moment a l’individu se li va acudir que si posava una croqueta de més dins la paella llavors amb el volum que aquesta ocupava faria pujar el nivell de l’oli i podria cobrir finalment totes les croquetes. Eureka. “Uooo, aquest tiu tenia el recurs de l’oli limitat, però al contrari tot pronòstic, el fet d’afegir una altra croqueta no tan sols no va empitjorar la situació, sinó que va permetre que les altres croquetes es fregissin bé!”

En Llort estava exaltadíssim. Saltava d’emoció i sabia que per fi ho tenia. Havia trobat un cas on compartir era profitós! Però l’eufòria va durar poc. “Una punyetera croqueta… com coi defenso la meva tesi a partir d’una corqueta?”

Igualment en Llort va informar de la troballa a n’Egloog ja que tenia esperances de que almenys si havia trobat un exemple, d’alguna manera el podria aplicar al seu projecte. N’Egloog des del principi es va implicar de ple. Va estudiar aquells humans amb lupa també. De fet, va fer un descobriment especialment útil, n’Egloog va descobrir Internet i la lupa de Google.

Tots dos junts van aprendre moltíssim sobre aquells éssers. Definitivament la balança entre l’aprovat i el suspens del projecte de final de carrera d’en Llort estava equilibrada. Tantes coses bones i tantes de dolentes en el compartir!

Finalment, un dia en Llort i n’Egloog van voler explorar què coi era allò del ‘porno’. “Caram, és que miris on miris a Internet sempre et trobes amb aquesta paraula”. Van clicar sobre un link i aquest els va portar davant la següent imatge:

“reCAPTCHA? Què és això?” Els dos nois van quedar més que sorpresos, per què l’ordinador els demanava que repetissin aquelles paraules? Llavors van buscar-ho a Viquipèdia i van veure que es tractava d’un mecanisme per identificar que l’usuari era un ésser humà i no una màquina. Però el més fantàstic encara estava per descobrir!

Resulta que ‘reCAPTCHA’ no només protegia les pàgines web del frau i de l’spam, sinó que també ajudava a solucionar un altre problema: la digitalització de documents impresos. Els nostres dos estimats personatges descobriren que en digitalitzar documents impresos a vegades hi ha paraules que no es poden reconèixer automàticament pels sistemes informàtics degut a defectes d’impressió, però que un ésser humà sí que ho pot fer amb molta més facilitat. Per això ‘reCAPTCHA’ selecciona dues paraules que l’usuari ha de reconèixer. El sistema coneix una de les paraules i l’altra no. L’usuari llavors escriu les paraules (sense sabre quina és la desconeguda) de tal manera que si l’humà introdueix bé la paraula que el sistema coneix, el sistema pot inferir que amb alta probabilitat l’usuari també ha introduït bé l’altra paraula. Així els dos esbrinaren com l’usuari sense saber-ho estava ajudant a millorar la digitalització de textos.

• Uaaau! T’adones del que això significa, Llort?
• No.

I així, estimats meus, és com en Llort va suspendre el seu projecte de final de carrera. Què més dóna si no hi van saber trobar un missatge esperançador? Què més dóna si no van parar atenció en el potencial de la cooperació, si no van detectar la importància de trobar el grau just de cooperació i l’espontaneïtat en la que pot aparèixer aquesta? Què més dóna tot això si jo només us volia comunicar que acabo d’instal·lar un plugin de ‘reCAPTCHA’ per no rebre spam al meu bloc :)