Esperant a l’estació del tramvia pensava que just arribar escriuria una anècdota que em va succeir farà poquet més d’un mes. Fa poquet més d’un mes ja havia pensat que ho comentaria, però em va passar per alt.
El que anava a explicar estava ben clar. Era arribar a casa i limitar-me a transcriure els pensaments que havien tingut lloc feia poquet més de trenta dies. El que passa és que durant el trajecte ha esdevingut un fet realment fascinant (com a mínim: curiós). És per això que intentaré deixar intacte el que volia explicar just abans de pujar al tramvia i al final ja us comentaré l’últim detallet.
“Deu fer aproximadament uns trenta-set dies que em va passar aquesta història mentre tornava jo cap a casa després de la classe. Aquell dia no havia agafat la meva fantàstica bici (que ja està totalment arreglada) i pujava al tramvia.
Em vaig asseure davant una noia maca. Realment no ho vaig fer buscant cap tipus d’interacció, però l’alternativa eren dues velletes situades a l’altre grup de seients. Com de costum us seré franc: presento cert biaix cap a les dones estèticament agradables (no és un procés del qual en sigui conscient, ja us ho he dit, ni tan sols buscava cap tipus de resposta).
El cas és que jo aquell dia estava granment satisfet amb el meu ull. Traient-me una lent de contacte em vaig foradar la còrnia i m’havia fet molt mal durant uns dies. Mirant per la finestra del tramvia vaig pensar que era una gran sort que allò ja no em dolgués i, boig de mi, no vaig poder evitar somriure.
El graciós de tot això és que la noia que tenia al davant no sabia per què reia jo i es va posar a riure també. Llavors ja estava, ja s’havia establert la influència mútua.
Ella va mirar a dreta i esquerra passant pel centre (on em trobava jo) ràpidament. Jo vaig mirar-me les sabates tímidament.
Ella em va mirar als ulls. Jo també i li vaig fer un subtil moviment d’espatlles com dient “Si? Vols alguna cosa?”
Ella va apartar la mirada. Jo crec que em vaig posar vermell, almenys la cara em cremava molt.
En aquells moments, i segueixo essent sincer, el meu estat civil d’aparellat no em va impulsar a entrar en aquell joc. Em vaig limitar a mirar per la finestra i a abstreure’m fitant els núvols (que aquell dia no tenien forma de res).
– Aheeeeeaahhh! – era ella sospirant/esbufegant.
– Aheeeeeaahhh! – un altre cop.
Em sap greu no trobar onomatopeia pel que estava veient. Resulta que la noia maca inhalava de manera exuberant mentre es mossegava els llavis. L’ampliació volumètrica de la seva caixa toràcica elevava uns fruits preciosos i els seus gemecs recreaven atmosfera de pel·lícula porno.
De fet, vaig reflexionar sobre el que estava succeint i vaig arribar a pensar que aquella noia era de les que cobren. Anava bastant maquillada, tenia una piga a la cara… Els humans com a éssers inductius som fantàstics! Dos tòpics són suficients per col·locar l’etiqueta!
Em vaig serenar i vaig concloure que potser la pel·lícula me l’estava muntant jo mateix i que era jo el malalt.
Però un últim gest va confirmar qualsevol fet anterior: la noia em va esbossar un somriure i amb la llengua va impulsar la galta cap a fora de manera que la protuberància recordava la de qualsevol fel·lació estàndard. Estic segur que tothom es pot fer una idea clara del gest que us vull transmetre: la llengua simulant el penis. Bé, també podria simular un testicle, però això ja és menys comú. De fet, només ho he comentat perquè em fa una gràcia suprema veure la paraula testicle escrita: TESTICLE.
Vaig tornar a pensar que eren imaginacions meves, però és que ho va repetir tres cops més!
Immediatament es va aixecar i quan es va poder obrir la porta va baixar. Evidentment vaig pensar que ella era perfectament conscient que marxaria i que per això posava la guinda a l’actuació amb tan lasciu moviment. Total, per què no jugar una mica si no em veuria més?
Com ens AGRADA AGRADAR a les persones!”
Fins aquí és exactament on volia escriure aquest matí a la parada del tramvia. Amb aquesta última frase volia incitar al lector a la reflexió sobre la importància que té el fet de “voler agradar a la societat” sobre les nostres accions, sobre el fet que gairebé ens movem entorn a aquest desig, perquè aquella noia sabia que no em veuria més, no volia res, només sentir-se positivament fitada.
Fins que m’he trobat la noia al tramvia. Avui ha estat ella qui ha baixat tímidament la vista (encara que cap al final s’ha encoratjat i ha reincidit amb creuaments de cames i s’ha xupat porcament un dit en baixar del tram – és increïble).
I bé, el curiós és que tal dia com avui (després de tant temps) havia de decidir escriure la història, no un altre dia. I tal dia com avui havia de tornar-me a trobar amb la noia, no un altre dia.
Aquestes casualitats són les que m’il·luminen la vida, les que em fan renéixer com au fènix de qualsevol concepció pessimista sobre la mateixa. Són el que em mostra màgia i em permeten somiar alegrement.