Encara no fa ni una setmana. A l’autobús, línia 6 (sis), baixant cap a Passeig de Gràcia, m’assec darrera i dos seients a l’esquerra hi veig una funda que sembla contenir un portàtil. De totes maneres no ho confirmo, dono el suposat portàtil al conductor de l’autobús.Avui mateix. A l’autobús, línia 6 (sis), pujant de Passeig de Gràcia, m’assec darrera i dos seients a l’esquerra no hi veig res. Un cop assegut allà localitzo dues posicions lliures una mica més endavant. I mira, m’aixeco i m’hi assec. Allà hi trobo una cartera, d’aquelles de dona major adinerada. De totes maneres no ho confirmo, dono la suposada cartera plena de diners al conductor de l’autobús.
Torno a seure i una gèlida, prima i arrugada mà em toca la meva:
– Quin atabalament per qui l’hagi perduda – em diu aquella velleta.
Immediatament s’apropen dues dones més:
– T’has portat molt bé noi! – amb somriure inclòs, em premia la que aparentment semblava major.
I jo, la veritat, no sé què dir (en cap moment se m’havia passat pel cap un altre tipus d’actuació). Però dic:
– Senyores, però si sóc malastruc (“gafe”)! Mireu, la setmana passada ja em vaig trobar amb un portàtil perdut al seient del darrera!
No us apropeu a mi…
– Però que dius noi, ja m’agradaria a mi que si un dia perdo quelcom t’ho trobis tu! – em somriu un senyor que es veu que havia estat parant l’orella.
Llavors és quan m’adono que oficialment m’acabo de convertir en l’heroi de l’autobús.
Mmm, i bé…, ja ho sabia jo que el destí em reservava glòria i grans triomfs.
Sigui com sigui, curiós haver pres consciència avui d’almenys un esquema que sembla permetre tipificar un fenomen positiu dins aquesta realitat quotidiana en la que vivim.