Si trenta minuts abans m’haguessin donat un paper que contenia escrit el que podrà ser llegit trenta minuts després d’aquesta primera línea no m’ho hauria cregut.
Avui fa bon dia, de manera que entrar al TRAM em dota de certa inèrcia cap aquell seient a tocar de finestra. Estem a l’origen, plaça Francesc Macià, i vaig cap a la universitat. El sol que acariciarà els meus cabells m’adormissarà i hauré de vigilar no passar-me de parada.
El conductor entra a la cabina i pocs segons després el TRAM abandona el seu estat de repòs.
Ho fa d’aquella manera tan subtil que el caracteritza. Un lleu so elèctric i una tova dilatació, com si d’un fil t’estirassin, efectivament m’ensonyen.
Un toc al genoll em desperta. No és res que m’hagi provocat un canvi brusc, ans al contrari, ha estat plaent als meus sentits.
– Disculpa… – li dic a aquella encisadora noia veient que amb la cama no deixava que ella s’assegués davant meu.
– No pateixis! – el seu somriure m’hipnotitza i els seus ulls d’aigua m’enamoren.
Els seus ulls… Sento l’inifinit al meu costat. Res s’escapa a aquesta petita regió del seu rostre, ni tan sols la llum que sempre fa gala de ser la més veloç pot evitar ser absorbida.
Estem a Numància i encara me’n queden unes quantes fins Palau Reial. És per això que recullo forces per desviar la mirada (em faria vergonya estar tanta estona fitant-la). Decideixo que el millor serà mantenir-me ocupat observant l’altra gent del TRAM.
Aleshores és quan veig aquell jovenet granulat fent gala de la seva pubertat.
S’està exhibint davant els seus amics fent flexions amb la barra horitzontal que serveix per a que els passatgers s’aguantin. Segons més tard descobreixo el veritable motiu. Veig la mirada de reüll d’aquella joveneta maquillada fent gala de la seva adolescència recentment estrenada.
Es posa de peu una dona de cabells esbojarrats. Em fa riure perquè em recorda la meva mare.
Ella també va amb els cabells esvalotats (se’ls talla divertidament ella mateixa davant un mirall).
Curiosament la senyora s’apropa a mi i em pregunta si al TRAM fa falta picar un botó perquè el conductor pari.
No tinc temps de dir-li que el conductor s’atura a totes les parades i ja me la veig pitjant aquell pseudo-botó vermell que tenen les màquines on s’introdueix la tarjeta del TRAM. Em fa molta gràcia i no puc evitar somriure; els ulls blaus també es mostren gràcils i em ruboritzo una mica.
Finalment la senyora descobreix que aquell botó no té cap efecte sobre la porta i riu també avergonyida.
Per contra, veig una dona plorar. La sento parlar pel mòbil dient-li a algú que s’ha barallat amb la seva filla i que no sap què fer. Em sento impotent i palpo la tristesa.
No hi ha cap sensació que m’impulsi a intuir el que passarà a continuació. Ni tan sols m’ho puc imaginar, però la persona que ho canviarà tot està tot just entrant per una de les portes del davant.
És un noi alt i morè. Va ben vestit, potser massa. Porta un barret negre i té els dits llargs com un dia sense pa. Em crida especialment l’atenció el maletí negre que porta agafat com si la seva vida sencera hi estés inclosa a dins.
Camina parsimoniosament fins la meitat del TRAM. No sóc l’únic que m’he estranyat amb tan peculiar presència, la resta de passatgers se’l mira nerviosament.
El moment més tens és immediatament posterior a aquesta mateixa frase.
Posa el maletí sobre el capçal d’un seient i es disposa a obrir-lo mentre la resta de persones allà presents ens oblidem de seguir respirant.
Ha tret un saxòfon? Vaja! Llavors està tot molt més clar. Quina llàstima que ara no podré gaudir plenament de la música perquè segurament després ens demanarà una petita col·laboració.
Hauré d’escoltar la música en secret fent veure que allò no m’interessa perquè no em vingui després a cobrar…
Instantàniament, com si aquell nano m’hagués llegit la ment, ens diu a tots cridant:
– Tranquils, no penso passar el barret a recollir almoina. Sentiu la música com ho faig jo, si us plau!
Les notes que brollen de tan preciós instrument ens abrumen a tots. Noto la pell de la meva cara fondre’s i liquar-se avall i més avall. Ensumo les lligadures de tan fantàstic so i em meravello veient l’aura que desprèn el jove músic.
El cor batega fort i més fort sense adonar-se’n. Les mans tremolen mentre sembla no passar el temps. Em deixo perdre en la química salvatge de la melodia. Observo com se m’esmuny entre els dits tot allò mentre les pessigolles recorren eternament el meu cos.
– Moltes gràcies! – s’acomiada de nosaltres i surt per la porta més pròxima.
Què ens ha fet? Quanta passió! Em sento tan bé que se’m dibuixa un somriure permanent d’orella a orella. No en sóc una excepció, la resta de gent ha respost de manera anàloga.
He arribat al meu destí i observo com tothom que baixa amb mi es sent alegre i sincer, amb l’esperit elevat.
[Trobaré la meva melodia i la compartiré.]