Aquests dies estic sol al pis i, com és habitual, després de dinar he anat a fer una petita becaina. Crec que estava somiant alguna cosa agradable, potser infantil i força lleugera. Sí, crec que sí que era un somni prou gustós, amb banda sonora de Vivaldi…

Violinets emulant cants d’ocells i ‘ding dong’. Ha sonat el timbre de la porta. M’he aixecat ràpidament per obrir. De fet, quan he creuat tot el passadís i he arribat a la porta, tenint ja la mà al pom he pensat que seria prudent mirar a veure qui podia ser.

Però quan he anat a posar l’ull a l’espiera (“mirilla” en castellà!) de la porta m’he trobat amb un esparadrap que la tapava. M’havia oblidat que la meva companya de pis feia poc s’havia deixat les claus dins la casa i un serraller (“cerrajero” en castellà!) havia hagut d’obrir la porta passant un filferro (hilo de hierro en castellà? Jajaja, no no, “alambre”!) per aquell forat. Bé, que mentre estava recordant tot això he sentit una veu femenina i rovellada “No m’obriràs la porta?”

I de debò us ho dic, no ho he dubtat un segon, ni li he preguntat qui era que jo ja tenia la porta oberta. I ella no ha demanat permís per entrar que ja m’havia passat al davant caminant pel passadís. Era molt velleta i pura corba (geperuda, geperuda!). Anava tocant el lateral de la paret del passadís. De debò que jo no m’ho creia! Què coi hi feia aquella dona a casa meva? Però era com si ella sabés exactament on anava. Lenta, però segura.

I jo no em reconeixia en la situació, just en el moment que l’he anada a parar i preguntar-li que què coi feia (de manera educada evidentment!) he vist que no tenia ulls! Quina impressió! Quina sorpresa! Quins batecs el cor!

Llavors li he passat la mà per sobre l’espatlla per ajudar-la a caminar. I jo seguia sense creure’m perquè no li havia demanat encara qui era quan he notat que ella m’agafava la mà. I just en aquell moment he notat que aquell braç tenia la força de deu gegants i he sentit, i només ho he sentit perquè no hi ha hagut temps per a l’execució, que aquella velleta em faria una clau de judo i em faria volar pels aires…

Ha sonat el despertador i m’he despert de la breu becaina. M’he aixecat del llit sobreexcitat i he apagat ràpidament l’alarma perquè sentia una curiositat asfixiant per saber a on em conduiria aquell somni. Punyeta! Perquè alguna cosa havia de passar-me pel passadís amb aquella velleta que semblava que m’havia de fer volar pels aires. És que si no hagués estat pel despertador ja hauria succeït!

Quines ganes de tornar a dormir i seguir amb aquell somni. Però una vegada he sabut que allò era un somni ja m’era impossible creure-ho com ho havia fet abans. M’he mig endormiscat però m’he tornat a despertar. I aquesta vegada m’he despert al sofà i davant la tele! Llavors, havia somiat des del sofà que estava fent la becaina al llit on somiava que una velleta entrava a casa sense avisar?
Tinc la sensació que en qualsevol moment em puc tornar a despertar.