A vegades es fa difícil no compartir el goig.

Estar sol, per exemple.

La ironia que hi ha al darrera de distribuir a tothom l’experiència de la solitud és potent.

T’ho diu el meu cos, nuu, dins l’aigua que m’abraça amb la mateixa calidesa que ho faria la llum tènue d’una farola de ciutat.

Sense res extern; sense sabates, sense samarreta, sense calçons i sense calçotets.

Espera! Surto un moment perquè portava una polsera al canell…

Ara! Sense res. Només la meva pell i els meus òrgans interns que no pesen, ingràvids dins l’aigua. M’entrellaço amb les seves molècules i per uns instants sóc líquid. Esdevinc soledat.

He decidit passar la nit a Es Talaier. A les set i mitja de la tarda em meravella veure que a la platja ja no hi queda ningú. Nedo sense moure els braços. Ni les cames. Ja no en tinc.

Aleshores passen tres persones que des de la llunyania em deixen entendre que segueixen el camí de cavalls. I el meu plaer és tan gran que estic temptat d’aixecar un braç, brandir-lo i cridar «Ei, mireu això! No em veieu? Mireu tot l’èxtasi que transpiro. Estic experimentant la soledat absoluta!»

No ho dic, emperò. Estic mut, comentar-los això seria una paradoxa i podria crear un forat negre que s’engolís tres universos.

Llavors prenc consciència de la necessitat gregària que m’acompanya constantment. Tota entitat humana amb la que he interaccionat en el passat m’escorta permanentment. I potser també ho fa ja la que encara m’he de trobar en un futur.

Surto de l’aigua i recupero l’aïllament. Descalç i despullat. Rescato el petit cos que va viure a Egipte. Salvatge. Només els meus cabells messiànics, tan llargs que a vegades no els sento ni meus, em notifiquen el present amb un lleu toquet a l’espatlla.

Entre els ocells que ja reposen a les branques desplego una gran velocitat sense por a la tombessa. El vent no prové de fora, el genera el meu cos en moviment i m’eixugo de manera espontània en contacte amb l’aire.

La satisfacció és màxima i vull cridar. Crido i ningú m’escolta.

Sec i obro una llauna de cervesa. El primer glop, que m’avisa amb un toc amarg, m’escarrufa i tot barrejat amb la frescor em fa emetre un so: «mmm». Però altra vegada ningú m’escolta.

Mmm. Ningú m’escolta. Fantàstic! És el moment de desenfundar el saxo.

Al principi són un parell d’escales, una mica de blues. Però aviat tot deriva cap a una cosa estranya. Més o menys agradable a l’oïda, fa que apareguin unes cabres que m’escolten encuriosides. M’ho ha dit l’olfacte quan ha captat l’olor del mascle. Una pudor agradable. Una magdalena de Proust.

Assaboreixo l’efímer i em satisfà molt pensar en la baixa probabilitat de que la seqüència de sons es torni a repetir mai més en la manera en la que ho fa ara. Llavors ho vull tornar a compartir, ho vull enregistrar. Però altra vegada evito que un forat negre s’empassi tres universos més.

La gana li guanya la partida a la creativitat i em poso a menjar un trempó que m’he fet amb tomàtigues i cebes que ha sembrat, regat, cuidat i recollit el meu pare. El gust de les tomàtigues és sublim i altra vegada vull que tothom se n’assabenti. Res a veure amb segons quins trossos de plàstic vermell que es venen a segons quins supermercats.

Aleshores un fil prim de pensament em recorda que hi ha gent que va a l’hort del pare i li roba allò que ell sembra amb tanta cura, i per què no dir-ho també: suor (que ara ja fa prou calor!).

I s’entremescla un altre fil pensant que em recorda l’avi d’una amiga dient-me fa només un parell de dies «Ah, sí, ton pare, jo el conec. És molt bona persona!». Tan bona persona que em va demanar si li podia fer un cartell per posar a l’hort «Si voleu us puc deixar un trosset de terra perquè hi sembreu, però no robeu si us plau».

Jo que sóc el seu fill, però no tan bona persona, no li vaig fer el cartell.

Llavors un fil més em porta al quatre de juliol. Fa només quatre dies. Em vaig quedar bocabadat en veure la trajectòria de la sonda espacial Juno. Utilitzar la gravetat de la Terra per agafar més velocitat. Em va fascinar veure l’ingeni subjacent a totes les maniobres.

I no vaig poder evitar pensar que és molt trist que siguem capaços de tots aquests càlculs i correccions i dinamisme per enviar un tros de ferralla a l’òrbita de Júpiter i que mentrestant aquí a la Terra ens continuem matant els uns als altres.

Sigui com sigui, des de la soledat ara penso en la generalització i el biaix cognitiu que tantes vegades li fa companyia. Jo no he enviat una sonda a Júpiter, jo no he matat.

I malgrat aquest sentiment unitari persistent, torno a reflexionar sobre la petitesa de les meves dimensions i torno a Es Talaier. Revenen les sensacions de goig i les ganes de compartir-lo. Tan visibles i tan palpables com el pes d’un hipopòtam percussionista que envoltat de surrealisme entra pel Mediterrani.

Vull compartir aquesta delícia d’experiència amb tothom. I dic tothom perquè sempre presumeixo d’un amor infinit vers tothom.

Però ara també recordo a Cantor, aquell matemàtic alemany tan maco que va establir que existien diferents graus d’infinitud. I si hi ha infinits més grans que d’altres, potser el subconjunt poblacional amb qui vull compartir això és més petit del que em pensava…

Però per què aquesta necessitat de compartir? No ho podria gaudir solet, sense aquest corc que contínuament m’obliga a voler regalar tot l’excedent de benestar?

En una assignatura de les progres de Psicologia, analitzàvem l’Era del Consum i la seva màxima expressió en considerar els individus com a producte. Nosaltres mateixos venent-nos a nosaltres mateixos.

Un altre hauria gaudit de l’experiència en silenci. No hauria parlat a ningú d’aquell moment de màgia amb la soledat. S’hauria limitat a deixar que la pau i fascinació interiors s’estenguessin i esquitxessin de manera espontània als del voltant.

Jo ho he hagut d’escriure. Disculpes.