Ahir, mentre em ficava dins un llit que ja casi no és el meu, se’m van començar a cansar els ulls. El meu cos es sentia estrany i es remenava a través de la superfície dels llençols, com aquell que fa ronda de reconeixement davant el desconegut.

Em sentia el cos gran; les cames llargues, els braços pesants. Sentia una clavícula que em feia mal i no reconeixia com a meva, el mal cada cop era menys meu. Aquells cabells llargots i esbojarrats, la nàpia, els quatre pèls al bigoti, una barba mal retallada… Res d’això era meu ara. I és que ja ni tan sols estava en el llit que havia començat.

Els meus ulls que ja s’havien aclucat es tornaven a obrir. El meu cos era petit, fet de cametes i braços curts. De clavícules sanes i cabells d’or. Em despertava al llit de la meva infantesa, a l’habitació corresponent al meu primer període d’existència.

Allà, per la nit, en aquell llit, una formiga es convertia en un elefant que passejava dins les meves orelles. Allà, pel matí, en aquella paret, les ombres que entraven per la finestra de gallines picotejant esdevenien perillosíssims dinosaures d’una fam insaciable. Aquell dia dinaríem paella. Com m’encantaven les gambes que hi posava la mare! Aquell dia faria la inversió de la meva vida…

Quants cops havia vist el meu pare sembrar i quants cops vaig veure tot el que era capaç de recollir del que havia sembrat! Per a mi allò de sembrar havia esdevingut màgia. De fet, en aquella època jo mai utilitzaria el mot ‘enterrar’ quan algú moria. La gent no enterrava gent, la gent sembrava gent! (i què? Llavors n’hi havia que es pensaven que la gent la portava una cigonya!)

I bé, en aquell moment vaig pensar que si era capaç de suportar les ganes de menjar-me aquella gamba i la sembrava, al cap de poc temps obtindria moltíssimes més gambes. Amb quina il·lusió vaig cavar! Però poc temps després, en descobrir que allò no funcionava així, em vaig ensorrar. Imagino que per a mi allò va ser l’equivalent a esbrinar qui són realment els Reis Mags.

Plorava desconsolat, trist i enganyat. Per què no havia de funcionar allò? Per què les formigues no podien ser elefants i les gallines dinosaures i les gambes penjar dels arbres i els morts renàixer per seguir amb nosaltres…

I en aquell moment és quan apareix la meva mare, aquella dona que quan veu algú vestit amb molts colors somriu tot fent un gest estrambòtic i diu “allavà quanta fantasia!” Doncs bé, jo seguia plorant desconsoladament mentre ella es va començar a palpar les butxaques. Allò ja em va cridar l’atenció, ella va remenar una mica més, va treure la mà i va dir “ja està! Mmmm, que bo, un caramel de llimona!” A la mà no hi tenia res, però ella va començar desfer el plàstic d’aquell caramel imaginari mentre en reproduïa el característic sorollet amb la boca: “crx crx crx…”. Va simular ficar-se aquell transparent caramel a la boca i va posar cara de gust i extrema satisfacció.

Em va demanar si jo també en volia un de caramel de llimona, vaig assentir, va treure una mica més d’aire d’aquella butxaca i jo el vaig agafar, el vaig pelar, també vaig fer el sorollet, me’l vaig ficar a la boca i el desconsol ja havia desaparegut, “boníssim aquell caramel!”.

Ara m’aixeco pels matins amb els meus ossos grans i em sap greu veure que encara no sabem què és el que volem dels altres, però per sort sempre hi ha algú disposat a regalar-te un caramel de llimona.

hola, avui només vull escriure
i prou
p
r
o
u

res més que això
i mirar
m
i
r
a
r

dins el meu cap hi plou
i plou
p
l
o
u

petites idees fetes de gotes
i pensar
p
e
n
s
a
r

sentir l’emoció entre silenci
i enrenou
e
n
r
e
n
o
u

terra
foc
vent
aigua

c
o
r

un heroi d’aquesta mena
capità planeta s’anomena

adéu, ja he escrit
i prou
p
r
o
u

Ell era calor. Ella era fred. Ella era Lluna. Ell era Sol. Ell era mig calor. Ella era mig fred. Ell era mig Sol. Ella era mig Lluna. Ella era mig calor. Ell era mig fred. Ella era Sol. Ell era Lluna. Ella era calor. Ell era fred. Ells eren Terra.

Com totes les coses que valen la pena en aquest món, el seu encontre va ser casual. Aleatòriament varen coincidir entre magnituds d’espai i temps; entre mirades, entre gestos, entre gent, entre desconeguts.

En pocs segons esdevenien coneguts.

Ara es miren. Mosseguen una poma. Ara un. Ara l’altra. Dins les seves boques el soroll de la poma s’amplifica. Masteguen mentre el soroll neix de dins seu. Tanquen els ulls i s’escolten. Es mosseguen un braç i un coll. Els dos a l’hora. Dins les seves boques el soroll de la felicitat s’amplifica. Es mosseguen un coll i un braç. Tanquen els ulls i es tasten. Es tornen a mirar. Els seus ulls es conten històries d’alegria. Ulls que somriuen. Mirarien cap a llocs diferents però l’atracció magnètica no els ho permet. Ja no es senten ells perquè ja no es controlen. Així que es mosseguen les boques. Els seus braços experimenten una elongació sobrenatural. S’abracen. Es tracta de quelcom més que una abraçada. Els braços segueixen amb l’elongació i envolten els seus cossos dins un espiral infinit.

Llavors ambdós cossos es trenquen cap a dins. Les seves cavitats toràciques volien explotar de felicitat, el cor volia rebentar les costelles i expandir-se per tot l’Univers. Irònicament el tòrax es veu sotmès a una pressió inferior a l’externa i aquells dos cosos de material implosiu es transformen en un.

Aquest era l’origen del nou origen.

Durant els següents mesos aquell producte de dos cossos esdevindria producte de tres cossos, de quatre, de cinc… de cent, de mil… Sempre apareixia una nova ànima imantada que conduïa a una nova implosió. Després de sis mil set-cents noranta-quatre milions cent vuit mil cinc-cents cinquanta-quatre encontres de fusió, al planeta Terra només hi quedaven dos éssers humans. Sis mil set-cents noranta-quatre milions cent vuit mil cinc-cents cinquanta-cinc. Tots els humans continguts dins aquell ésser. L’alegria de l’actriu que rep un Òscar, la tristor de la criatura de Tanzània que no té menjar. La saviesa del savi. La ingenuïtat de l’ingenu. La vitalitat del jove. La paciència del vell. Tots continguts en el mateix cos, sota la mateixa carcassa, sota el mateix cor, el mateix batec, la mateixa vibració…

Segons després es produïa una alliberació brusca d’una quantitat ingent d’energia. Tantes vides tancades en el volum petit d’aquell cos produïren un increment estrepitós i veloç de la pressió. Soroll.

I de nou sis mil set-cents noranta-quatre milions cent vuit mil cinc-cents cinquanta-cinc éssers. 2012 no era ni molt menys la fi del món, només un recordatori, com aquell que s’ha de renovar la vacuna del tètanus perquè el seu cos no oblidi.

Aquests dies estic sol al pis i, com és habitual, després de dinar he anat a fer una petita becaina. Crec que estava somiant alguna cosa agradable, potser infantil i força lleugera. Sí, crec que sí que era un somni prou gustós, amb banda sonora de Vivaldi…

Violinets emulant cants d’ocells i ‘ding dong’. Ha sonat el timbre de la porta. M’he aixecat ràpidament per obrir. De fet, quan he creuat tot el passadís i he arribat a la porta, tenint ja la mà al pom he pensat que seria prudent mirar a veure qui podia ser.

Però quan he anat a posar l’ull a l’espiera (“mirilla” en castellà!) de la porta m’he trobat amb un esparadrap que la tapava. M’havia oblidat que la meva companya de pis feia poc s’havia deixat les claus dins la casa i un serraller (“cerrajero” en castellà!) havia hagut d’obrir la porta passant un filferro (hilo de hierro en castellà? Jajaja, no no, “alambre”!) per aquell forat. Bé, que mentre estava recordant tot això he sentit una veu femenina i rovellada “No m’obriràs la porta?”

I de debò us ho dic, no ho he dubtat un segon, ni li he preguntat qui era que jo ja tenia la porta oberta. I ella no ha demanat permís per entrar que ja m’havia passat al davant caminant pel passadís. Era molt velleta i pura corba (geperuda, geperuda!). Anava tocant el lateral de la paret del passadís. De debò que jo no m’ho creia! Què coi hi feia aquella dona a casa meva? Però era com si ella sabés exactament on anava. Lenta, però segura.

I jo no em reconeixia en la situació, just en el moment que l’he anada a parar i preguntar-li que què coi feia (de manera educada evidentment!) he vist que no tenia ulls! Quina impressió! Quina sorpresa! Quins batecs el cor!

Llavors li he passat la mà per sobre l’espatlla per ajudar-la a caminar. I jo seguia sense creure’m perquè no li havia demanat encara qui era quan he notat que ella m’agafava la mà. I just en aquell moment he notat que aquell braç tenia la força de deu gegants i he sentit, i només ho he sentit perquè no hi ha hagut temps per a l’execució, que aquella velleta em faria una clau de judo i em faria volar pels aires…

Ha sonat el despertador i m’he despert de la breu becaina. M’he aixecat del llit sobreexcitat i he apagat ràpidament l’alarma perquè sentia una curiositat asfixiant per saber a on em conduiria aquell somni. Punyeta! Perquè alguna cosa havia de passar-me pel passadís amb aquella velleta que semblava que m’havia de fer volar pels aires. És que si no hagués estat pel despertador ja hauria succeït!

Quines ganes de tornar a dormir i seguir amb aquell somni. Però una vegada he sabut que allò era un somni ja m’era impossible creure-ho com ho havia fet abans. M’he mig endormiscat però m’he tornat a despertar. I aquesta vegada m’he despert al sofà i davant la tele! Llavors, havia somiat des del sofà que estava fent la becaina al llit on somiava que una velleta entrava a casa sense avisar?
Tinc la sensació que en qualsevol moment em puc tornar a despertar.

Visc en una capsa de llumins.
El meu cos és extremadament prim. Ser vist de perfil és tasca difícil. Efectivament, sóc un llumí; una petita tija de matèria combustible. De moment visc sota la protecció de la meva capsa on tot un món de premeditats ideals em permet ser feliç. Dins el petit receptacle cap problema em preocupa o torba l’ànim.

Si més no, sé que el meu cap és una mixtura inflamable. I és que sóc un llumí i el destí no em depara cap sorpresa. Només aguaito el moment en el qual em toqui actuar. Llavors em limitaré a sortir de la capsa, fregar contra la superfície rugosa, produir una llum preciosa per un instant i desaparèixer tan ràpid com he sorgit.

Sóc feliç i el meu propòsit no és altre que compartir aquest sentiment amb els demés. Miris on miris, veuràs algú totalment desorientat. He invertit molt temps en l’elaboració d’un pla de caire més aviat messiànic. Es tracta d’un anàlisi complex sobre els moviments de les masses, d’un estudi profund de la manera de transmetre quin és el problema i perquè la gent avui dia es mou amb l’ànima morta. Però finalment, i després del llarg procés de definició d’un pla coherent i altament estructurat, he hagut de claudicar. Algú diria que en tot allò que es refereix als sentiments – religió, política, moral, afectes, antipaties, etc. – les personalitats més eminents no sobrepassen el nivell dels individus més corrents. Entre una cèlebre matemàtica i una sabatera hi pot existir un abisme en el seu rendiment intel·lectual, però des del punt de vista del caràcter i les creences, la diferència és freqüentment nul·la o reduïda. I és que les persones més diferents entre sí per la seva intel·ligència tenen, tot sovint, instints, passions i sentiments idèntics.

És d’aquesta manera que em desfaig de tota la retòrica i girs semàntics de pomposa elegància. L’expressió altisonant, la complexa planificació i el discurs es veuen reduïts a un petit axioma: la por.

Encara estic endormiscat, però entre les cames ja puc notar que avui és un dia molt diferent. Durant les següents vint-i-quatre hores no faré altra cosa que actuar sense por. En el món de les idees tot és fantàstic. Per això penso que l’embrollat conjunt de pensaments que havia construit no hauria servit de res. Tothom seria capaç de copsar el que vull transmetre, fins i tot hi podrien estar d’acord. Identificar el problema no és la solució del mateix. Ni tan sols seria suficient amb el petit postulat que acabo de plantejar fa uns instants. Dir a la gent que la por és el resultat de la majoria de flatulències cerebrals no solucionaria gran cosa. Tothom ja ho sap, tothom ho entèn.

Avui em disposo a ser coherent amb mi mateix. Surto al carrer perquè necessito interacció amb més gent. No tindré por de res. No tindré vergonya i no frenaré els meus pensaments. No censuraré res! Avui és dia de catarsi! (poso signes d’exclamació perquè realment he notat que dins el meu caparró tot això ho estava cridant).

– Hola, bon dia.

Aquesta ha estat la filla de la veïna del quart. Està a una edat poderosa i la veritat és que cada vegada que la veig les cames em tremolen. Ja està, això mateix! Simplement em limitaré a contestar un “hola_bon_dia” amb un “cada_vegada_que_et_veig_les_cames_em_tremolen”. Va, endavant!

– Sí que fa bon dia sí.

Merda! El cor m’ha bategat fort i més fort sense adonar-se’n. Les mans han començat a suar mentre semblava no passar el temps. Observo com se m’esmuny entre els dits tot allò mentre les pessigolles recorren eternament el meu cos. Encara no entenc com pot ser que hagi de ser tan difícil. Dins la meva boca podia veure les paraules perfectament dibuixades, es tractava d’un ‘cada’ més un ‘vegada’ més un ‘que’ més un ‘et’ més un ‘veig’ més un ‘les’ més un ‘cames’ més un ‘em’ més un ‘tremolen’. Però quan he volgut obrir la boca misteriosament l’antiga i nítida grafia ha sofert mutació i, en tocar-me les dents, el sumatori verbal s’ha vist reduït a un trist i trivialíssim “sí que fa bon dia sí”.

Penso que per tenir coratge i atrevir-me avui amb tot el que em fa vergonya l’única solució que hi ha és imaginar-me que és l’últim dia de la meva vida. Sí, així ho aconseguiré. Em situaré estrictament en el present.

Torno a pujar escales amunt. No he pensat a agafar diners i avui em vull moure, no sé on aniré, però els maleïts diners solen ser necessaris.
Entro a casa. Surto de casa. Entrem a casa.

M’explico: tot just sortir de casa curiosament m’he trobat amb la mare de la filla de la veïna del quart (també coneguda com ‘la veïna del quart’). Estava tan ofuscat pel que m’acabava de passar que quan li he anat a dir un agradable “hola, bon dia” m’ha sortit:

– Cada vegada que et veig les cames em tremolen.

Prenc consciència del que he dit i acoto el cap. Ens mirem. La respiració d’ella s’ha tornat nerviosa i clavicular. Irònicament les cames em tremolen i ella em besa.

– Perquè tu tenies ganes de besar-me, oi?

I jo què voleu que us digui? No ho sé si tenia ganes o no de besar-la, la qüestió és que ara hem anat a parar al llit de casa meva. I com avui és un dia tan important, el resultat és animal. No em privo de res, llàstima que no disposi de paraules per recollir l’explosió de sensacions corporals.

Estirat al llit. Entre els llavis. És ara quan una sensació estranya m’envaeix. No sé molt bé en quina posició del ventall emotiu ubicar-la. Crec que es tracta d’un secret. Tinc un secret? I avui justament m’havia de violar aquesta sensació? En realitat no és ben bé això perquè tot plegat m’ha sobtat molt, no es tracta d’una cosa que amagui només als demés. Tinc la sensació d’estar davant quelcom que havia mantingut ocult i reservat a la meva pròpia cognició. Per tant, ho anomeno misteri.

La mare de la filla de la veïna del quart s’acomiada i jo prenc la robusta determinació de sortir definitivament de casa. Creuo el carrer, vaig a un bar i em prenc un suc de taronja. Entre glop i glop encara recordo el que acaba de passar-me i, boig de mi, no puc evitar somriure. El graciós de tot això és que la noia que tinc al davant no sap per què ric i es posa a riure també. Ja està, ja s’ha establert la influència mútua.

Ella mira a dreta i esquerra passant pel centre ràpidament (que és on em trobo jo). Jo em miro les sabates tímidament. Ella em mira als ulls. Jo també… i ara sí que convençut dic:

– Tens una mirada espectacular.

Sé que no és especialment impressionant. Però és que tampoc pretenia encandilar-la, només ho volia dir i així ho he fet.

Ella s’aixeca de la cadira. És tan guapa que tothom se la mira. Es mou gràcilment cap als banys. Va lleugera, no deu tenir més de vint anys. Es para a la porta de senyores, fa una petita pausa. La seva lasciva mirada i rialles en són les penyores, està bé, ho faré per la causa. Ella m’espera asseguda sobre la tassa. Jo penso que la situació em sobrepassa. Els seus llavis són suaus, calents i carnosos. Els meus crits babaus, estridents i difosos. Ella em toca aquí, jo allà… Ella em fa així, jo aixà… Ella es manifesta a través d’un espasme. Jo precoç crec que tindré un…

Fantasma! Maleït trapella! Un nen de no més de cinc anys ens està mirant a través de l’escletxa de la porta. Entre rialles ens fem l’últim petó i ens mirem amb complicitat. Mai més ens tornarem a veure.

Surto del bar i mentrestant vaig cavil·lant i, pensant que en Freud estaria orgullós de poder observar tot el que m’està passant avui, un gemec em sorprèn:

– Dóna’m un euro.

En comptes de fer el que em diu, m’assec al seu costat. I per què no? Sempre he tingut curiositat per saber quines històries hi ha darrera un vagabund. Ell m’explica la seva vida tranquil·lament. Si no et sap greu, jo no te l’explicaré, no sigui cosa que tu també hagis tingut curiositat per saber quines vivències s’amaguen sota un rostre tocat per la vida sense sostre. Ja et pararàs a conversar quan en tinguis ocasió.

Finalment arriba el meu torn i novament aquesta sensació de misteri o d’estar enganyant-me a mi mateix em torna a seduir. El fet és que em sembla que cada cop tinc més clar el que em passa. Acabo d’estar amb dues dones i m’he divertit i m’ho he passat bé. El que passa és que tinc la sensació que he de ser completament sincer amb mi mateix, puc sentir el secret. Casi el puc tocar. Es tracta d’allò que fa temps que porto negant.

El rodamón em diu que la gent normalment s’oblida de la felicitat que pot sentir en alliberar-se dels seus secrets. Siguin bons o dolents, un almenys els fa fora. Una vegada un ha alliberat els seus secrets ja no s’hi ha d’amagar mai més al darrera.

Encuriosit em pregunto per la procedència d’aquesta petita reflexió. M’imagino aquell homenet en la seva vida anterior de genialitat fregant la bogeria, dormint entre llibres…

– Quin autor deia el que m’acabes d’explicar?
– Ho vaig veure a un capítol d’Anatomia de Grey.

M’acomiado amb un somriure i ara camino cap a l’aeroport. El dia de coratge i valentia em procura un nou destí una mica més llunyà del meu radi habitual de vida. L’aeroport està lluny, però em ve de gust arribar-hi a peu.

Ara comença a ploure. De tota manera no accelero el ritme. Ara un peu, ara l’altre, ara un peu, ara l’alt… No, l’altre no! El semàfor s’acaba de posar vermell de manera que decideixo baixar una mica més el carrer i ja creuaré a la següent cruïlla.

Efectivament, creuo a la següent cruïlla. Això em fa reflexionar sobre la quantitat de variables que no controlem a les nostres vides i que igualment ens fan moure. Interaccionem amb tantes entitats al llarg dels nostres dies que al final només és una petita part la que realment depèn de nosaltres mateixos. Això no em preocupa, l’únic que vull saber és que almenys la petita part de la meva vida que realment està sota el meu control em pertany de debò.

He arribat a l’aeroport i, tot i no tenir reserva prèvia, a les meves mans ara hi tinc un bitllet que em portarà just al davant del meu misteri. No hi ha retràs i en un tres i no res estic en contacte amb les meves arrels. Estimada illa.

Agafo el saxo i la meva petita Moleskine. Forma part del ritual. Camino cap al lloc on em vaig criar. Aconsegueixo filtrar els meus dits entre les verdes herbes i els clavo a la terra humida. M’estic embrutant els pantalons de fang i m’encanta. Tanco els ulls i amb els dits escolto el batec de l’illa. Seguidament agafo el saxo i contesto. Les notes són més sinceres aquí…

De sobte un aire lleugerament ionitzat recorda a les meves cèl·lules que aquí és on el meu cos va començar a percebre l’entorn. Aquí és on els meus músculs van aprendre a reaccionar davant qualsevol estímul i aquí és on qualsevol experiència alimentava la meva ànima. És llavors quan sento que la meva llar és efectivament el paradís. Agafo la Moleskine i escric.
Ara em sento totalment pletòric. Desfaig el camí ben lentament i em dirigeixo cap a poble de nou. Camino amb il·lusió, decidit a alliberar-me d’una vegada per totes del que m’he estat ocultant. Camí de Sant Joan de Missa i Es Cavallitus. Ja estic arribant: ara un peu, ara l’altre, ara un peu, ara l’altre…

No pot ser!

És ella. Esbufego. Agafo aire. La veig allà al fons! El dia ja està avançat i la llum és tènue, però suficient per poder meravellar-me amb el seu semblant. En realitat no sé ben bé què sento en aquests moments, però experimento un benestar immens. Fascinat, potser, per ella, que és la vida. I per això ara necessito abraçar-la, aferrar-me a ella, sentir la vitalitat tan pròxima a mi que no em deixi esmunyir. I quin regal més dolç que tenir-la al meu costat podria demanar? Donar una explicació a allò que no en té? Parar el temps? Arbres, flors? Un cel més blau que la mirada de l’univers? No puc demanar res, perquè no vull res més que la càlida expressió de la seva cara, res més que la seva dolça veu, res més que la seva mirada, res més que poder acariciar el seu rostre i sentir-me tan ple de vida… Res de res, quin regal si ella converteix el tot en nimietat?

Com he arribat a aquesta situació? No ho sé. Orgull? Supervivència? La única noia a la que realment puc estimar. Per què m’ho negava fent de tastaolletes amb les demés, intentant fer veure que ja no me l’estimava… Però avui és el dia del coratge. En aquesta escena el temor no hi té cabuda. Ella ja m’ha vist. Tinc el semàfor en verd i només m’hi queda acabar de creuar el pas de vianants.

Per la dreta s’apropa un cotxe a més velocitat del normal, però no em preocupa. Des de ben petits hem viscut en societat. Els models de patrons i conductes de convivència estan tan arrelats en mi que ni se’m passa pel cap que el cotxe no freni.

Però el cotxe m’impacta de ple. Estic volant uns quants metres pels aires mentre em demano pel sentit de la vida.

D’alguna manera encara vull controlar la situació i oferir redempció. Hipòcrita…
Finalment el meu cos frega la superfície aspra del terra. Sento foc dins el meu cap. Noto milions de fletxes intentant volatilitzar el meu cervell i finalment els calfreds em castiguen com llampecs.
El llumí està encès. L’únic consol que tinc és pensar que basta amb una diminuta flameta per provocar un gran incendi.

Tots hem sentit parlar de l’home invisible.
Una novel·la de Wells, una cançó de Queen i un parell de pelis (una d’antiga, l’altre més moderna). Múltiples reflexions sobre les implicacions d’escapar del punt de mira panòptic (aflorament de perversió humana; violació o el plaer de contemplar actituds íntimes o eròtiques d’altri).
I així, un llarg etcètera destinat a la hipotètica transparència de l’ésser humà i els seus efectes com a mostrador de la seva veritable natura.

Però què passa si en lloc de ser invisible un esdevé totalment públic?

Això és el que li va ocórrer a la senyoreta Nakikita. Filla de les coses petites, de braços curts, ulls de formiga, nas imperceptible i cametes mínimes. De nena na Nakikita no hauria pogut practicar esports d’equip i de més adulta no hauria pogut demanar mai una beguda a la barra d’un bar. Ningú la veia. Per això només s’havia intentat suïcidar vint-i-vuit vegades. Sempre sense èxit, li feia massa por.

Però aquell dia que havia entrat a l’avió es va emportar una bona sorpresa.

– Ah, que t’agradaria més la finestra per fitar els núvols? – li va proposar aquell noi que estava a la mateixa fila que ella.

Déu ni do! Algú s’havia fixat en ella i s’havia dignat a parlar-hi! (Tranquils, no hi haurà sexe, el noi en qüestió tenia cinc anys). Na Nakikita estava realment contenta i va acceptar canviar de lloc sense dubtar-ho ni un segon, de fet es moria de ganes de parlar amb els núvols. Des de ben petita sempre s’havia fascinat de la capacitat de cridar l’atenció que tenien els núvols. Sempre que el cel estava embromat algú mirava amunt i deia “ja ens tornen a tapar el sol aquests núvols”. Ella jugava a ser un núvol i a parlar amb ells. Ella els deia que els entenia, “sou tan importants que tothom sap de vosaltres”.

El noi tan maco del seu costat que recollia les maletes a la cinta de l’aeroport li va fer tremolar les cames:

– Hola – va fer ell amb un somriure seductor.

La noia tan exuberant del seu costat casi li va trencar les cames:

– Què t’has cregut mala porca! – va fer la noia potent amb les celles enfadades.

Van passar N mesos (on N és el temps mesurat en mesos que pugueu estimar fins que na Nakikita va descobrir què era tot allò tan nou que li estava succeint). N mesos en els quals na Nakikita va viure tot d’experiències estranyes. Era famosa com un personatge de les revistes del cor, tothom sabia el què feia, la coneixia, la saludava. Parlaven amb ella com si la coneguessin de tota la vida… Es sentia important.

No ho va esbrinar ella, va ser la seva mare qui va confessar. Per altra banda, la cosa és tan anada d’olla que ja seria estrany que na Nakikita pel seu propi compte ho hagués endevinat.

– L’últim cop que et vas intentar matar vaig conèixer un metge molt peculiar a l’hospital – es sincerà la seva mare.

Li va explicar que aquell metge d’aire foll i vesànic afirmava tenir la solució als problemes de tota la humanitat. Venia un món on la pena no seria necessària per a poder percebre la felicitat. Ell estava totalment convençut que per qualsevol obstacle en la vida d’una persona hi havia un camí que portava a una ràpida solució. Obvi, però és que ell declarava i afegia que aquesta solució sempre venia de la mà d’una altra persona. “Si tothom digués obertament el que li va passant, sempre trobaria algú amb una solució al problema”. El concepte de rol desapareixeria, ningú s’amagaria i una nova manera d’entendre l’ésser humà emergiria.

Segle i mig enrere s’havia provat quelcom similar amb una eina anomenada Facebook. Al principi es presentava com el suport ideal per connectar la gent, per comunicar i per fer esdevenir pública la vida de tota aquella gent invisible. Tot i que alguns resultats es van poder intuir, l’eina va resultar ser molt limitada. Quan la gent va començar a estar connectada amb un gran nombre de persones es va tornar impossible el fet de resseguir les actualitzacions de cadascun dels amics. Una persona només era capaç de rastrejar la vida de no més d’un cinc per cent dels contactes.

Avui dia, gràcies als avenços en el camp de la neurologia, s’havia pogut crear un aparell diminut que era capaç de transmetre tots els pensaments d’una persona. Na Nakikita havia estat escollida per ser la primera en provar-ho i la resta de gent havia estat avisada d’actuar amb normalitat (com en “El Show de Zruman” ).

Per ella tot el que darrerament li havia estat passant va tenir sentit de cop. Aquell noiet de l’avió… ella havia desitjat poder estar prop de la finestra per veure els núvols. Aquell noi tan maco… ella havia pensat que tenia un cul preciós i que quines ganes tenia d’esgarrapar-lo durant una nit sencera al seu llit. La noia que casi li trenca les cames… devia ser la seva xicota.

Des que va saber que la seva vida era sabuda per tothom na Nakikita va fer-se amiga íntima de la paranoia. El seu món es va tornar de Foca-Cola: negre. Cada interacció amb alguna persona era una bombolla que la feia explotar per dins traient-li el gas de la vida.

– Tranquil·la, ja sé que no ho has fet intencionadament! – li va dir amb un amable somriure aquella dona a la qual na Nakikita havia tirat el cafè a sobre.

“Ja està! Com no se m’havia acudit abans?!”
I com aquell home invisible que va trobar la manera de manifestar la part més egoista del seu ser, la dona més visible del món faria el propi. Per obtenir el favor de les persones només havia de manipular el que pensava. Tothom xafardejava secretament el que ella pensava i tothom sabia que allò era sincer. “El pensament clar i sincer mou el món, em creuran, faran el que jo vulgui” (noti’s que tot això no ho pensava com pensaria altres coses, sinó quina merda d’història se us estaria explicant estimats, tothom sabria que na Nakikita també havia pensat això! Per aquest tipus de pensaments ella havia aconseguit fer una inhibició de la part deliberada, ho havia automatitzat com aquell que tanca una porta sense haver de verbalitzar internament un “ara tanco la porta”).

Na Nakikita va obtenir més favors que ningú en aquest món fins que un dia no va poder censurar/automatitzar que el que pensava era mentira. Llavors tot es va acabar; a la gent li encanta xafardejar, però només quan ningú sap que ho estan fent. De l’estima a l’odi en qüestió de segons. Tothom detestava na Nakikita. Ella va pensar en suïcidar-se de nou. Als pocs segons un ciutadà la va empènyer al mig de la carretera i un altre que hauria pogut frenar el vehicle no ho va fer. “Si tothom digués obertament el que li va passant, sempre trobaria algú amb una solució al problema”

Arribat a Menorca i dins es cotxe de sa germana he sentit olor de palla.
He obert sa finestra ràpidament i he ensumat amb ganes. Ha estat un salt immediat que m’ha duit a s’infància.

I m’he sentit bé.

Qualcú podria dir que m’he emborratxat en qüestió de segons. Cridant i alegrant-me amb tots es símptomes de s’ebrietat. Traslladat a un indret de joia i sense saber ben bé què la causava. Borratxo ja abans de provar sa beguda que m’havien servit.

“A què et recorda aquesta olor?”, em posa a prova sa meua germana.

Olor de palla, Menorca seca i estiu tendre.

“Quan tu i jo anàvem amb sa bici acompanyant es papà dalt es cavall”
Setmanes abans de Sant Joan.

En Mohandas era un noiet que t’havies d’estimar. Esquifit com ell tot sol caminava pel món amb estil divertit. Tenia els ulls de la mida del sol i el somriure com una catedral.
La seva peculiaritat: la mancança de l’habilitat per a detectar estructures i esdeveniments en el medi ambient. O almenys, la mancança de l’habilitat per a fer-ho com els demés.

Així, el seu món era de vainilla. On els demés hi veien patiment i desgràcia ell només en podia percebre olor a canyella i colors llampants. El vent era música fàcil i la pluja, jazz de Nova Orleans.

En Mohandas no veia el món com és, sinó com ell era. A estones en Mohandas era blau, verd, groc i violeta. Immediatament el món es convertia en una explosió de colors primaris que es parlaven i negociaven i arribaven a la conclusió de mostrar-se en els percentatges adients per a oferir a en Mohandas els més preciosos blaus, verds, grocs i violetes.

Un dia, quan en Mohandas s’acabava de llevar suaument estovat pels coixins i llençols, va notar que alguna cosa havia canviat. Aquella no era la seva mare. El rostre de l’ésser que tenia al davant era difós. Gris. Llis. Espantós.

En Mohandas va parar quiet. Tot era molt estrany, tampoc podia identificar el seu pare, ni el seu germà gran. Va parar encara més quiet, va tancar els ulls i va poder sentir el cap queixar-se. El cap estava molt enfadat i donava voltes dins el crani.

El centrifugat encara no havia acabat i en Mohandas va tornar a obrir els ulls. On s’havien ficat els rostres de la gent? Tothom era igual, tothom amb qui parlava… la mateixa cara gris, la mateixa igualtat.

En Mohandas havia perdut l’habilitat de reconeixement facial, era incapaç d’identificar a una persona determinada, tothom era igual. Manifestava també quelcom similar a l’afasia, era incapaç d’entendre què li deia la gent. Ell veia que aquelles cares de color gris li parlaven, però en comptes de sentir paraules, de poder-ne analitzar la sintaxis i copsar-ne la semàntica, ell només podia escoltar la setena simfonia de Beethoven. Quatre moviments d’aquella simfonia que es podien repetir tantes vegades com fos necessari. Allò era un bucle, mentre l’interlocutor seguís gesticulant amb la boca la melodia no s’acabava. Sempre passava igual, algú li parlava amb una introducció lenta que derivaria en estructura de sonata, després s’alentiria encara més en relació als altres tres moviments, seguidament un scherzo de forma ternària i acabaria de nou amb la forma de sonata, per a tornar a començar la reproducció tants cops com la interacció ho requerís.

Amb els anys Mohandas es va convertir en un ésser menyspreable. Tothom era exactament igual per ell, què importava si al principi hagués intentat actuar de manera gràcil davant una d’aquelles entitats esmorteïdes? No els podia distingir, tots eren iguals i van deixar d’importar-li. Escàs de qualitats morals, generositat i dignitat en Mohandas va decidir viure entre colors foscos fins el final dels seus dies.

Però la percepció del seu entorn tornaria a canviar de nou en donar-se un fort cop de cap amb aquell televisor enorme. Qui li havia de dir que ara veuria en el rostre de tothom el seu propi rostre?! Un canvi de nou en la percepció, processos cognitius reiniciats. Ara el patró que reconeixia en la cara dels demés era la seva cara. Com podia ser!? Totes les persones del seu voltant aparentment eren ell mateix! Durant molt de temps en Mohandas va viure pertorbat. Evitava espais de molta població i buscava llocs tancats on es pogués trobar amb petites quantitats de gent. Si només es trobava amb una persona al davant la cosa era fàcil, s’imaginava que es trobava davant un mirall i així es calmava…

El seu dia a dia es va convertir en un núvol de cavil·lacions. I també el seu cos el cridava i les hormones li parlaven a cau d’orella. Com podia, però, tenir sexe amb ell mateix? De totes maneres a vegades es divertia rumiant coses de l’estil “si tinc sexe amb mi mateix, m’estaré simplement masturbant o es tractarà més aviat d’una relació homosexual?”

Mohandas va seguir el seu dia a dia sense massa pena ni glòria fins el moment de la seva mort. El que mai hauria pogut imaginar-se és l’apreci que la resta de la humanitat arribaria a manifestar vers la seva persona. El seu nom va esdevenir sinònim de pau. Si més no, per a Mohandas Gandhi el fet de reconèixer-se en l’altre no havia estat tasca difícil. Reconèixer-se en l’altre havia estat l’únic secret del seu respecte,estima i enteniment vers els demés.

Poc s’ho pensava aquell homenet de rostre quasi pàl·lid i cos diminut que aquella primera esbufegada el convertiria en l’home de la tos infinita.

Fins aquell precís instant de temps, la seva vida havia estat ben senzilla. Havia nascut en una regió ben tranquil·la i havia vagat al llarg dels anys sense grans pretensions.

Aquella primera esbufegada no s’allunyava massa d’una estossegada estàndard. Tot apuntava a un seguiment rigorós de la norma: expulsió sobtada, sorollosa i si fa no fa violenta, de l’aire dels pulmons. Aquest era el mecanisme fisiològic de la tos.

Les tres expulsions d’aire següents tampoc serviren d’alarma. Ni les dotze pròximes. Ni els tres dies vinents. ‘Un petit refredat d’hivern’, es deia a si mateix.

Però al cap d’una setmana on cada tossida venia succeïda per una nova tossida la cosa començà a preocupar al nostre protagonista. No hi havia xarop ni pastilles del doctor Mateu amb la capacitat de parar aquella ratxa de tos.

Semblava que el seu cap havia d’explotar. Aquell soroll repetitiu ressonava una i altra vegada al voltant del seu cervell. Es notava les orelles tapades i vivia la producció de cada nou so com si es trobés submergit sota l’aigua on la propagació de les ones és quatre coma trenta-nou vegades més ràpida. Quatre coma trenta-nou vegades més patiment dins el seu caparró. L’embotiment era tan gran que el nostre diminut homenet no sabia si el seu pensament discorria entre paraules significants o els simples mots dibuixats per l’onomatopeia de la tos. Pensava el que tossia, tossia el que pensava… Pensava?

‘Després d’aquesta s’acaba’, s’autoconvencia el nostre amic. Però de nou arrencava la nova estrofa tossiguera. ‘Bé, ara sí, aquesta ha estat l’última’. I es tornava a equivocar.

Els primers mesos van ser especialment durs. No va ser gens fàcil haver de viure contínuament aquells espasmes corporals produïts per la tos. Sense anar més lluny, una activitat tan simple com la de pixar al vàter es convertia en tota una mostra d’habilitat manual. Com evitar compixar-se o esquitxar la tapa del vàter? Cada nova contracció tossenca dirigia el raig a un nou punt aleatori. Fins i tot quan va optar per pixar assegut a vegades el sotrac era tan gran que el pèndul escopia fora de la tassa!

Un altre tema eren les dones. Com coi havia de seduir qualsevol dona si no podia parlar més de tres segons seguits sense interrupció. I si així i tot per intervenció divina aconseguia compartir llit, elles no li duraven més de dues nits. No hi havia taps d’orelles d’oclusió prou hermètica per a mitigar aquell soroll.

El temps passava. ‘Després d’aquesta s’acaba’, encara s’autoconvencia el nostre amic. Però de nou arrencava la nova estrofa tossiguera. ‘Bé, ara sí, aquesta ha estat l’última’. I es tornava a equivocar. Semblava una progressió efectivament infinita.

A cada nou alè que entrava als pulmons del petit protagonista es podia sentir un nou grup de bronquíols esnovar. Brots nous i tendres de l’arbre pulmonar del nostre amic eren tallats.

Amb el temps hauria passat a desenvolupar cadascun dels tipus de tos mèdicament identificats. En alguns moments la tos seria bitonal, composta de dos sorolls, l’un greu i velat, l’altre agut i esclatant. A estones tidria tos de gos, la famosa tos seca. A vegades la cosa seria més central, deguda a la irritació directa del centre tussigen. La tos emetitzant apareixeria amb més freqüència durant les nits, una tos que venia caracteritzada per accessos de tos seguits de vòmits. En determinades èpoques cert descans vindria donat per la tos productiva gràcilment acompanyada d’expectoració, però la cosa durava poc i tot sovint desembocava en una tos aneurismàtica o la tos trigèmina. En certs moments li va semblar estar patint la tos ferina, aquella donada pel bacil Bordetella pertussis…

‘Després d’aquesta s’acaba’, s’autoconvencia el nostre amic. Però de nou arrencava la nova estrofa tossiguera. ‘Bé, ara sí, aquesta ha estat l’última’. I es tornava a equivocar.

Però el nostre estimadet senyor de la tos infinita va arribar a claudicar. Aferrat a la idea d’un ‘i si…’ havia estat vivint orientat a un futur d’indeterminació. El cas era que en el moment en el que es trobava, ell tenia tos. El present li oferia tos i ell havia d’oferir una solució per a conviure amb la tos.

Un bon dia que s’anava a dutxar el senyoret tos va descobrir un fet que fins ara li havia passat per alt: tenia uns abdominals que ni el campió mundial de ‘body-building’ hauria pogut somiar! Tres esbufegades per segon més un segon de pausa per agafar aire per a la nova ratxa de tos sumaven noranta estossegades per minut. Un total de cinc mil quatre-centes en una hora. I, tenint en compte que la cosa era contínua (fins i tot dormit), el tema ascendia a l’equivalent de l’execució d’uns cent vint-i-nou mil sis-cents abdominals per dia.

Aprofitant que començava a ser època de sol se’n va anar a la platja. ‘Ah, mira tu quins abdominals, aniré a la platja aviam si puc pescar res’.

I efectivament. La cosa va anar així: arribà a la platja, es traié la samarreta i al primer indici de tossina on els músculs abdominals es van contreure al voltant d’unes setanta dones es van fondre sobre la sorra. Tenia per escollir. Tastaolletes que és ell, en va provar una i altra, però elles aviat el deixaven cansades d’aquell soroll.

Curiosament va trobar una noia que no deia res. Semblava que no li molestava el seu ventós anar i venir. Ella era sorda.

Començà llavors una etapa molt feliç pel nostre amic. Al costat d’aquella noia cega (era sorda eh, això només és una metàfora) al seu gran defecte en tos infinita va aprendre a superar tota dificultat. Amb el temps havia après a jugar a enganyar l’amor. Besar la seva estimada era un acte quasi espasmòdic, petites aproximacions entre pausa i pausa que la tos li cedia li permetien saludar els llavis de la seva princesa. Ell ho anomenava el bes del colibrí.

Pel que fa a la feina, curiosament també va triomfar. Tres mesos d’un curset de disseny web li havien permès anunciar el que seria el seu exitós i original nou negoci: apaga-espelmes-d’aniversari. Es tractava d’anar a les celebracions d’aniversari de la canalla i apagar les espelmes amb la seva tos constant. ‘Tots tenim en ment la típica festa en la que el petit bufa i bufa i no és capaç d’apagar l’espelma. La meva feina és ajudar a aquestes pobres criatures indefenses’, explicava el seu ofici a tota persona que mostrava curiositat.

Un bon dia li van fer un encàrrec a una casa de luxe. Ja es veia ja que eren de bona família aquella gent! El nostre estimat protagonista es va limitar a fer la seva feina, però en haver acabat el pare de la criatura li va dir que era un productor d’una important companyia televisiva i que li interessaria mostrar aquell talent a tot el món.

Així és com en tos infinita es convertí en mediàtic. La seva tos l’havia convertit en un home d’èxit. No parava d’anar d’un programa a l’altre a parlar de la seva història. El seu rostre va esdevenir emblema de diversos productes i entitats: aires condicionats, nou protagonista del conte dels tres porquets, imatge del cos de bombers, etc. – en el cas dels bombers fent el doble joc dels potents abdominals i la bufada que apaga focs.

Un bon dia li van proposar entrar en el llibre dels ‘récords Jiness’. El repte era senzill, ja que qui ho havia intentat abans només havia encadenat set ratxes de tos seguides. Llavors en tos infinita només havia d’anar al concurs de televisió i superar aquella marca fent el que millor sabia…

Tot estava preparat, tothom coneixia el nostre homenet. La presentadora el va introduir de manera trivial, segura de que allò no era més que un tràmit. El jurat ho va disposar tot i es va posar a comptar el nombre de cops que el nostre amic tossia.

Una. Dues. Tres. Quatre. Cinc. Sis. Set. A una de superar la marca. ‘Queeeeè?’, la presentadora tenia uns ulls com gots. Com podia ser? El nostre amic havia parat. Ja no tenia més tos. Tot seguit una llàgrima li va regalimar a través del seu rostre.

La presentadora no va poder fer-hi de menys i s’hi va abraçar. El públic, encara en estat de ‘shock’, no va poder fer altra cosa que aixecar-se i aplaudir intentant consolar el nostre amic. Mig món estava trist perquè el nostre amic i la tos s’havien acomiadat.

Però ell no plorava de tristor. Aquella llàgrima era la més feliç de la seva vida. Com la del noi de l’anunci que és vegetarià i els seus pares li deixen provar per primer cop el pernil de la marca Mambofrío.

[Perquè és així de simple, perquè a vegades quan intento esbrinar com es senten els demés sota la meva manera de sentir, senzillament m’equivoco. I també perquè tinc una tos de collons que llastimosament no em deixa dormir ni pensar en altra cosa que no sigui tos! ;) ]