En Mohandas era un noiet que t’havies d’estimar. Esquifit com ell tot sol caminava pel món amb estil divertit. Tenia els ulls de la mida del sol i el somriure com una catedral.
La seva peculiaritat: la mancança de l’habilitat per a detectar estructures i esdeveniments en el medi ambient. O almenys, la mancança de l’habilitat per a fer-ho com els demés.

Així, el seu món era de vainilla. On els demés hi veien patiment i desgràcia ell només en podia percebre olor a canyella i colors llampants. El vent era música fàcil i la pluja, jazz de Nova Orleans.

En Mohandas no veia el món com és, sinó com ell era. A estones en Mohandas era blau, verd, groc i violeta. Immediatament el món es convertia en una explosió de colors primaris que es parlaven i negociaven i arribaven a la conclusió de mostrar-se en els percentatges adients per a oferir a en Mohandas els més preciosos blaus, verds, grocs i violetes.

Un dia, quan en Mohandas s’acabava de llevar suaument estovat pels coixins i llençols, va notar que alguna cosa havia canviat. Aquella no era la seva mare. El rostre de l’ésser que tenia al davant era difós. Gris. Llis. Espantós.

En Mohandas va parar quiet. Tot era molt estrany, tampoc podia identificar el seu pare, ni el seu germà gran. Va parar encara més quiet, va tancar els ulls i va poder sentir el cap queixar-se. El cap estava molt enfadat i donava voltes dins el crani.

El centrifugat encara no havia acabat i en Mohandas va tornar a obrir els ulls. On s’havien ficat els rostres de la gent? Tothom era igual, tothom amb qui parlava… la mateixa cara gris, la mateixa igualtat.

En Mohandas havia perdut l’habilitat de reconeixement facial, era incapaç d’identificar a una persona determinada, tothom era igual. Manifestava també quelcom similar a l’afasia, era incapaç d’entendre què li deia la gent. Ell veia que aquelles cares de color gris li parlaven, però en comptes de sentir paraules, de poder-ne analitzar la sintaxis i copsar-ne la semàntica, ell només podia escoltar la setena simfonia de Beethoven. Quatre moviments d’aquella simfonia que es podien repetir tantes vegades com fos necessari. Allò era un bucle, mentre l’interlocutor seguís gesticulant amb la boca la melodia no s’acabava. Sempre passava igual, algú li parlava amb una introducció lenta que derivaria en estructura de sonata, després s’alentiria encara més en relació als altres tres moviments, seguidament un scherzo de forma ternària i acabaria de nou amb la forma de sonata, per a tornar a començar la reproducció tants cops com la interacció ho requerís.

Amb els anys Mohandas es va convertir en un ésser menyspreable. Tothom era exactament igual per ell, què importava si al principi hagués intentat actuar de manera gràcil davant una d’aquelles entitats esmorteïdes? No els podia distingir, tots eren iguals i van deixar d’importar-li. Escàs de qualitats morals, generositat i dignitat en Mohandas va decidir viure entre colors foscos fins el final dels seus dies.

Però la percepció del seu entorn tornaria a canviar de nou en donar-se un fort cop de cap amb aquell televisor enorme. Qui li havia de dir que ara veuria en el rostre de tothom el seu propi rostre?! Un canvi de nou en la percepció, processos cognitius reiniciats. Ara el patró que reconeixia en la cara dels demés era la seva cara. Com podia ser!? Totes les persones del seu voltant aparentment eren ell mateix! Durant molt de temps en Mohandas va viure pertorbat. Evitava espais de molta població i buscava llocs tancats on es pogués trobar amb petites quantitats de gent. Si només es trobava amb una persona al davant la cosa era fàcil, s’imaginava que es trobava davant un mirall i així es calmava…

El seu dia a dia es va convertir en un núvol de cavil·lacions. I també el seu cos el cridava i les hormones li parlaven a cau d’orella. Com podia, però, tenir sexe amb ell mateix? De totes maneres a vegades es divertia rumiant coses de l’estil “si tinc sexe amb mi mateix, m’estaré simplement masturbant o es tractarà més aviat d’una relació homosexual?”

Mohandas va seguir el seu dia a dia sense massa pena ni glòria fins el moment de la seva mort. El que mai hauria pogut imaginar-se és l’apreci que la resta de la humanitat arribaria a manifestar vers la seva persona. El seu nom va esdevenir sinònim de pau. Si més no, per a Mohandas Gandhi el fet de reconèixer-se en l’altre no havia estat tasca difícil. Reconèixer-se en l’altre havia estat l’únic secret del seu respecte,estima i enteniment vers els demés.