Fa menys de sis dies vaig anar de compres. Quan jo dic “anar de compres” em refereixo a comprar roba per vestir, bàsicament. Faig aquesta subtil concreció perquè comprar roba és una acció força dificultosa per mi.

Tot això seria també un tema per una altra entrada en el FOTOLOG. Molts dels que ho llegeixin potser sabran que sempre dormo despullat. Més pocs sabran la motivació original d’aquest fet (encara que ara ja realment he renunciat a l’ideal juvenil defensat inicialment i simplement dormo amb els estris a fregar de llençol per pura comoditat).

Doncs això, el que deia, que el trauma que suposava per mi comprar roba (sembla ser que ja no em costa tant) segurament formarà part d’un altre post.

Avui només vull parlar d’una sensació que em va produir, degut a tot el que envolta al procés, el fet d’adquirir – a canvi d’unes sumes convingudes (més ben dit: imposades) – aquells productes de vestir. Res, aquesta oració potser us resulti anti-natural de llegir perquè la retòrica em perd. Demano disculpes per això, perquè no podia dir només “parlaré d’una sensació que vaig tenir anant a comprar”. Sóc un pompós parlaire [POMPÓS: 2 Dit del llenguatge o estil altisonant o emfàtic, fet amb excessiva exterioritat, vanitat o ostentació.]

Apa, va! Anem al tema gent!

Resulta que quan vaig acabar de fer les compres em vaig adonar que tenia un embotiment cranial considerable. Em dolien els laterals del cap. Mai he tingut migranya, però estic segur que algú que hagi patit de migranya recorreria a aquest tipus de dolor per descriure el que sentia jo. O potser és que jo tenia migranya?

Bé, la qüestió és que vaig intentar analitzar per què estava tan fatigat mentalment, més que físicament. Una breu reflexió (per no dir-ne meditació visual) va ser suficient per esbrinar què havia passat.

“Un lloc de màxima afluència de gent. Aquell rastafari de grenyes estrafolàries, llargues, brutes i amples com puros de gos. La dona de rostre maco i cames tortes. Les cames precioses i pujant la vista la dona de rostre maliciós. El neo-hippie amb el seu mòbil 3G i la seva xicota amb corbata de ratlles vermelles i negres. La negra gòtica d’ulls flamants flamantment pintats i el seu pearcing naixent del lòbul i vivint encadenat fins el llavi. Deu ser incòmode? Aquell home alt de cabells sanament pentinats. Morè i amb un nas enorme. Deu ser una persona curiosa amb aquest nas tan gran? La dona adulta i presumida que mira les prendes de vestir de reüll. Deu voler aparentar més del que té i es mira els preus d’amagat? La música penetrant que impulsa la compra compulsiva sense avaluar-ne l’IVA. Aquell nen disfressat – perquè és carnaval – de capità Jack Sparrow de Piratas del Caribe. La dona d’humor vulgar que diu a la mare del nen “Míralo, si es Jack Espárrago” i esbossa un subtil gest de grandiloqüència. La meva posterior auto-flagel·lació emocional: “Guiem, sigues bo, no pensis així d’aquesta pobra dona…” El peu que ha d’encertar l’esglaó de les escales mecàniques. La noia jove que va adultament vestida. La mare vella que va juvenilment vestida. El pare de pensaments impurs que mira el cul de la dona de sabates de tacó i pell de lleopard a través del reflexe del mirall. El joc de miralls d’una botiga creador de reflex casi infinit que em despista, em mostra profunditat allà on només hi ha paret, xoco contra el mirall. El somriure sarcàstic del dependent explicant-ho a la dependenta, el somriure burló de l’home d’ulls punxants i esquena recta, el somriure sincer del nen diminut, el somriure que aquest ha contagiat en la seva mare. Una jaqueta que m’agrada. És la talla M? M’estarà bé? I la noia de gest trist que sembla a punt de plorar i el grupet d’amics exhibint el seu estat de plena pubertat i aquell dependent amanerat que em somriu de manera sospitosa i el globus que vola dins la botiga i l’home panxut que no troba la camisa que buscava i la velleta de gest compassiu comprant mitjons de nadó i el llapis que cau a la dependenta i les hormones que es disparen i el nen que diu a la mare “això no m’agrada, vull una PlayStation” i un altre cop el nen disfressat de pirata que sembla seguir-me i la cara de babau d’aquell patós al que tot li cau i la cara de fàstic de l’encarregada que haurà d’aixecar tota aquella roba i un dels més enormes ETCÈTERA que hageu vist mai (és que el polisíndeton ja no dóna per expressar més dinamisme i torbació mental)”.

És normal llavors que tingués mal de cap! I tot això m’havia passat per alt, és a dir, vaig poder-ne prendre consciència després voluntàriament. Però no era conscient d’haver recopilat tanta informació. I això és el que passa llavors quan no hi estàs acostumat, el cap et fa mal. Recordo haver comentat quelcom semblant amb els meus estimats companys de pis quan vam anar a Ikea a comprar alguns mobles. Vam coincidir tots en el fet de tenir els ulls destrossats. I no és d’estranyar, havíem rebut molta més informació visual del que estàvem acostumats.

Perquè en un entorn “normal” això no ens passa. Un exemple senzill de la minimització d’esforç que aconseguim amb l’hàbit és que apagant el llum de casa ens podem moure gairebé per tot i sense massa dificultat (bé, o almenys a mi em passa).

Però clar, com és habitual en mi, realment no volia parlar d’això. Si més no, la reflexió final que volia fer no té a veure exactament amb els patrons que acabem adquirint ni en les optimitzacions que fem dels processos quotidians. Potser he deixat anar això ara perquè avui a classe de AIA (Aplicacions de la Intel·ligència Artificial) un professor ens ha fet debatre el concepte d’intel·ligència, el de pensar, etc. Concretament ens ha preguntat si Tiger Woods realment pensava quan havia de llençar la bola al camp de golf o si simplement havia executat una subrutina interioritzada en el seu subconscient i si allò era realment era pensar i si i si (i molts “i si”). No parlaré de tot això, però aprofito per deixar-ho caure per aquí perquè tinc molt mala memòria i sinó després no recordo que un dia havia pensat que volia parlar sobre això.

Anem al gra. Tot això de pensaments que ronden el nostre cap al llarg del dia i ens passen desapercebuts m’ha fet recordar una frase que deia Dalai Lama, “spend some time alone every day”. Sincerament crec que això, més sovint del que hauria d’ocórrer, se’ns passa per alt.

També és cert que molta gent té l’habilitat innata per prendre consciència d’un mateix en cada moment. No és el meu cas, per exemple. La veritat és que sí que penso molt en les coses que m’ocorren, però acostumo a fer-ho des de la perspectiva d’una subjectivitat enganyosa. Gràcies al Yoga he après a dedicar un temps específic estrictament a la meva persona. Evidentment no vull promocionar, exaltar ni vendre el Yoga. Només ho dic com a experiència personal – després de molta pràctica – i en absolut universal (cadascú té diferents mètodes per obtenir els mateixos resultats). En el meu cas m’ha ajudat moltíssim el fet de dir: “Molt bé Guiem, ara m’assec i miro com estic. Ara mateix no m’importa res més que jo. Concreto. Aviam, centro la meva atenció al quàdriceps, com està avui el quàdriceps? Tensat? I la mà?” Bellugo un dit i experimento tot el que passa en executar aquesta acció. És curiós, però en general no ens dediquem un temps a observar-nos d’aquesta manera. Amb el temps, un passa d’experiències tan concretes com les esmentades a poder analitzar diferents estats mentals. I és llavors quan pots fer una purga del subconscient. Una neteja necessària que t’allibera d’una pressió innecessària. I és bàsicament per això que la gent associa el Yoga amb la relaxació. Res de levitar, d’il·luminar-se o sentir una experiència mísitca. Simplement alleugeres càrrega.

Tot això vist així és molt maco. La panacea! No és senzill i els resultats no són immediats i tampoc iguals per tothom com he dit ja. Vull aclarar això perquè per mi són unes tècniques tan útils que quan ho explico a la gent poso de manifest una gran eufòria (que per altra part és sincera) i després en intentar-ho ells poden sentir frustració.

Si més no, ho pots provar. Només t’has d’asseure o tombar i pensar en algunes parts del teu cos i mirar aviam què tal estan. Només això, amb calma. I potser ets una persona nerviosa i el simple fet d’intentar fer això i focalitzar la teva atenció d’aquesta manera et posa encara més nerviós/nerviosa i no fas més que retroalimentar el nerviosisme cada cop més (com quan no pots dormir i dones voltes al llit i el fet de donar votles te’n fa donar més i més i més…). Si et passa això simplement et proposo que t’aturis a pensar en els teus problemes que hagis pogut tenir durant el dia. Pensa-hi i observa què és realment el que et preocupa o fa por d’aquell problema. A vegades et sorprendràs adonant-te que allò que tant et feia patir no era més que una estupidesa.

Em sap molt greu, no pretenia adoctrinar ningú ni molt menys semblar un idiota llibre d’autoajuda (imagino que han de ser del pal de tot el rotllo que us he fotut). No era la meva intenció que això acabés així, però m’excuso a mi mateix amb el pensament que sou lliures de llegir-ho o no, així que no és culpa meva ;-)
Nanit!