Entre les dunes d’arena de relleu muntanyós escolto els grills cantar. Les onades de sorra sota els meus peus no em permeten veure-hi més enllà. M’és igual, però, tanmateix jo no faig més que donar voltes.
Crec que ja porto més de dues hores amunt i avall.
Tot havia començat com un joc. Curiós de mi, havia pensat “i si m’allunyo una mica de la verdor?”, “què m’hi pot passar de dolent una mica més enllà?”
I ara em trobo comptant grans de sorra per no tornar-me completament boig.
“Un, dos, tres…”
Molt millor que no pas invertir recursos mentals en l’eterna paranoia del més enllà.
“Ei, però què és això!?”, mentre vaig comptant una mosca em comença a emprenyar. Tot em ve imposat a cau d’orella, “Jo ho he vist!”, em diu la mosca.
“…tres-cents quaranta-dos, tres-cents quaranta-tres, tres-cents quaranta-quatre…”
“Jo sé què hi ha allà darrera les dunes!”, torna a destorbar la mosca.
“…tres-cents seixanta-set, tres-cents seixanta-vuit, tres-cents seixanta-nou…”
“No en tens ni una micona de ganes?”
“…cinc-cents dotze, cinc-cents tretze, cinc-cents catorze…”
“Atreveix-te a descobrir!”
Les dunes són totes iguals i jo ja no sé si aquella mosca era més real que qualsevol altre dels meus fantasmes. Crec que ja van sis hores ara des que vaig encetar la caminada. Segurament la meva vida ja comença a córrer perill. Segueixo mesurant grans de sorra en les dunes i els grills de fons són els meus cosins.
Sota les meves potetes hi llisquen infinits puntets d’arena tangible i sobre el meu cap interminables somnis de pols d’estrelles. Estic viu. Em moc. Puc fer coses. Però què importa tot això si avui m’ha tocat ser un escarabat de Cala’n Turqueta?