Vens al meu costat.
Després d’un suau moviment vacil·lant, les nostres mirades decideixen tocar-se. I llavors em contes…

M’expliques que ho tens tot. Amics, diners, salut, una present/futura parella fantàstica. Però els teus ulls em miren apagats. I el teu rostre blanqueja o casi trasparenta. I el teu somriure és petit o casi nul.

Em dius que ho tens tot i que et sents sense res. Tens por d’haver patit un infart de l’ànima. En general baixes la rampa tan veloçment que ni te n’adones. Però avui la buidor interior s’ha manifestat en veu ben alta. No saps què fas. No saps què vols.

T’han llançat a un terreny de massa pendent i tu t’has comprimit i arrodonit i has baixat sense parar-te a pensar si calia agafar forma. T’has adherit a uns valors que ni tan sols t’has parat a valorar. La teva identitat s’ha conformat rodona i baixes més ràpid o sense fricció. Ara no saps qui ets.

I com m’has vist somriure un parell de cops et penses que jo ho sé tot. Em contes que t’abruma haver-te equivocat tant i el mantell d’avidesa de perfecció et torna a embolcallar. T’embolques dins un esguard humit de pena.

Els teus ulls em volen parlar, però la teva vista s’afebleix i és la teva boca qui em demana per un camí espiritual. Jo et dic que nosaltres no som humans buscant l’espiritualitat, que més aviat es tracta d’esperits buscant l’experiència humana.

Amb una mà sobre la teva espatlla et dic que això hauria d’alleugerir la teva culpabilitat. T’hauria d’alliberar de la por d’equivocar-te.

Però tu inquireixes una raó. El meu cor per sobre la meva ment no pot pensar en altra cosa que en estimar-te. Però tu segueixes preguntant.

Em demanes pel sentit de la vida. Hi ha vida després de la mort?

I jo et pregunto, hi ha vida abans de la mort?

[viu!] :-)