No title

És Nadal noi, per què em fas això?

No et vull xafar la festa. Només et vull contar una història molt divertida!

Avui la meva mare anava a comprar el pa. De fet ja l’havia comprat quan un jove d’uns 30 anys se li ha apropat al costat:

¿Me la mamas? – li ha dit a la mare.

Ella ha seguit caminant pel pas de vianants sense ni tan sols mirar-se’l. Ell anava francament alcoholitzat, ell estava content i ell es sentia senzillament desinhibit.

És per això que ha tingut la brillant idea de baixar-se la bragueta i treure’s la ferramenta (o sigui, el penis).

¿Me chupas la polla? – li ha tornat a demanar a la mare caminant al seu costat a una proximitat acosadora.

La meva mare és àgil i ha tornat a passar pel forn on havia comprat el pa abans. Ha entrat dins com si hagués de comprar més cosa. Mentrestant aquell home esperava a fora amb la bragueta i la morcilla a fora…

La meva mare i la fornera han trucat la policia. Aquests s’han fet càrrec de la situació de manera eficient i correcta.

La mare m’ho ha contat tot rient. Però cert és que darrera cada història divertida relacionada amb l’alcohol n’hi ha una altra de latent, molt més obscura.

Pots imaginar la distància que deu separar aquesta divertida història de qualsevol altra que acaba amb la paraula violació?

Gaudeix aquestes festes de la gent amb qui estaràs, i beure… amb prudència, tots en sabem.

Vergonya (atreviment) a Austràlia

Pujava per primer cop a l’autobús 324 de la urbanització Rose Bay (Sydney, Australia). El conductor estava situat a la dreta i conseqüentment conduïa desde aquell costat – la qual cosa sempre em feia sentir papallonetes a l’estómac voltant les rotondes.

El conductor em saludava amb un efusiu “G’day mate!” quan jo deixava de banda la rutina salutació-somriure i em meravellava davant el que els meus ullets acabaven de fitar. Idolatrar és lleig, però a vegades en aquesta vida et trobes amb gent que personalment et produeix fascinació. No cal que els coneguis molt bé, no cal que siguin gens especials. A vegades és una veu serena, un somriure curiós (tampoc cal que emeti cap so en fer-ho), uns ulls familiars, un gest suau… D’aquesta gent que no necessita demostrar-me res per impressionar-me – perquè implícitament ja em sedueixen i provoquen admiració- me n’he trobat una petita col·lecció.

En aquest cas ella és un personatge famós, però no tindria perquè ser-ho. Leonor Watling manifesta una gràcil fantasia. Doncs bé, ara tornava a sentir papallonetes a l’estómac. Ella no era Leonor Watling però com si ho fos. Posseïa la mateixa preciosa manera d’acariciar l’entorn amb la seva presència, així que transitivament aquesta noia va passar a ser una d’aquestes persones_que_em_fascinen_sense_que_necessitin_fer_res_per_impressionar-me.

Vaig seure de tal manera que el seu rostre em quedava de perfil. Ella a mi no em podia mirar més que de coa d’ull, mentre que jo no havia de dissimular per veure-la. D’aquesta manera vaig passar 35 minuts observant-la. Al contrari del que podria semblar, es va establir un important grau de complicitat. Dic al contrari del que podria semblar perquè a mi em fan això i m’acollono viu pensant que em volen violar.

Ella escoltava la conversa de dues joves parlant sobre nois. Cada cop que elles deien una estupidesa ella em mirava a mi i esbossava un lleu somriure.

Vaig arribar a la meva destinació. Ella s’havia aixecat una mica abans: baixava allà mateix! Perquè no semblés que me la volia menjar vaig baixar per la porta de l’esquerra i ella per la de la dreta. El meu camí era carrer avall – seguint per l’esquerra – i vaig pensar que si es donava la casualitat que ella anava en el mateix sentit li diria alguna cosa.

Jo caminava a poc a poc. Si ella anava en el mateix sentit en algun moment m’hauria d’avançar. Jo m’anava a treure una poma de la butxaca que em volia menjar abans d’arribar a l’acadèmia i vaig topar amb el meu colze al cos d’una persona: “sorry!” – vaig dir.

Era ella i va somriure d’una manera hermosa. Bé, jo m’havia dit a mi mateix que si anava en el meu mateix camí li diria alguna cosa, ja li havia demanat perdó…

Durant tota aquella setmana vaig intentar anar a l’autobús a la mateixa hora que aquell dia. Però res de res.

A la setmana següent, un dia que plovia, vaig perdre l’autobús. Jo estava corrent per agafar-lo perquè em mullava i al seient de darrera la vaig poder veure a ella mirant i somrient de nou.

Passaven els dies i no la tornava a veure. El ritme de vida era pura acció i me’n vaig oblidar aviat.

L’últim dia, quan ja marxava i m’havia acomiadat de tothom de l’acadèmia vaig pujar a l’ascensor i me la vaig trobar a ella. Quina probabilitat hi devia haver que d’entre tots els edificis de la ciutat ella treballés en el 99 de York Street just allà on jo anava a classe cada dia? I encara més, que fos a la onzena planta…

Era el meu últim dia a Sydney. Ens vam mirar i vam somriure els dos.

Els dos també vam acotar el cap. Els ascensors de l’edifici baixen ràpid, són moderns, però déu ni do com va ser d’etern tot allò! Li havia de parlar del temps? També m’hi podia tirar a sobre.

Em considero una persona especialment desinhibida precisament perquè vull evitar això. Quantes coses et passarien en aquesta vida si no tinguessis vergonya? Què podries haver fet ja si no tinguessis por de res?

D’acord, em diràs que si tothom ho deixés anar tot es perdria precisament tota aquesta màgia, tot l’encant del procés. Però a vegades hi penso: què passaria si tothom pogués reconèixer en cada moment el que és? Què passaria si un pogués dir “ok, he estat tan estúpid ara mateix” i reconèixer que s’ha equivocat moltíssim sense preocupar-se massa perquè en una altra ocasió ja tindrà opció de fer-ho millor. Què passaria si no tinguessis por de sentir-te idiota, si poguessis caure davant 30000 persones i et poguessis aixecar rient-te de tu mateix? Què passaria si tothom actués així? Es perdria la màgia? Canviaria el paradigma, la manera d’entendre’ns, però qui sap quin altre tipus de deu-mil-vegades-més-fantàstica màgia generaria tot això…

No title

Tenia una ungla una mica més llarga que les altres i volia jugar a fer mal.
Un ull de color gris i un altre verdós.
El cap ovalat i el coll de serp. I la llengua de jirafa.
Bevia aigua d’un got de cubata.
Quan no bevia aigua fumava paper DINA3, 29×33 centímetres que prèviament havien estat emplenats de sumatoris, curvatures fibrades, hamiltonians quàntics, estrelles de Kleene, diagrames de Feynman, NP càlculs, vectors de Killing… Li agradava absorbir la tinta d’un vell boli big amb el tap mossegat. Tot el coneixement del que ara disposava se l’havia fumat paper rere paper.

Sota l’ungla llarga una porció de la suau pell d’ella.
Entre els llavis un regust femeninament hormonal.

Sota les ungles d’ella, la pell esgarrapada del serpentí verinós.
Entre els seus llavis, e_mc_al_quadrat, 2_pi_constant_de_Dirac_v, … i el regust a tinta.

El ganivet pres de la mà d’ell, tenyit de la sang d’ella.
El tall d’ella rovellat pel ganivet de matar porc d’ell.

Ell era repel·lent. Producte d’un experiment portat a terme pel seu pare havia començat a empapar-se de ciència des dels 2 anys. De jove, el seu pare hauria estat dispost a qualsevol cosa per fer un descobriment important i ser el científic més famós de tots els temps. Ara, de major, el seu pare estava dispost a qualsevol cosa perquè el seu fill fes un descobriment científic que el fes el més famós de tots els temps. El pare mai havia estat brillant. El fill simplement ho sabia tot.

Ella era adorable. Un ésser espontani i bondadós. Mai havia anat a l’escola. Era la més llesta del món i encara no ho sabia. La seva mare era prostitua i tenia per client habitual el pare d’ell. En Pedro Almodóvar evidentment no era coneixedor d’aquesta història perquè no en tenim cap pel·lícula que la conti.

Aquella nit la mare d’ella tenia la vagina a vessar del fong candida alvicans. Per això havia enviat la seva filla a casa del pare d’ell a fer-ne la substitució. Un cop superat el protocol fel·lació-coit el pare d’ell li va oferir una copa i la va convidar a seure al sofà que ell mateix havia acabat de tacar.

Mentre el pare d’ell era a la cuina ella va fitar els apunts del seu fill que hi havia a la taula. Google era el pare d’ella, tot el que havia volgut saber des de petita allà ho havia trobat. Així que en veure l’ordinador de sobretaula que hi havia a l’altre cantó del menjador no va dubtar en consultar la terminologia de les notes que apareixien en aquells papers. Notes paranoiques, pinzellades que volien conduir al descobriment d’una veritat absoluta.

Aquella mateixa nit aquell jove repel·lent, en un moment d’inspiració grandiosa, arribaria a establir la metodologia definitiva per a establir la manipulació mental total. Es llepava els llavis ensumant el poder que allò li concedia.

Ella, aquella mateixa nit s’il·luminava amb la metodologia d’un algorisme que computava el genèric i l’específic de l’univers fins a unificar-los sota una sola veritat que dirigiria espontàniament qualsevol cultura a l’acord i la pau.

Bona noia que era, va voler posar-se en contacte amb aquell semi-déu de tan fabuloses notes. Mal parit que era, ell la va torturar i matar.

Com pots observar, ella ara està morta. I tu, has experimentat mai la sensació de percebre’t observat. Els de Tele 2 saben quants membres sou a la teva família? A vegades has actuat i després t’has preguntat per què has fet allò? T’has sentit manipulat?

Tenim la tecnologia que volem? Utilitzem sense més la tecnologia que ens ofereixen? En el determinisme tecnològic el desenvolupament tecnològic és un procés autònom, necessari i imparable. 1931, exposició de Chicago: la ciència descobreix, el geni inventa, la indústria aplica i l’home s’adapta (o resulta emmotllat per les coses noves).

Si ets jove i creus que pots canviar el món sigues bona persona si us plau. Si no ets jove i també en tens l’ocasió sigues bona persona si us plau. Per què avances? Hi pensaràs?

[Avui he acabat classe, possiblement l’última classe de la carrera i es fa estrany]

No title

Tots aquests sóc jo.

Quan era petit em mofava dels adults que em deien que de gran canviaria la meva forma de pensar. Em deien que allò que no m’agradava d’ells era allò en el que em convertiria. M’encenia sentir a dir que entendria allò quan madurés. Estava segur que el meu pensament seria immutable eternament.

No vaig trigar gaire a aprendre que estava equivocat (un fet puntual avui m’ha recordat el moment exacte en el que ho vaig fer). Potser parcialment equivocat, perquè avançant en el temps descobriria que aquells adults que tant em van enfadar no vivien com adults i que simplement desitjaven posar a prova totes les neurosis de la seva joventut.

Doncs això, equivocat en el sentit que el meu pensament realment fluctuava i fluctua de manera dispar i constant. Mira tu per on: la constància no es referia a quelcom estàtic (casi sagrat per mi) del pensament, sinó que la constància es trobava en el canvi… [que és constant]

Has observat com ha anat canviant el meu rostre al llarg dels anys? Sota quantes caretes vius tu al llarg del dia?

Portem un venedor als nostres gens que ens mou a impressionar als demés i que ens obliga a passar el dia intentant-nos convèncer mútuament de la nostra grandiositat.

Potser estic generalitzant massa i la gent no és com em penso (si més no, no tothom ho viu així en el mateix grau). Però és que observant-me a mi és fàcil de notar. Ara mateix, sense anar més lluny, creus que el fet d’escriure una paraula concreta i no una altra és perquè a tu t’agradi més? Em vull promocionar? ;-)

És un exemple una mica polèmic perquè hauríem de discutir què és el que ens impulsa a les accions que portem a terme els humans i la veritat és que és tard… (i també que no ho tinc gens clar :-)

Sigui com sigui, m’agrada pensar que hi ha una part de mi que realment ha estat immutable en totes les fotos que us he ensenyat (penseu-ho com a metàfora perquè crec que realment ni el forat del cul s’ha resistit al canvi…). Així com també em dóna conhort saber que en mi hi ha alguna cosa que és el que realment sóc jo. Es tracta d’allò que, passi el que passi, cadascú notarà genuïnament seu.

No title

Esperant a l’estació del tramvia pensava que just arribar escriuria una anècdota que em va succeir farà poquet més d’un mes. Fa poquet més d’un mes ja havia pensat que ho comentaria, però em va passar per alt.

El que anava a explicar estava ben clar. Era arribar a casa i limitar-me a transcriure els pensaments que havien tingut lloc feia poquet més de trenta dies. El que passa és que durant el trajecte ha esdevingut un fet realment fascinant (com a mínim: curiós). És per això que intentaré deixar intacte el que volia explicar just abans de pujar al tramvia i al final ja us comentaré l’últim detallet.

“Deu fer aproximadament uns trenta-set dies que em va passar aquesta història mentre tornava jo cap a casa després de la classe. Aquell dia no havia agafat la meva fantàstica bici (que ja està totalment arreglada) i pujava al tramvia.

Em vaig asseure davant una noia maca. Realment no ho vaig fer buscant cap tipus d’interacció, però l’alternativa eren dues velletes situades a l’altre grup de seients. Com de costum us seré franc: presento cert biaix cap a les dones estèticament agradables (no és un procés del qual en sigui conscient, ja us ho he dit, ni tan sols buscava cap tipus de resposta).

El cas és que jo aquell dia estava granment satisfet amb el meu ull. Traient-me una lent de contacte em vaig foradar la còrnia i m’havia fet molt mal durant uns dies. Mirant per la finestra del tramvia vaig pensar que era una gran sort que allò ja no em dolgués i, boig de mi, no vaig poder evitar somriure.

El graciós de tot això és que la noia que tenia al davant no sabia per què reia jo i es va posar a riure també. Llavors ja estava, ja s’havia establert la influència mútua.

Ella va mirar a dreta i esquerra passant pel centre (on em trobava jo) ràpidament. Jo vaig mirar-me les sabates tímidament.
Ella em va mirar als ulls. Jo també i li vaig fer un subtil moviment d’espatlles com dient “Si? Vols alguna cosa?”
Ella va apartar la mirada. Jo crec que em vaig posar vermell, almenys la cara em cremava molt.

En aquells moments, i segueixo essent sincer, el meu estat civil d’aparellat no em va impulsar a entrar en aquell joc. Em vaig limitar a mirar per la finestra i a abstreure’m fitant els núvols (que aquell dia no tenien forma de res).

– Aheeeeeaahhh! – era ella sospirant/esbufegant.
– Aheeeeeaahhh! – un altre cop.

Em sap greu no trobar onomatopeia pel que estava veient. Resulta que la noia maca inhalava de manera exuberant mentre es mossegava els llavis. L’ampliació volumètrica de la seva caixa toràcica elevava uns fruits preciosos i els seus gemecs recreaven atmosfera de pel·lícula porno.

De fet, vaig reflexionar sobre el que estava succeint i vaig arribar a pensar que aquella noia era de les que cobren. Anava bastant maquillada, tenia una piga a la cara… Els humans com a éssers inductius som fantàstics! Dos tòpics són suficients per col·locar l’etiqueta!

Em vaig serenar i vaig concloure que potser la pel·lícula me l’estava muntant jo mateix i que era jo el malalt.

Però un últim gest va confirmar qualsevol fet anterior: la noia em va esbossar un somriure i amb la llengua va impulsar la galta cap a fora de manera que la protuberància recordava la de qualsevol fel·lació estàndard. Estic segur que tothom es pot fer una idea clara del gest que us vull transmetre: la llengua simulant el penis. Bé, també podria simular un testicle, però això ja és menys comú. De fet, només ho he comentat perquè em fa una gràcia suprema veure la paraula testicle escrita: TESTICLE.

Vaig tornar a pensar que eren imaginacions meves, però és que ho va repetir tres cops més!

Immediatament es va aixecar i quan es va poder obrir la porta va baixar. Evidentment vaig pensar que ella era perfectament conscient que marxaria i que per això posava la guinda a l’actuació amb tan lasciu moviment. Total, per què no jugar una mica si no em veuria més?

Com ens AGRADA AGRADAR a les persones!”

Fins aquí és exactament on volia escriure aquest matí a la parada del tramvia. Amb aquesta última frase volia incitar al lector a la reflexió sobre la importància que té el fet de “voler agradar a la societat” sobre les nostres accions, sobre el fet que gairebé ens movem entorn a aquest desig, perquè aquella noia sabia que no em veuria més, no volia res, només sentir-se positivament fitada.

Fins que m’he trobat la noia al tramvia. Avui ha estat ella qui ha baixat tímidament la vista (encara que cap al final s’ha encoratjat i ha reincidit amb creuaments de cames i s’ha xupat porcament un dit en baixar del tram – és increïble).

I bé, el curiós és que tal dia com avui (després de tant temps) havia de decidir escriure la història, no un altre dia. I tal dia com avui havia de tornar-me a trobar amb la noia, no un altre dia.

Aquestes casualitats són les que m’il·luminen la vida, les que em fan renéixer com au fènix de qualsevol concepció pessimista sobre la mateixa. Són el que em mostra màgia i em permeten somiar alegrement.

No title

Un 6 d’abril:

– es registra el primer dibuix animat
– es publica “El petit príncep” de Antoine de Saint-Exupery
– Massiel, amb el tema “La, la, la” guanya el festival d’Eurovisió Ô_o
– neix Rafael, pitnor i arquitecte italià
– mor Rafael, pintor i arquitecte italià
– neix James D.Watson, descobridor de l’estructura de l’ADN
– neix Störmer, premi Nobel de Física
– mor Isaac Asimov
– neix Jean-Baptiste Rousseau
– etc.

Podria escriure moltes reflexions sobre el decurs de la meva vida als 23 anys, és típic, tothom tendeix a madurar i analitzar algunes idees…

El que passa és que avui, els núvols m’han fet un bon regal i encara no s’han despert (potser dormin durant tot el dia). Fa un sol preciós i feia temps que només veia ploure, així que enlloc d’escriure absorbiré aire menorquí a fora.

M’agradaria molt rebre felicitacions i els vostres millors desitjos, però és Setmana Santa i ningú es mira el fotolog així que assumiré que tots vosaltres m’estimeu moltíssim i us ho agraeixo de tot cor :-)

Anècdota del dia:

Es desperta la meva mare i quan em veu fa vida normal. Intueixo que no recorda que avui és el meu aniversari de manera que executo una mirada estranya, intimidant… Ella no sap per què actuo d’aquesta manera i jo li dic:

– Mamà, si a aquestes hores segur que encara tenies sang entre les cames! – quan parlo acostumo a ser fi i educat.

Ella es queda parada. La situació és curiosa perquè queda amb uns ulls oberts com gots i quieta durant uns 20 eterns segons de silenci. Aleshores hi cau i em felicita!

Mitja hora després ve a mi i m’explica que avui justament li ha vingut la regla i que per això s’havia quedat tan parada pel tema de la sang entre les cames, no entenia com ho havia endevinat.

I bé, res, una abraçada a tots!

No title

Ahir anava a gran velocitat amb la meva bicicleta per la diagonal. Devien ser les 9 del matí i tornava de casa de la xicota amb una potència soberbia; tenia moltes coses al cap i ho volia fer al matí perquè no tenia classe…

La meva bicicleta és preciosa. Ara farà casi quatre anys vaig decidir que podria navegar per Barcelona mitjançant una meravellosa bici, esperançat pel fet que tot seria més econòmic d’aquesta manera.

En volia una de passeig, res de “mountain bike”. De passeig i antiga. Vaig estar buscant com un boig per internet durant dues setmanes fins que vaig trobar el que buscava. Estava molt orgullós de la meva bici.

El semàfor pels vianants, i pel corresponent carril bici, estava verd encara que ja parpallejava. Però bé, ja us he dit que ahir matí havia sortit amb una potència sorprenent, feia solet (tot i que a la tarda acabaria moll com una sopa) i jo em sentia capaç d’arribar a casa en cinc minuts.

D’aquesta manera les meves anques van deixar el contacte amb el seient. Em vaig posar de peu sobre la bicicleta per agafar més impuls. Aquella petita seqüència de pedalejades seria tan forta que jo ja em visualitzava a l’altra banda del pas de vianants.

Res va succeir com estava dibuixat a la meva ment. De sobte em trobava de genolls a terra. Sentia el meu cor bategar fortíssim, els meus ullets observaven petites llums i per un moment vaig notar-me defallir.

Piiip, piiip, piiiiiiip! – un so molt agut em va tornar a la realitat.

Estava enmig del pas de vianants i una estampida de ferotges vehicles venia cap a mi. No sé com em vaig posar de peu, vaig agafar un pedal de la bici que vaig veure pel terra en aquell moment i ràpidament tornava a estar ubicat sobre l’acera, protegit.

Què havia passat?

El pedal esquerra s’havia trencat, de manera que el meu cos va tirar cap endavant i la meva engonal de la cama dreta (molt a prop dels testicles) va impactar amb la barra de la bici. La veritat és que durant uns instants em feia tant mal que anava coix.

Aleshores va ser quan vaig pensar en tot el que volia fer aquell matí: neteja WC (estava fastigós), dutxar-me (també estava fastigós), transaccions bancàries, “xipirons” per dinar, imprimir un article, llegir un article, portar la bici al mecànic per arreglar els frens (irònicament seria el pedal qui em putejaria), etc.

Ho tenia tot planejat, tot organitzat per poder realitzar totes les tasques al matí. I vaig i em quedo penjat a gran distància de casa meva havent de tornar caminant amb una cama coixa. Reconec que vaig estar a punt d’ensorrar-me, de deixar-me emportar per un pessimisme fastigós. El meu món d’ideals estava a punt d’ensorrar-se per aquell fet.

Gent, és que tenia tantes ganes de fer-ho tot bé ahir al matí! En tenia tantes ganes que m’ensorrava. Aleshores és quan es va apoderar de mi un pragmatisme que va ser molt benvingut. “Guiem, imagina si haguessis ferit la barra amb els collons! I si t’haguessis trencat el cap? I si t’hagués passat un cotxe per sobre?”

Aleshores va ser quan vaig recordar que en algun lloc havia escoltat, o llegit, que algú deia que només som capaços de controlar un 20% de les nostres vides. La resta s’escapa al nostre domini. És més, aquesta persona al·legava que ja anàvem prou bé si realment aconseguíem posseir aquest 20%.

Sense entrar en debat de quin és el percentatge real, crec que sí que és cert que no tenim control absolut sobre la nostra vida. Si més no, quants cops no ens haurem esforçat perquè alguna cosa ens surti d’una determinada manera i al final algun fet trunca el desenllaç?

D’acord, si creus en el destí (en el determinisme) em diràs que aquest fet que obstaculitza el teu camí ja estava escrit i ja havia de passar. De totes maneres, no crec que sigui erroni dir que no controlem les nostres vides ja que, en general, no tenim accés a aquest suposat destí escrit (almenys és complicat conèixer les infinites variables que incideixen en les nostres vides).

Amb tot això què volia aconseguir? Volia dir que no és bo planificar les coses?

No, no, clar que no. Planificar serveix per assolir objectius. Els objectius serveixen per crear una imatge de la nostra vida com a entitat útil. Ser útils ens fa sentir feliços. Sentir-se feliç és possiblement el millor que et pot passar.

L’únic que jo volia dir és que mai saps què passarà i dependrà molt de l’actitud amb la qual t’enfrontis als problemes el fet de sentir profunda frustració o el contrari. Sembla que tot va bé i la vida et dóna una bufetada. Ja està, ja te l’ha donat. Jo no disposo d’una màquina del temps que em porti al passat i em solucioni els problemes. Si t’adones d’això i saps que l’únic que pots fer és afrontar-ho amb valentia en tens molt de guanyat. Perquè “renegar” no és una màquina del temps.

(No m’agradaria sonar extremista. No tot és una caiguda d’una bici i en molts casos és comprensible una decaiguda de l’ànima. Res, tothom es mereix un període de dol, és just, però al final el coratge t’acompanya)

Salut!

No title

Fa menys de sis dies vaig anar de compres. Quan jo dic “anar de compres” em refereixo a comprar roba per vestir, bàsicament. Faig aquesta subtil concreció perquè comprar roba és una acció força dificultosa per mi.

Tot això seria també un tema per una altra entrada en el FOTOLOG. Molts dels que ho llegeixin potser sabran que sempre dormo despullat. Més pocs sabran la motivació original d’aquest fet (encara que ara ja realment he renunciat a l’ideal juvenil defensat inicialment i simplement dormo amb els estris a fregar de llençol per pura comoditat).

Doncs això, el que deia, que el trauma que suposava per mi comprar roba (sembla ser que ja no em costa tant) segurament formarà part d’un altre post.

Avui només vull parlar d’una sensació que em va produir, degut a tot el que envolta al procés, el fet d’adquirir – a canvi d’unes sumes convingudes (més ben dit: imposades) – aquells productes de vestir. Res, aquesta oració potser us resulti anti-natural de llegir perquè la retòrica em perd. Demano disculpes per això, perquè no podia dir només “parlaré d’una sensació que vaig tenir anant a comprar”. Sóc un pompós parlaire [POMPÓS: 2 Dit del llenguatge o estil altisonant o emfàtic, fet amb excessiva exterioritat, vanitat o ostentació.]

Apa, va! Anem al tema gent!

Resulta que quan vaig acabar de fer les compres em vaig adonar que tenia un embotiment cranial considerable. Em dolien els laterals del cap. Mai he tingut migranya, però estic segur que algú que hagi patit de migranya recorreria a aquest tipus de dolor per descriure el que sentia jo. O potser és que jo tenia migranya?

Bé, la qüestió és que vaig intentar analitzar per què estava tan fatigat mentalment, més que físicament. Una breu reflexió (per no dir-ne meditació visual) va ser suficient per esbrinar què havia passat.

“Un lloc de màxima afluència de gent. Aquell rastafari de grenyes estrafolàries, llargues, brutes i amples com puros de gos. La dona de rostre maco i cames tortes. Les cames precioses i pujant la vista la dona de rostre maliciós. El neo-hippie amb el seu mòbil 3G i la seva xicota amb corbata de ratlles vermelles i negres. La negra gòtica d’ulls flamants flamantment pintats i el seu pearcing naixent del lòbul i vivint encadenat fins el llavi. Deu ser incòmode? Aquell home alt de cabells sanament pentinats. Morè i amb un nas enorme. Deu ser una persona curiosa amb aquest nas tan gran? La dona adulta i presumida que mira les prendes de vestir de reüll. Deu voler aparentar més del que té i es mira els preus d’amagat? La música penetrant que impulsa la compra compulsiva sense avaluar-ne l’IVA. Aquell nen disfressat – perquè és carnaval – de capità Jack Sparrow de Piratas del Caribe. La dona d’humor vulgar que diu a la mare del nen “Míralo, si es Jack Espárrago” i esbossa un subtil gest de grandiloqüència. La meva posterior auto-flagel·lació emocional: “Guiem, sigues bo, no pensis així d’aquesta pobra dona…” El peu que ha d’encertar l’esglaó de les escales mecàniques. La noia jove que va adultament vestida. La mare vella que va juvenilment vestida. El pare de pensaments impurs que mira el cul de la dona de sabates de tacó i pell de lleopard a través del reflexe del mirall. El joc de miralls d’una botiga creador de reflex casi infinit que em despista, em mostra profunditat allà on només hi ha paret, xoco contra el mirall. El somriure sarcàstic del dependent explicant-ho a la dependenta, el somriure burló de l’home d’ulls punxants i esquena recta, el somriure sincer del nen diminut, el somriure que aquest ha contagiat en la seva mare. Una jaqueta que m’agrada. És la talla M? M’estarà bé? I la noia de gest trist que sembla a punt de plorar i el grupet d’amics exhibint el seu estat de plena pubertat i aquell dependent amanerat que em somriu de manera sospitosa i el globus que vola dins la botiga i l’home panxut que no troba la camisa que buscava i la velleta de gest compassiu comprant mitjons de nadó i el llapis que cau a la dependenta i les hormones que es disparen i el nen que diu a la mare “això no m’agrada, vull una PlayStation” i un altre cop el nen disfressat de pirata que sembla seguir-me i la cara de babau d’aquell patós al que tot li cau i la cara de fàstic de l’encarregada que haurà d’aixecar tota aquella roba i un dels més enormes ETCÈTERA que hageu vist mai (és que el polisíndeton ja no dóna per expressar més dinamisme i torbació mental)”.

És normal llavors que tingués mal de cap! I tot això m’havia passat per alt, és a dir, vaig poder-ne prendre consciència després voluntàriament. Però no era conscient d’haver recopilat tanta informació. I això és el que passa llavors quan no hi estàs acostumat, el cap et fa mal. Recordo haver comentat quelcom semblant amb els meus estimats companys de pis quan vam anar a Ikea a comprar alguns mobles. Vam coincidir tots en el fet de tenir els ulls destrossats. I no és d’estranyar, havíem rebut molta més informació visual del que estàvem acostumats.

Perquè en un entorn “normal” això no ens passa. Un exemple senzill de la minimització d’esforç que aconseguim amb l’hàbit és que apagant el llum de casa ens podem moure gairebé per tot i sense massa dificultat (bé, o almenys a mi em passa).

Però clar, com és habitual en mi, realment no volia parlar d’això. Si més no, la reflexió final que volia fer no té a veure exactament amb els patrons que acabem adquirint ni en les optimitzacions que fem dels processos quotidians. Potser he deixat anar això ara perquè avui a classe de AIA (Aplicacions de la Intel·ligència Artificial) un professor ens ha fet debatre el concepte d’intel·ligència, el de pensar, etc. Concretament ens ha preguntat si Tiger Woods realment pensava quan havia de llençar la bola al camp de golf o si simplement havia executat una subrutina interioritzada en el seu subconscient i si allò era realment era pensar i si i si (i molts “i si”). No parlaré de tot això, però aprofito per deixar-ho caure per aquí perquè tinc molt mala memòria i sinó després no recordo que un dia havia pensat que volia parlar sobre això.

Anem al gra. Tot això de pensaments que ronden el nostre cap al llarg del dia i ens passen desapercebuts m’ha fet recordar una frase que deia Dalai Lama, “spend some time alone every day”. Sincerament crec que això, més sovint del que hauria d’ocórrer, se’ns passa per alt.

També és cert que molta gent té l’habilitat innata per prendre consciència d’un mateix en cada moment. No és el meu cas, per exemple. La veritat és que sí que penso molt en les coses que m’ocorren, però acostumo a fer-ho des de la perspectiva d’una subjectivitat enganyosa. Gràcies al Yoga he après a dedicar un temps específic estrictament a la meva persona. Evidentment no vull promocionar, exaltar ni vendre el Yoga. Només ho dic com a experiència personal – després de molta pràctica – i en absolut universal (cadascú té diferents mètodes per obtenir els mateixos resultats). En el meu cas m’ha ajudat moltíssim el fet de dir: “Molt bé Guiem, ara m’assec i miro com estic. Ara mateix no m’importa res més que jo. Concreto. Aviam, centro la meva atenció al quàdriceps, com està avui el quàdriceps? Tensat? I la mà?” Bellugo un dit i experimento tot el que passa en executar aquesta acció. És curiós, però en general no ens dediquem un temps a observar-nos d’aquesta manera. Amb el temps, un passa d’experiències tan concretes com les esmentades a poder analitzar diferents estats mentals. I és llavors quan pots fer una purga del subconscient. Una neteja necessària que t’allibera d’una pressió innecessària. I és bàsicament per això que la gent associa el Yoga amb la relaxació. Res de levitar, d’il·luminar-se o sentir una experiència mísitca. Simplement alleugeres càrrega.

Tot això vist així és molt maco. La panacea! No és senzill i els resultats no són immediats i tampoc iguals per tothom com he dit ja. Vull aclarar això perquè per mi són unes tècniques tan útils que quan ho explico a la gent poso de manifest una gran eufòria (que per altra part és sincera) i després en intentar-ho ells poden sentir frustració.

Si més no, ho pots provar. Només t’has d’asseure o tombar i pensar en algunes parts del teu cos i mirar aviam què tal estan. Només això, amb calma. I potser ets una persona nerviosa i el simple fet d’intentar fer això i focalitzar la teva atenció d’aquesta manera et posa encara més nerviós/nerviosa i no fas més que retroalimentar el nerviosisme cada cop més (com quan no pots dormir i dones voltes al llit i el fet de donar votles te’n fa donar més i més i més…). Si et passa això simplement et proposo que t’aturis a pensar en els teus problemes que hagis pogut tenir durant el dia. Pensa-hi i observa què és realment el que et preocupa o fa por d’aquell problema. A vegades et sorprendràs adonant-te que allò que tant et feia patir no era més que una estupidesa.

Em sap molt greu, no pretenia adoctrinar ningú ni molt menys semblar un idiota llibre d’autoajuda (imagino que han de ser del pal de tot el rotllo que us he fotut). No era la meva intenció que això acabés així, però m’excuso a mi mateix amb el pensament que sou lliures de llegir-ho o no, així que no és culpa meva ;-)
Nanit!

No title

Són les 4:50 de la matinada i he observat que perdo molt temps mirant els FOTOLOGS dels demés.

Començo amb algú conegut i després de seguir deu enllaços acabo llegint històries surrealistes sobre el pèl púbic d’una noia que un bon dia va decidir afaitar-se i tenyir-se ella mateixa les seves parts…

Evidentment això és un FOTOlog, de manera que aquesta noia inclou les fotos de tot el que està comentant – no us penso incloure l’adreça.

Tot això m’ha fet pensar que potser algú perdria el seu valuós temps llegint qualsevol estupidesa que se’m pugui ocórrer escriure. I dic llegir perquè no crec que tingui fotos massa bones que anar penjant per aquí, però bé, tots sabem que un FOTOLOG ven més que un BLOG.

No em comprometo a escriure gaire, ni a actualitzar molt. Potser m’hi enganxo o potser experimento una eufòria transitòria de dèria participativa. Ja ho veurem.

Tampoc tinc idea de què parlaré, però això és una gran excusa per obligar-me a teclejar, paraula rere paraula, quelcom diferent del codi d’un programa informàtic. Un dia comentaré una foto, un altre contaré una historia, al següent una reflexió, una paranoia…

Avui toca una petita història:

Fa menys d’una setmana jo anava caminant desmesuradament feliç per la AV. Diagonal (BCN). A vegades quan camino ho faig somrient. M’agrada mirar la gent i pensar en què estaran pensant ells (per això faig fins tan tard mirant FOTOLOGS de la gent, sóc curiós. Abans dels FOTOLOGS acostumava a mirar “El diario de Patricia” – m’hauria de caure la cara de vergonya).

Doncs això, sempre busco algun tipus d’interacció amb la gent que no conec. Barcelona n’està tot ple de desconeguts, però imagino que deuen pensar “Vigila! Alarma! Aquest nano que està somrient i et mira deu ser un epilèptic o un depravat mental!” I potser en l’últim aspecte esmentat no van tan desencaminats. De tan en quan algú et torna el somriure i et sents més feliç que mai.

Doncs aquest dia vaig experimentar la situació inversa: una senyora que semblava d’aquelles que venen mocadors a les parades dels semàfors va voler contactar amb la meva mirada. Al contrari del que faig habitualment, i com a recurs de pseudo-defensiu, vaig mirar al terra evitant els seus ulls:

¡Hola joven! – em diu ella.

Aleshores em vaig sentir incapaç d’evitar-la. Sé que era realment fàcil fer-ho: passes olímpicament d’ella i ja està. Però vaig parar mentre escoltava com em deia:

¿Podrías apuntarme el nombre de este edificio? Yo no sé escribir español y mi hija busca casa – ho va esbossar amb un to difícil d’entendre mentre em donava una llibreta i un bolígraf per apuntar.

En aquest punt vaig notar una fortíssima escalfor per tot el cos, el cor bategant a una velocitat i força desmesurades i una subtil tensió muscular. Ara era jo qui experimentava un “Vigila! Alarma!”. De fet, en un segon la meva ment ja m’havia presentat imatges en les quals jo estava escrivint totes aquelles dades per la dona – amb les dues mans ocupades (una per la llibreta, l’altra pel boli) – mentre dos “compinxats” amb ella em prenien la cartera i el mòbil de les butxaques.

De totes maneres vaig accedir a la seva petició. Però la meva ment estava tan torbada i preocupada que mirava arreu. Una prova del meu estat de brutesa mental és que quan vaig haver d’escriure el nom del carrer per la dona vaig haver d’anar a la cantonada a mirar la placa. Déu ni do! Si era perfectament conscient que estava caminant per AV. Diagonal!

I això és el que et passa si tens por, la realitat transformada.

Hi ha gent que parla d’optimisme i de pessimisme. Enmig la idea d’equilibri. D’altres divideixen la ment en tres: la positiva, la negativa i la neutra. La positiva t’encoratja a emprendre riscs, la negativa et manté alerta (la neutra contempla els problemes des d’una altra dimensió, simplement com a observador, sense jutjar). Res, l’equilibri casi sempre és la millor elecció, tal vegada també la més difícil.

I això, finalment la dona em va donar les gràcies amb una mirada tan sincera que vaig estar content per la resta del dia. Jo no sabia que ajudar a la gent et feia sentir tan bé. Però llavors, per què ajudar a la gent? Som egoistes i busquem sentir-nos bé amb nosaltres mateixos? – perquè després vaig experimentar una eufòria increïble – I si és així, és dolent això? La intenció és el que compta? Basta amb el resultat final? Ja comentaré el que en penso un altre dia que ja no em queda més espai.

Tant de bo ens poguéssim saludar tots.

Mentrestant: HOLA des del meu nou fotolog!