He tingut un somni lúcid.
No sé per quin motiu, però no podia dormir. Tenia les cames nervioses i després de passejar-me despullat una bona estona per casa, a les tres de la matinada m’he adormit.

És curiós perquè molt poques vegades recordo el que he somiat. Envejo les històries de la gent que dorm, somia i després em parla de mons de fantasia, de coses boniques i estranyes, perilloses i/o fascinants. Els pocs somnis que recordo solen ser més aviat avorrits i estrictament arrelats a les lleis objectives de la física clàssica. Em consolo pensant que les meves dosis de fantasia les tinc habitualment en temps de plena consciència diürna. Així i tot anhelo alguns somnis extravagants.

Avui ha sigut un cas excepcional. El somni se’m presentava en la línia fatigant de la normalitat: anava a buscar a un bon amic de l’aeroport de Maó (#ésMaó) de Menorca (#menorcaExisteix). Res d’especial, els avions són el que vola als meus somnis i aterren als aeroports…

Però de sobte quelcom em sorprèn, i és que sense tenir temps d’executar la maniobra evasiva de la cobra observo com l’amic em fa un petó als llavis.

– Què fots tiu!

– Jo, res… com sempre. Què t’esperaves? – em diu ell parsimoniosament.

Ràpidament, i encara amb la sensació de sospita al cos, el somni m’encara de nou a la realitat mundana d’un aterrament a l’aeroport i observo com va sortint més gent. Però justament quan sembla que tot seguirà desenvolupant-se amb total normalitat apareix una amiga de la infantesa carregada de maletes i em fa un petó als llavis.

– Què fas?

– Jo, res… com sempre. No te’n recordes? – em diu ella parsimoniosament.

“Això no pot ser, aquí hi ha alguna cosa que no és normal. Estic somiant?”. La pregunta la formulo dins el mateix somni, però el somni només em permet saber que aquesta és retòrica. És la primera sensació de control conscient que tinc dins el somni, però és molt feble. És com si la pregunta no tingués importància i el somni ple d’iniciativa m’ubica en una altra escena en la qual el meu amic està conduint de tornada de l’aeroport i jo vaig al costat. “Per què està conduint ell?”

De sobte comença a ploure, com si això hagués de servir per desviar la meva atenció d’aquella curiositat/incertesa creixent. De tota manera jo ja estic massa convençut de que quelcom no encaixa en tot el que està succeint i ho acabo confirmant en veure que les claus del cotxe estan a la meva mà. “Ara sí que ho veig clar, tot això és un somni! Estic somiant!”

El somni activa immediatament una pluja torrencial que fa patinar el cotxe i em regira el cor. Però jo ja estic determinat a entendre que estic somiant. Un altre canvi d’escena. “Oh, mare meva, què obvi que ets maleït somni amb els teus bruscs canvis d’escenari”.

Estem en el mateix cotxe, però ara venim de tornada de Son Saura, pel camí estret que va a Ciutadella. Anem molt ràpid i a uns vint metres davant nostre hi ha un tractor. És inevitable, ens estavellarem. Llavors plenament conscient de que estic somiant i que puc fer el que em doni la gana, tot fent-me el fatxenda, somric i dramàticament enlairo una mà amb els dits relaxats apuntant al terra. Tanco els ulls fins la meitat i les celles simulen un esforç brutal. Miro direcció al tractor i estiro els dits amunt observant com aquest s’enlaira com si d’una ploma de colom es tractés. La sensació és preciosa, “estic aixecant un tractor amb la meva força mental!”. Quina llàstima, però, que mentre passem per sota del tractor em comença a fer molt mal el cap, un dolor increïble. “Merda, merda, merda, per què el dolor? Quin mal! No… no… que em despertaré”. I em desperto.

Recordo tot el que he somiat i com he alterat el curs del somni. Estic eufòric, en èxtasi. Aquesta capa extra de meta-cognició del somni m’ha fet gaudir moltíssim, era com si tingués super poders a la vida “real”.

És de matinada i em torno a adormir amb facilitat. He aparegut a la casa del Jay Pritchet, un dels personatges de la comèdia americana Modern Family. Aquesta vegada és tot molt més senzill, recordo el somni anterior dins d’aquest somni i penso que està claríssim que en tinc el control. En Jay em vol dir alguna cosa en aquella cuina enorme, però jo no li faig ni cas i vaig per feina. “Què podria fer si pogués fer qualsevol cosa?”.

Immediatament, i no per poc original menys desitjable, penso que vull volar. “Ho faré a l’estil ioga!”. M’assec enterra i creuo les cames. Semi lotus, només creuo una cama per sobre perquè l’altre sempre m’ha fet mal a causa d’una lesió futbolística adolescent. “Però si puc fer el que vulgui!”. Recordo que la lesió no té sentit i m’estiro la cama com si fos de goma per acabar executant un perfecte lotus. Llavors em concentro una mica i simplement levito.

Estic vivint en el goig d’una sensació soprenentment “real” i extremadament agradable. La subtilesa de sentir el moment present és el que ho fa tot tan màgic. Normalment en somiar quelcom, i posterior a haver-se despertat, un pot sentir allò de “és que era tan real…”, “el dolor era dolorós”, “l’alegria era tangible”.

Sí, crec que aquesta és la fina diferència que ho ha fet una experiència tan especial: en un somni lúcid aquesta sensació de “realitat” s’experimenta des del present i es viu a un nivell exponencialment superior de goig, en el cas del somni normal simplement ets conduït a través del que va succeint i poc hi tens a dir.

Aprofitant-me de la situació, mentre estic levitant recordo que en algun lloc he escoltat allò que diuen de que un no es pot veure a sí mateix en els somnis. “Puc fer el que vulgui! Qui diu que no em puc veure als somnis?” Al meu costat i aproximadament a un metre del terra hi faig aparèixer un mirall flotant. Quan em miro em puc reconèixer a mi mateix, però curiosament com a personatge de dibuixos animats (a l’estil dels que apareixen a la pel·lícula Waking Life de Richard Linklater).

El dolor de cap es torna a fer intens i em desperto.

“Mare meva quina experiència!”. La veritat és que tot això em convidaria a reflexions on el somni lúcid apareix com a droga barata (jo ara mateix encara estic gratuïtament drogat). Pensaments sobre societats adormides, crítica al sistema actual esmentant el que canviaria si en tingués la potestat que confereix un somni lúcid, els clars indicis de que vivim en una realitat irreal i que curiosament no s’acaben de manifestar en un somni lúcid dins aquest moment d’aparent vigília, mites de cavernes sobre realitats o possibles vivències en simulacions i un llarg etcètera.

Però ara mateix estic encara molt fascinat per l’experiència que he tingut i encuriosit per saber si a molta gent li passa o li ha passat.

I vosaltres, heu tingut somnis lúcids?
Si voleu em podeu ajudar contestant a la super-mega-entrevista de dues qüestions, ja us passaré els resultats :)

(jo no sé si només he somiat que sabia que somiava)