Pujava per primer cop a l’autobús 324 de la urbanització Rose Bay (Sydney, Australia). El conductor estava situat a la dreta i conseqüentment conduïa desde aquell costat – la qual cosa sempre em feia sentir papallonetes a l’estómac voltant les rotondes.

El conductor em saludava amb un efusiu “G’day mate!” quan jo deixava de banda la rutina salutació-somriure i em meravellava davant el que els meus ullets acabaven de fitar. Idolatrar és lleig, però a vegades en aquesta vida et trobes amb gent que personalment et produeix fascinació. No cal que els coneguis molt bé, no cal que siguin gens especials. A vegades és una veu serena, un somriure curiós (tampoc cal que emeti cap so en fer-ho), uns ulls familiars, un gest suau… D’aquesta gent que no necessita demostrar-me res per impressionar-me – perquè implícitament ja em sedueixen i provoquen admiració- me n’he trobat una petita col·lecció.

En aquest cas ella és un personatge famós, però no tindria perquè ser-ho. Leonor Watling manifesta una gràcil fantasia. Doncs bé, ara tornava a sentir papallonetes a l’estómac. Ella no era Leonor Watling però com si ho fos. Posseïa la mateixa preciosa manera d’acariciar l’entorn amb la seva presència, així que transitivament aquesta noia va passar a ser una d’aquestes persones_que_em_fascinen_sense_que_necessitin_fer_res_per_impressionar-me.

Vaig seure de tal manera que el seu rostre em quedava de perfil. Ella a mi no em podia mirar més que de coa d’ull, mentre que jo no havia de dissimular per veure-la. D’aquesta manera vaig passar 35 minuts observant-la. Al contrari del que podria semblar, es va establir un important grau de complicitat. Dic al contrari del que podria semblar perquè a mi em fan això i m’acollono viu pensant que em volen violar.

Ella escoltava la conversa de dues joves parlant sobre nois. Cada cop que elles deien una estupidesa ella em mirava a mi i esbossava un lleu somriure.

Vaig arribar a la meva destinació. Ella s’havia aixecat una mica abans: baixava allà mateix! Perquè no semblés que me la volia menjar vaig baixar per la porta de l’esquerra i ella per la de la dreta. El meu camí era carrer avall – seguint per l’esquerra – i vaig pensar que si es donava la casualitat que ella anava en el mateix sentit li diria alguna cosa.

Jo caminava a poc a poc. Si ella anava en el mateix sentit en algun moment m’hauria d’avançar. Jo m’anava a treure una poma de la butxaca que em volia menjar abans d’arribar a l’acadèmia i vaig topar amb el meu colze al cos d’una persona: “sorry!” – vaig dir.

Era ella i va somriure d’una manera hermosa. Bé, jo m’havia dit a mi mateix que si anava en el meu mateix camí li diria alguna cosa, ja li havia demanat perdó…

Durant tota aquella setmana vaig intentar anar a l’autobús a la mateixa hora que aquell dia. Però res de res.

A la setmana següent, un dia que plovia, vaig perdre l’autobús. Jo estava corrent per agafar-lo perquè em mullava i al seient de darrera la vaig poder veure a ella mirant i somrient de nou.

Passaven els dies i no la tornava a veure. El ritme de vida era pura acció i me’n vaig oblidar aviat.

L’últim dia, quan ja marxava i m’havia acomiadat de tothom de l’acadèmia vaig pujar a l’ascensor i me la vaig trobar a ella. Quina probabilitat hi devia haver que d’entre tots els edificis de la ciutat ella treballés en el 99 de York Street just allà on jo anava a classe cada dia? I encara més, que fos a la onzena planta…

Era el meu últim dia a Sydney. Ens vam mirar i vam somriure els dos.

Els dos també vam acotar el cap. Els ascensors de l’edifici baixen ràpid, són moderns, però déu ni do com va ser d’etern tot allò! Li havia de parlar del temps? També m’hi podia tirar a sobre.

Em considero una persona especialment desinhibida precisament perquè vull evitar això. Quantes coses et passarien en aquesta vida si no tinguessis vergonya? Què podries haver fet ja si no tinguessis por de res?

D’acord, em diràs que si tothom ho deixés anar tot es perdria precisament tota aquesta màgia, tot l’encant del procés. Però a vegades hi penso: què passaria si tothom pogués reconèixer en cada moment el que és? Què passaria si un pogués dir “ok, he estat tan estúpid ara mateix” i reconèixer que s’ha equivocat moltíssim sense preocupar-se massa perquè en una altra ocasió ja tindrà opció de fer-ho millor. Què passaria si no tinguessis por de sentir-te idiota, si poguessis caure davant 30000 persones i et poguessis aixecar rient-te de tu mateix? Què passaria si tothom actués així? Es perdria la màgia? Canviaria el paradigma, la manera d’entendre’ns, però qui sap quin altre tipus de deu-mil-vegades-més-fantàstica màgia generaria tot això…