“Què és el jo? Si fas aquesta pregunta a qualsevol persona, la majoria començarà a dir “és la part de la ment que realment sóc jo”. “És la part més important per mi, és la meva identitat que ho manté tot coherent i puguis o no explicar-ho científicament jo
sé que existeix un jo” Sigui com sigui, sembla que tothom coincideix en determinar que el self és quelcom que no varia dins una persona.

La identitat es perceb com allò immutable. Aquesta és la idea que ens produeix pensar sobre nosaltres mateixos. I em quedo amb un detall, en el seu moment vaig dir que “em dóna conhort saber que en mi hi ha alguna cosa que és el que realment sóc”.
Crec que per entendre què és el que anomenem el jo (self) ens hem de fixar primer en la utilitat dels selves. Una idea simple em ve al cap: la funció del self és la de prevenir que canviem massa ràpid. Cada persona ha de crear alguns plans a llarg termini per evitar que cada petit propòsit que tinguem ens porti a voler-ho fer tot al mateix temps.
Si canviéssim els nostres propòsits i objectius massa sovint, mai sabríem què volem al següent pas. No podríem arribar a fer massa mai perquè mai podríem confiar en nosaltres mateixos. El self és l’excusa per trobar un suport incondicional en les accions que podem emprendre.
Podria desmententir la idea d’una ànima màgica? Home, màgia és la paraula que usem per qualificar quelcom del que no en coneixem explicació raonable. Un cop tens l’explicació només disposes d’un altre vocabulari per a parlar del mateix. Però això no hauria d’implicar necessàriament que la ‘cosa’ en sí perdi bellesa, només has assolit un altre nivell d’abstracció per parlar del mateix.

Hom és capaç de percebre certa lluita en la seva ment. Contínuament un pot sentir haver de prendre decisions sobre maneres d’actuació que a vegades són conflictives dins un mateix.
Doncs bé, conscient d’això, vaig intentar posar la meva ment entre l’espasa i la paret. Vaig decidir jugar una partida d’escacs contra mi mateix. Volia observar de quina manera resolia la ment el conflicte de la cerca d’una victòria dual dins la mateixa ment. Com m’afectaria voler guanyar amb blanques i amb negres alhora?
Quin bias presentaria la meva ment cap a un bàndol o altre? Seria capaç de perseguirdos objectius oposats al mateix temps?
Hipotèticament, si sempre sabia què faria el meu rival la partida hauria d’acabar amb taules. Però en realitat començaven blanques, haurien de guanyar aquestes?
Jugar contra mi mateix no significa que faci una partida perfecta. En molts moments un no sap què moure, no sempre fa el millor moviment.
El que perseguia jo era saber què pensava la meva ment jugant contra la meva ment.
Intentar veure fins quin punt podia actuar de manera paral·lela aquest self o si es disgregava amb facilitat i acabava actuant com una dualitat…
El meu objectiu en tot moment era guanyar amb els dos bàndols. Havia preparat la meva ment per fer això. El resultat és que tinc els 11 primers moviments de la partida anotats i comentats i vaig haver de parar. Vaig ser incapaç d’aguantar l’allau de
pensaments.
Llavors tot va acabar essent delirant. Em trobava a mi mateix intentant fer un moviment pensant que pensava que el següent moviment seria ‘tal’, però pensant que pensava que en realitat el següent moviment seria ‘qual’ per enganyar el rival, que al
seu temps sabia que jo sabia que ell sabia que l’enganyaria… Sentia cremar el meu cervell en una immensa recursivitat.
Recordo aquest ‘experiment’ especialment feixuc. Aquella mateixa nit em va costar conciliar el son amb certa pau. Al final de tot, tinc unes anotacions al costat dels moviments que m’agradaria recuperar:
“Sento que no tinc ganes d’atacar perquè cada atac el coneix l’oponent”
“És que només em limitaria a defensar, millor dit, a moure perquè he de moure, però és que no tinc ganes ni d’enfrontar-me”
D’aquestes darreres paraules se’n desprèn una conclusió interessant. Al final el self era qui s’enfrontava a ell mateix. Era massa dur llavors mantenir aquesta idea d’immutabilitat si a cada moment s’havien de perseguir dos objectius diferents. Això
és el que va provocar que no tingués ni ganes d’enfrontar-me.
Suposo que si el rival és un mateix, si a la vida estés un tot solet, ni tan sols et bellugaries, no voldries fer res. Aquesta experiència per mi va suposar un gran aval a la idea de que la intel·ligència és el producte de la interacció.

[i la identitat, mudable en la situació]

Pròximes les dotze de la nit d’un dia qualsevol n’Alexandre Posterus (Alex pels amics) decidia baixar a tirar les escombraries que religiosament anava separant per al reciclatge al llarg de tota la setmana…

Ja ho havia distribuït tot al seu lloc i es disposava a entrar de bell nou a casa. “Guau guau!”

Era la vanitosa xerrameca d’un Fox Terrier que sense adonar-se’n s’estava compixant dins el bassiol que havia anat generant. “Guau guau tu noia!” va pensar n’Alex en veure la flamant propietària d’aquell presumit gos.

Devia fer dues setmanes i escaig que n’Alex havia tingut sexe per últim cop. En qualsevol altra època de l’any estoicament hauria sigut capaç de mantenir la mirada en els ulls de la noia. Però era primavera profunda. Els coloms assetjaven les colomes a qualsevol lloc: embranzint les ales en la sorra del parc, entre la gespa del jardí, sota un cotxe, dalt d’una estàtua, entre les cames dels vianants, dins una bossa de crispetes, davant l’església, entre la seva pròpia merda, a través del pa que amorosament els havia llençat el vellet, al banc, sobre l’asfalt, entre capses de cartró… Els coloms i el seu irritant frenesí.

Els primers rajos de sol calent any rere any convertien n’Alex en un colom. I ho va fer. I tant si ho va fer! Va mirar directament als pits d’aquella noia durant dos llargs segons. El temps just per adonar-se’n i baixar la mirada al terra.

Què era aquella cosa que li havia cridat l’atenció tota tirada allà al terra? Mentrestant, lluny de mostrar ofensa, la noia havia alentit el pas. Al cap i a la fi aquells sostenidors tan cars s’estaven amortitzant. I és que se m’havia oblidat per complet dir que n’Alex era un tros de carn irresistible per a les nenes. De fet, més enllà del seu harmoniós rostre i esvelt tors era precisament el tros de carn que se li intuia entre les cames el que feia trontollar tants esperits.

N’Alex s’havia oblidat per complet de la noia. Havia pujat aquella mena de pantalla al seu pis. “Tele nova” – alegrement pensava. Va pitjar el botó on hi deia ‘ON’ i allò es va engegar. A la pantalla hi veia una noia creuar un pas de vianants i com un cotxe se l’emportava pel davant. “Peli cutre”. N’Alex estava cansat i va apagar el trastot, se’n va anar a planxar l’orella.

Al matí següent va viure una experiència traumàtica. La mateixa noia que havia vist a la pantalla aquella nit havia sigut atropellada per un cotxe! “Com vaig ser tan imbècil per no reconèixer el carrer de davant casa meva?”.

La pantalla ara li mostrava una aula que n’Alex reconeixia de la seva facultat i un examen. Posteriorment les notes de l’examen i el seu suspens. N’Alex no era estúpid, aviat se’n va fer càrrec i es va estudiar aquelles preguntes que havia vist. “Puc alterar el meu futur!”. Podia alterar les coses! Havia tret matrícula d’honor.

Durant els dos mesos següents la vida de n’Alex giraria entorn a aquella pantalla. Amb prou feines dormia. Sabia tot el que succeiria i s’ho confitava tot al seu gust. La gent del seu voltant estava fascinada davant la intuïció de n’Alex i a ell li agradava.

Pròximes les dotze de la nit d’un altre dia qualsevol en Posterus la veuria a ella dins la seva apreciada pantalla. Quan l’havia vista per primera vegada al costat del mar va saber que es trobava davant la dona de la seva vida perquè aquells brillants ulls eren la vida. No havia necessitat de la màgica pantalla per a saber-ho. I ara ella apareixa de nou allà, en el seu futur!

El fet que n’Alex hagués estat un tastaolletes durant els seus anys tendres l’havia portat a una maduresa prematura vers l’amor. Distingia transparentment entre els cicles purament ‘colomars’ i els sentiments més sincers. Tot sovint es demanava si en aquest temps que li havia tocat viure algú podria envellir al costat d’una altra persona.

I ara la tenia a ella en la seva pantalla! Com succeiria, què succeiria, cap a on aniria tot plegat? Només s’havia d’asseure i gaudir de la pel·lícula de la seva vida.

La primera cita va ser increïble. I la segona també. A la tercera el cor de n’Alex explotava de goig i ell mateix mirant la pantalla no podia evitar deixar caure llàgrimes i més llàgrimes de felicitat! Les cites es succeïen a un ritme vertiginós. La pantalla mostrava un futur ple de goig per aquella preciosa parella. La petició de matrimoni, l’arrós entre els seus cabells, el viatge de noces, el primer fill (en Ramon, sa i fort), el segon fill (en Paquito, entremaliat i bondadós a parts iguals), la reineta de la casa (na Catalina, de pau lluminosa), el gos (en Barrufet), la barqueta que comprarien impulsivament una tarda de maig…

N’Alex no podia deixar de mirar el seu futur. Seria aquella relació per sempre? Era de debò que aquell amor seria per a tota la vida? Assegut a la cadira negra seguia mirant amb interès tot el que li anava contant la pantalla. Mirava, mirava, mirava més, mirava, seguia mirant, es gratava un ull que li picava i mirava de nou. Tot era tan fantàstic que no podia deixar de fitar aquella pantalla, s’havia descuidat de menjar. Seguia mirant.

De sobte dins la pantalla va canviar tot, hi va aparèixer ell mateix assegut a la negra cadira mirant aquella pantalla. “Què passa ara?” “Per què estic aquí al pis?” N’Alex en volia veure més, estava embogit d’amor i va seguir mirant la pantalla. El desig de veure’n més era una serp llarga i transparent que en el seu estómac hi portava el que havia pogut arrencar-li a l’amor. S’havia oblidat de menjar. Infern en digestió.

Mirant la pantalla el cos de n’Alex experimentaria una pèrdua extrema de pes acompanyada d’una indefectible disminució de la taxa metabòlica i una debilitat extrema. Les últimes forces que li permetien tenir els ulls oberts també li van permetre observar en la pantalla durant dos llargs segons el seu panteix i com queia de la cadira. Moments després n’Alex queia de la seva negra cadira mort per inanició.