Avui el meu pare no s’ha menjat una de les seves nous. Vols que t’expliqui com ho sé?

Veuràs, les preocupacions el persegueixen allà on vagi. És com si a cada instant experimentés la tristor d’infinites vides. Podríem concloure que és un home patidor. Vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana el seu rostre s’esmorteix.

Bé, això no és del tot cert! Hi ha un moment! Oh, sí! És probable que no passi de tres o quatre minuts, però quan el pare es menja les seves tres nous diàries el món explota d’alegria!

Mira, t’ho dibuixo amb paraules: les seves mans, que tot i estar adherides a un cos petit tenen la força d’un planeta en òrbita, acaronen la nou amb estima. Els dits exerceixen una pressió atòmica i la closca cedeix. Al contrari del que un es pugui imaginar, no es tracta d’un gest brusc. El meu pare és la pròpia terra que ell treballa. De la manera més humil possible va escollir ser pagès i amb paciència ha assumit l’estigma d’ignorància que ha embolcallat la seva professió. Qui ho havia de dir!? Com canvien les coses… En els temps que corren el pagès ha sigut promocionat a la categoria de rock star. Avui dia qui és capaç d’entendre la bellesa de l’aliment produït per la terra és venerat. I ell, que porta tota una vida escoltant-la, és un heroi. Bé, com deia, la tensió gentil aplicada sobre la nou el transporta a una dimensió especial. Un pot observar la figura del seu cos i entén que els seus peus estan tan arrelats a la terra que el seu ADN s’hi fusiona i els seus ulls blaus que són el cel mostren l’alegria més sincera. Qui l’hagi pogut observar, experimenta ipso facto l’èxtasi absolut i una serenor filla de la pau. El cor tranquil.

***

Des del meu punt de vista el seu patiment representa un obstacle. Una contradicció a cadascun dels meus anhels des dels universos d’ideals llunyans en els que habito la major part del temps. La seva terra ofega el meu aire. Porto una existència sencera volent intuir que no necessito allò perniciós per poder assaborir el que és agradable. I tot i que ell em recordi constantment el contrari, que tot és sinusoïdal i que el patiment i el goig necessàriament s’han d’alternar, jo m’hi barallo. Desitjo que no sigui imprescindible un comparador d’estats i que l’èxtasi permanent sigui una realitat.

Li explico erròniament que em sento feliç la major part del dia i que veure’l a ell tan preocupat és el meu únic obstacle.

Que per què dic erròniament? Doncs bé, para-hi atenció que ara ve la part realment brutal…

***

Remenant papers per casa (sí, ho sé, ningú és perfecte…) em vaig trobar amb uns documents força misteriosos. Fins ara ho havia mantingut en secret perquè pensava que si ell no ho havia dit mai en tindria els seus motius. Però és que la història del meu pare és increïble, així que ho he de compartir! És com quan et conten la vida d’en Sixto Rodríguez, Sugar Man…

Vaig llegir tots aquells documents un rere l’altre. Consumia amb frenesí cadascuna de les paraules i a mesura que acabava la lectura ho començava a comprendre tot. No m’hi vaig poder resistir i ho vaig haver de parlar amb ell.

Em fascinava la parsimònia amb la que m’ho explicava. Resulta que abans de dedicar-se a treballar al camp el meu pare havia sigut una jove promesa científica. Com molts altres, sempre l’havia hipnotitzat el fet que una estructura física com és el nostre cervell permetés manifestacions com el pensament i la consciència. Allò tan infinit i que li permetia reflexionar sobre l’infinit, aparentment encabit dins un caparró. Així és com va començar a treballar per aquell prestigiós grup de recerca…

El meu pare tenia idees molt noves i agosarades i per això li va tocar treballar en la part més avorrida. Els del seu grup el tenien una mica marginat i mentre tothom estudiava la conducta manipulant el sistema nerviós en situacions controlades a ell li van tocar estudis post-mortem. En concret li havien venut una línia de recerca que estava morta ja des dels seus inicis. Com pretenien que estudiés el condicionament de la por centrant-se en el nucli central de l’amígdala de cervells morts?

***

En el seu moment algú devia haver destinat diners a tot allò i ara ho havien de justificar d’alguna manera. Però el meu pare no estava content amb la situació. No paraven d’enviar-li més i més cervells morts i potser producte de l’avorriment o per pur pragmatisme ell va acabar ideant un dispositiu capaç de fer una “fotografia” de l’estat del cervell.

La conseqüència que se’n desprenia segons el que ell em va explicar era trivial: mitjançant una impressora 3D era capaç de reproduir aquella “fotografia” del cervell a la mida d’una nou. “Ni t’imagines l’estalvi d’espai que allò representava fill meu!”, em contava encara exaltat. És més, ja no requeria que li portessin més cervells morts, ara podia fer “instantànies” del seu propi cervell o del dels seus companys de laboratori. Però encara m’havia d’explicar el més sorprenent…

***

– Un dia em vaig despistar moltíssim fill meu! – el rostre va quedar blanc com la llet.

– Què va passar?

– Doncs que per ves a saber quina casualitat de la vida aquell migdia havia comprat nous…

– No fotis tiu! No fotis que et vas menjar un cervell per accident?!

– Has d’entendre que l’estructura cortical del cervell és molt similar a la de les nous.

– Caníbal! – en aquell moment no vaig vomitar de miracle.

– Doncs ara et quedaràs bocabadat… – es va enviar la saliva – Es veu que d’alguna manera les miniatures en 3D dels cervells havien desencadenat una mena d’entrellaçament quàntic amb el cervell original. D’això me’n vaig adonar perquè de sobte em vaig comportar d’una manera molt estranya, m’havia convertit en un personatge arrogant i poca-solta, parlava i em comportava exactament igual que en Joan del laboratori…

– Hòstia, m’estàs dient que d’alguna manera havies processat el seu cervell en menjar-te la miniatura 3D?

– Més o menys, potser era més que tot això, en digerir la nou cerebral era com si m’emportés amb mi una part del cervell original també.

Van fotre el meu pare al carrer. La justificació era que havia destinat els recursos als seus propis interessos, però en realitat li tenien por. És llavors quan ell va decidir anar a treballar al camp, ja n’havia tingut prou…

***

Sempre es parla de l’amor incondicional de la mare vers els seus fills. Però, i el del pare?

Quan ens varen tenir, el cor del meu pare no podia suportar veure que ho passàvem malament. Imagino que és allò que diuen que un no ho entén fins que no és pare, però ell va patir tant que va perfeccionar la seva invenció. Era capaç de fer una foto concreta de certs estats determinats del cervell i en digerir la miniatura aquests desapareixien de la font original.

Cada dia el meu pare menja tres nous. La meva mare, la meva germana i jo. Aquesta és la seva família. Erròniament em penso que sóc feliç i que la seva tristor és l’únic que em deprimeix. Però és ell qui en un acte d’entrega absoluta no fa més que equilibrar l’equació. Compensa, només compensa… Durant tot el dia digereix el nostre patiment perquè nosaltres puguem ser feliços i és només en aquells tres o quatre minuts que es menja les nous que podràs entendre la seva satisfacció absoluta.

***

Avui el meu pare no s’ha menjat una de les seves nous. Avui jo he experimentat la tristor.

Quan l’he trucat i he escoltat una resposta tan alegre a l’altra banda del telèfon no ha fet més que confirmar-me que els meus ideals no són factibles. Sembla ser que no podrem escapar mai d’aquesta dualitat, del balanceig de la nostra experiència col·lectiva…

Però un fet curiós m’ha permès seguir en el món de la fantasia. A mesura que el meu jo trist parlava amb un pare sorprenentment alegre, el meu jo s’ha esquitxat de la seva alegria i la meva alhora ha exaltat encara més la seva en un espiral recursiu de vida sana i normal.

Qui sap si les nous deixaran de ser necessàries algun dia. De moment, en pots seguir menjant que la seva riquesa en àcid linoleic i alfalinoleic és bona pel cor!