Aquell home tenia un posat casi tan atípic com el relat de la seva història d’amor:

“El primer bes de tots va ser mortal. Aquell rostre que tants cops havia fitat abans des de l’alegria ara amargava fins la gola i em tallava els llavis desplaents al tacte dels d’ella. Tristor profunda i llàgrimes agafats de la mà. Ara que per fi la història començava…

La confiança fastiguejava l’ambient de pudor entabanadora. Ella havia treballat massa dur per a figurar-me tal i com volia en els seus pensaments. Res del que jo digués podia millorar el moment. I jo… Jo intentava tancar els ulls i calmar-me. Volia controlar la situació d’alguna manera i oferir redempció. Però al meu abast no hi veia més que l’aparador de doloroses paraules. Com si davant una pastisseria em trobés no podia evitar desitjar agafar-les totes. T’odio, ets fastigosa, pocavergonya, desgraciada, porca i desgraciada. Es tractava de la gènesi de la nostra història d’amor.

Més endavant la nostra vida de parella passaria de l’absurda monotonia a la monotonia. I amb el temps -de la confiança a la simple complicitat- tot derivaria cap al divertiment.

Però mai em vaig sentir tan viu com en els nostres últims sis mesos. Quan tot s’acabava ens estimàvem tant que semblàvem nens petits. Les últimes besades acolorides de frenesí maquillaven els nostres rostres de bellesa. El somriure permanent donava vida als nostres ulls. I les nostres mirades anaven més enllà. Més enllà.

Durant l’última besada els meus llavis ploraven d’alegria, immòbils incapaços d’expressar tot el que me l’estimava.”

Els especialistes del voltant, davant aquell pacient, especulaven esbojarrats intentant donar-li un nom. Lladraven paraules sense sentit. Potser el més encertat que vaig sentir era quelcom així com dislèxia temporal. Perquè efectivament aquell home confonia els conceptes referents a la cronologia i havia canviat un primer per un últim, un acabava per un començava, un inici per un final, un més endavant per un endarrere en el temps, un gènesi per un fi… Segurament havia patit fins el deliri. I la solució trobada havia estat tan senzilla, deien que estava boig i només havia aconseguit salvar el dolor.

Em miraven a mi buscant-ne una opinió. I jo estava tan encaboriat admirant el poder de les paraules… Vaig aconseguir canviar la lletjor per la bellesa, un tristot per un fantasiós, un foscor per llum encisadora, un odi per un amor (incondicional). Al principi van semblar només paraules i un estúpid engany. Però tenia la certesa de que les històries al cap i a la fi depenen de les paraules, com la del nostre amic.

El resultat és encoratjador. Sigui d’on sigui d’on provingui el pensament, aquest es ‘materialitza’. La felicitat i amor tan palpables deixen de ser un engany. A vegades les paraules mouen el món. I és que buscant noves explicacions sempre topes amb el pes dels clàssics arcaics, en aquest cas: “Man Jit, Jag Jit” (qui conquereix la ment, conquereix el món).

P.S: Sé que hauria pogut titular això “De com els pensaments esdevenen accions” però potser el títol actual t’ha fet arribar fins aquesta última línia ;-)

[perquè Menorca viu de precioses paraules amagades sota les pedres. Estimada roqueta. A BCN de nou.]