Són les 4:50 de la matinada i he observat que perdo molt temps mirant els FOTOLOGS dels demés.

Començo amb algú conegut i després de seguir deu enllaços acabo llegint històries surrealistes sobre el pèl púbic d’una noia que un bon dia va decidir afaitar-se i tenyir-se ella mateixa les seves parts…

Evidentment això és un FOTOlog, de manera que aquesta noia inclou les fotos de tot el que està comentant – no us penso incloure l’adreça.

Tot això m’ha fet pensar que potser algú perdria el seu valuós temps llegint qualsevol estupidesa que se’m pugui ocórrer escriure. I dic llegir perquè no crec que tingui fotos massa bones que anar penjant per aquí, però bé, tots sabem que un FOTOLOG ven més que un BLOG.

No em comprometo a escriure gaire, ni a actualitzar molt. Potser m’hi enganxo o potser experimento una eufòria transitòria de dèria participativa. Ja ho veurem.

Tampoc tinc idea de què parlaré, però això és una gran excusa per obligar-me a teclejar, paraula rere paraula, quelcom diferent del codi d’un programa informàtic. Un dia comentaré una foto, un altre contaré una historia, al següent una reflexió, una paranoia…

Avui toca una petita història:

Fa menys d’una setmana jo anava caminant desmesuradament feliç per la AV. Diagonal (BCN). A vegades quan camino ho faig somrient. M’agrada mirar la gent i pensar en què estaran pensant ells (per això faig fins tan tard mirant FOTOLOGS de la gent, sóc curiós. Abans dels FOTOLOGS acostumava a mirar “El diario de Patricia” – m’hauria de caure la cara de vergonya).

Doncs això, sempre busco algun tipus d’interacció amb la gent que no conec. Barcelona n’està tot ple de desconeguts, però imagino que deuen pensar “Vigila! Alarma! Aquest nano que està somrient i et mira deu ser un epilèptic o un depravat mental!” I potser en l’últim aspecte esmentat no van tan desencaminats. De tan en quan algú et torna el somriure i et sents més feliç que mai.

Doncs aquest dia vaig experimentar la situació inversa: una senyora que semblava d’aquelles que venen mocadors a les parades dels semàfors va voler contactar amb la meva mirada. Al contrari del que faig habitualment, i com a recurs de pseudo-defensiu, vaig mirar al terra evitant els seus ulls:

¡Hola joven! – em diu ella.

Aleshores em vaig sentir incapaç d’evitar-la. Sé que era realment fàcil fer-ho: passes olímpicament d’ella i ja està. Però vaig parar mentre escoltava com em deia:

¿Podrías apuntarme el nombre de este edificio? Yo no sé escribir español y mi hija busca casa – ho va esbossar amb un to difícil d’entendre mentre em donava una llibreta i un bolígraf per apuntar.

En aquest punt vaig notar una fortíssima escalfor per tot el cos, el cor bategant a una velocitat i força desmesurades i una subtil tensió muscular. Ara era jo qui experimentava un “Vigila! Alarma!”. De fet, en un segon la meva ment ja m’havia presentat imatges en les quals jo estava escrivint totes aquelles dades per la dona – amb les dues mans ocupades (una per la llibreta, l’altra pel boli) – mentre dos “compinxats” amb ella em prenien la cartera i el mòbil de les butxaques.

De totes maneres vaig accedir a la seva petició. Però la meva ment estava tan torbada i preocupada que mirava arreu. Una prova del meu estat de brutesa mental és que quan vaig haver d’escriure el nom del carrer per la dona vaig haver d’anar a la cantonada a mirar la placa. Déu ni do! Si era perfectament conscient que estava caminant per AV. Diagonal!

I això és el que et passa si tens por, la realitat transformada.

Hi ha gent que parla d’optimisme i de pessimisme. Enmig la idea d’equilibri. D’altres divideixen la ment en tres: la positiva, la negativa i la neutra. La positiva t’encoratja a emprendre riscs, la negativa et manté alerta (la neutra contempla els problemes des d’una altra dimensió, simplement com a observador, sense jutjar). Res, l’equilibri casi sempre és la millor elecció, tal vegada també la més difícil.

I això, finalment la dona em va donar les gràcies amb una mirada tan sincera que vaig estar content per la resta del dia. Jo no sabia que ajudar a la gent et feia sentir tan bé. Però llavors, per què ajudar a la gent? Som egoistes i busquem sentir-nos bé amb nosaltres mateixos? – perquè després vaig experimentar una eufòria increïble – I si és així, és dolent això? La intenció és el que compta? Basta amb el resultat final? Ja comentaré el que en penso un altre dia que ja no em queda més espai.

Tant de bo ens poguéssim saludar tots.

Mentrestant: HOLA des del meu nou fotolog!