L’home de la tos infinita

Poc s’ho pensava aquell homenet de rostre quasi pàl·lid i cos diminut que aquella primera esbufegada el convertiria en l’home de la tos infinita.

Fins aquell precís instant de temps, la seva vida havia estat ben senzilla. Havia nascut en una regió ben tranquil·la i havia vagat al llarg dels anys sense grans pretensions.

Aquella primera esbufegada no s’allunyava massa d’una estossegada estàndard. Tot apuntava a un seguiment rigorós de la norma: expulsió sobtada, sorollosa i si fa no fa violenta, de l’aire dels pulmons. Aquest era el mecanisme fisiològic de la tos.

Les tres expulsions d’aire següents tampoc serviren d’alarma. Ni les dotze pròximes. Ni els tres dies vinents. ‘Un petit refredat d’hivern’, es deia a si mateix.

Però al cap d’una setmana on cada tossida venia succeïda per una nova tossida la cosa començà a preocupar al nostre protagonista. No hi havia xarop ni pastilles del doctor Mateu amb la capacitat de parar aquella ratxa de tos.

Semblava que el seu cap havia d’explotar. Aquell soroll repetitiu ressonava una i altra vegada al voltant del seu cervell. Es notava les orelles tapades i vivia la producció de cada nou so com si es trobés submergit sota l’aigua on la propagació de les ones és quatre coma trenta-nou vegades més ràpida. Quatre coma trenta-nou vegades més patiment dins el seu caparró. L’embotiment era tan gran que el nostre diminut homenet no sabia si el seu pensament discorria entre paraules significants o els simples mots dibuixats per l’onomatopeia de la tos. Pensava el que tossia, tossia el que pensava… Pensava?

‘Després d’aquesta s’acaba’, s’autoconvencia el nostre amic. Però de nou arrencava la nova estrofa tossiguera. ‘Bé, ara sí, aquesta ha estat l’última’. I es tornava a equivocar.

Els primers mesos van ser especialment durs. No va ser gens fàcil haver de viure contínuament aquells espasmes corporals produïts per la tos. Sense anar més lluny, una activitat tan simple com la de pixar al vàter es convertia en tota una mostra d’habilitat manual. Com evitar compixar-se o esquitxar la tapa del vàter? Cada nova contracció tossenca dirigia el raig a un nou punt aleatori. Fins i tot quan va optar per pixar assegut a vegades el sotrac era tan gran que el pèndul escopia fora de la tassa!

Un altre tema eren les dones. Com coi havia de seduir qualsevol dona si no podia parlar més de tres segons seguits sense interrupció. I si així i tot per intervenció divina aconseguia compartir llit, elles no li duraven més de dues nits. No hi havia taps d’orelles d’oclusió prou hermètica per a mitigar aquell soroll.

El temps passava. ‘Després d’aquesta s’acaba’, encara s’autoconvencia el nostre amic. Però de nou arrencava la nova estrofa tossiguera. ‘Bé, ara sí, aquesta ha estat l’última’. I es tornava a equivocar. Semblava una progressió efectivament infinita.

A cada nou alè que entrava als pulmons del petit protagonista es podia sentir un nou grup de bronquíols esnovar. Brots nous i tendres de l’arbre pulmonar del nostre amic eren tallats.

Amb el temps hauria passat a desenvolupar cadascun dels tipus de tos mèdicament identificats. En alguns moments la tos seria bitonal, composta de dos sorolls, l’un greu i velat, l’altre agut i esclatant. A estones tidria tos de gos, la famosa tos seca. A vegades la cosa seria més central, deguda a la irritació directa del centre tussigen. La tos emetitzant apareixeria amb més freqüència durant les nits, una tos que venia caracteritzada per accessos de tos seguits de vòmits. En determinades èpoques cert descans vindria donat per la tos productiva gràcilment acompanyada d’expectoració, però la cosa durava poc i tot sovint desembocava en una tos aneurismàtica o la tos trigèmina. En certs moments li va semblar estar patint la tos ferina, aquella donada pel bacil Bordetella pertussis…

‘Després d’aquesta s’acaba’, s’autoconvencia el nostre amic. Però de nou arrencava la nova estrofa tossiguera. ‘Bé, ara sí, aquesta ha estat l’última’. I es tornava a equivocar.

Però el nostre estimadet senyor de la tos infinita va arribar a claudicar. Aferrat a la idea d’un ‘i si…’ havia estat vivint orientat a un futur d’indeterminació. El cas era que en el moment en el que es trobava, ell tenia tos. El present li oferia tos i ell havia d’oferir una solució per a conviure amb la tos.

Un bon dia que s’anava a dutxar el senyoret tos va descobrir un fet que fins ara li havia passat per alt: tenia uns abdominals que ni el campió mundial de ‘body-building’ hauria pogut somiar! Tres esbufegades per segon més un segon de pausa per agafar aire per a la nova ratxa de tos sumaven noranta estossegades per minut. Un total de cinc mil quatre-centes en una hora. I, tenint en compte que la cosa era contínua (fins i tot dormit), el tema ascendia a l’equivalent de l’execució d’uns cent vint-i-nou mil sis-cents abdominals per dia.

Aprofitant que començava a ser època de sol se’n va anar a la platja. ‘Ah, mira tu quins abdominals, aniré a la platja aviam si puc pescar res’.

I efectivament. La cosa va anar així: arribà a la platja, es traié la samarreta i al primer indici de tossina on els músculs abdominals es van contreure al voltant d’unes setanta dones es van fondre sobre la sorra. Tenia per escollir. Tastaolletes que és ell, en va provar una i altra, però elles aviat el deixaven cansades d’aquell soroll.

Curiosament va trobar una noia que no deia res. Semblava que no li molestava el seu ventós anar i venir. Ella era sorda.

Començà llavors una etapa molt feliç pel nostre amic. Al costat d’aquella noia cega (era sorda eh, això només és una metàfora) al seu gran defecte en tos infinita va aprendre a superar tota dificultat. Amb el temps havia après a jugar a enganyar l’amor. Besar la seva estimada era un acte quasi espasmòdic, petites aproximacions entre pausa i pausa que la tos li cedia li permetien saludar els llavis de la seva princesa. Ell ho anomenava el bes del colibrí.

Pel que fa a la feina, curiosament també va triomfar. Tres mesos d’un curset de disseny web li havien permès anunciar el que seria el seu exitós i original nou negoci: apaga-espelmes-d’aniversari. Es tractava d’anar a les celebracions d’aniversari de la canalla i apagar les espelmes amb la seva tos constant. ‘Tots tenim en ment la típica festa en la que el petit bufa i bufa i no és capaç d’apagar l’espelma. La meva feina és ajudar a aquestes pobres criatures indefenses’, explicava el seu ofici a tota persona que mostrava curiositat.

Un bon dia li van fer un encàrrec a una casa de luxe. Ja es veia ja que eren de bona família aquella gent! El nostre estimat protagonista es va limitar a fer la seva feina, però en haver acabat el pare de la criatura li va dir que era un productor d’una important companyia televisiva i que li interessaria mostrar aquell talent a tot el món.

Així és com en tos infinita es convertí en mediàtic. La seva tos l’havia convertit en un home d’èxit. No parava d’anar d’un programa a l’altre a parlar de la seva història. El seu rostre va esdevenir emblema de diversos productes i entitats: aires condicionats, nou protagonista del conte dels tres porquets, imatge del cos de bombers, etc. – en el cas dels bombers fent el doble joc dels potents abdominals i la bufada que apaga focs.

Un bon dia li van proposar entrar en el llibre dels ‘récords Jiness’. El repte era senzill, ja que qui ho havia intentat abans només havia encadenat set ratxes de tos seguides. Llavors en tos infinita només havia d’anar al concurs de televisió i superar aquella marca fent el que millor sabia…

Tot estava preparat, tothom coneixia el nostre homenet. La presentadora el va introduir de manera trivial, segura de que allò no era més que un tràmit. El jurat ho va disposar tot i es va posar a comptar el nombre de cops que el nostre amic tossia.

Una. Dues. Tres. Quatre. Cinc. Sis. Set. A una de superar la marca. ‘Queeeeè?’, la presentadora tenia uns ulls com gots. Com podia ser? El nostre amic havia parat. Ja no tenia més tos. Tot seguit una llàgrima li va regalimar a través del seu rostre.

La presentadora no va poder fer-hi de menys i s’hi va abraçar. El públic, encara en estat de ‘shock’, no va poder fer altra cosa que aixecar-se i aplaudir intentant consolar el nostre amic. Mig món estava trist perquè el nostre amic i la tos s’havien acomiadat.

Però ell no plorava de tristor. Aquella llàgrima era la més feliç de la seva vida. Com la del noi de l’anunci que és vegetarià i els seus pares li deixen provar per primer cop el pernil de la marca Mambofrío.

[Perquè és així de simple, perquè a vegades quan intento esbrinar com es senten els demés sota la meva manera de sentir, senzillament m’equivoco. I també perquè tinc una tos de collons que llastimosament no em deixa dormir ni pensar en altra cosa que no sigui tos! ;) ]

Leave a Reply

Your email address will not be published. Required fields are marked *

*