Ahir anava a gran velocitat amb la meva bicicleta per la diagonal. Devien ser les 9 del matí i tornava de casa de la xicota amb una potència soberbia; tenia moltes coses al cap i ho volia fer al matí perquè no tenia classe…

La meva bicicleta és preciosa. Ara farà casi quatre anys vaig decidir que podria navegar per Barcelona mitjançant una meravellosa bici, esperançat pel fet que tot seria més econòmic d’aquesta manera.

En volia una de passeig, res de “mountain bike”. De passeig i antiga. Vaig estar buscant com un boig per internet durant dues setmanes fins que vaig trobar el que buscava. Estava molt orgullós de la meva bici.

El semàfor pels vianants, i pel corresponent carril bici, estava verd encara que ja parpallejava. Però bé, ja us he dit que ahir matí havia sortit amb una potència sorprenent, feia solet (tot i que a la tarda acabaria moll com una sopa) i jo em sentia capaç d’arribar a casa en cinc minuts.

D’aquesta manera les meves anques van deixar el contacte amb el seient. Em vaig posar de peu sobre la bicicleta per agafar més impuls. Aquella petita seqüència de pedalejades seria tan forta que jo ja em visualitzava a l’altra banda del pas de vianants.

Res va succeir com estava dibuixat a la meva ment. De sobte em trobava de genolls a terra. Sentia el meu cor bategar fortíssim, els meus ullets observaven petites llums i per un moment vaig notar-me defallir.

Piiip, piiip, piiiiiiip! – un so molt agut em va tornar a la realitat.

Estava enmig del pas de vianants i una estampida de ferotges vehicles venia cap a mi. No sé com em vaig posar de peu, vaig agafar un pedal de la bici que vaig veure pel terra en aquell moment i ràpidament tornava a estar ubicat sobre l’acera, protegit.

Què havia passat?

El pedal esquerra s’havia trencat, de manera que el meu cos va tirar cap endavant i la meva engonal de la cama dreta (molt a prop dels testicles) va impactar amb la barra de la bici. La veritat és que durant uns instants em feia tant mal que anava coix.

Aleshores va ser quan vaig pensar en tot el que volia fer aquell matí: neteja WC (estava fastigós), dutxar-me (també estava fastigós), transaccions bancàries, “xipirons” per dinar, imprimir un article, llegir un article, portar la bici al mecànic per arreglar els frens (irònicament seria el pedal qui em putejaria), etc.

Ho tenia tot planejat, tot organitzat per poder realitzar totes les tasques al matí. I vaig i em quedo penjat a gran distància de casa meva havent de tornar caminant amb una cama coixa. Reconec que vaig estar a punt d’ensorrar-me, de deixar-me emportar per un pessimisme fastigós. El meu món d’ideals estava a punt d’ensorrar-se per aquell fet.

Gent, és que tenia tantes ganes de fer-ho tot bé ahir al matí! En tenia tantes ganes que m’ensorrava. Aleshores és quan es va apoderar de mi un pragmatisme que va ser molt benvingut. “Guiem, imagina si haguessis ferit la barra amb els collons! I si t’haguessis trencat el cap? I si t’hagués passat un cotxe per sobre?”

Aleshores va ser quan vaig recordar que en algun lloc havia escoltat, o llegit, que algú deia que només som capaços de controlar un 20% de les nostres vides. La resta s’escapa al nostre domini. És més, aquesta persona al·legava que ja anàvem prou bé si realment aconseguíem posseir aquest 20%.

Sense entrar en debat de quin és el percentatge real, crec que sí que és cert que no tenim control absolut sobre la nostra vida. Si més no, quants cops no ens haurem esforçat perquè alguna cosa ens surti d’una determinada manera i al final algun fet trunca el desenllaç?

D’acord, si creus en el destí (en el determinisme) em diràs que aquest fet que obstaculitza el teu camí ja estava escrit i ja havia de passar. De totes maneres, no crec que sigui erroni dir que no controlem les nostres vides ja que, en general, no tenim accés a aquest suposat destí escrit (almenys és complicat conèixer les infinites variables que incideixen en les nostres vides).

Amb tot això què volia aconseguir? Volia dir que no és bo planificar les coses?

No, no, clar que no. Planificar serveix per assolir objectius. Els objectius serveixen per crear una imatge de la nostra vida com a entitat útil. Ser útils ens fa sentir feliços. Sentir-se feliç és possiblement el millor que et pot passar.

L’únic que jo volia dir és que mai saps què passarà i dependrà molt de l’actitud amb la qual t’enfrontis als problemes el fet de sentir profunda frustració o el contrari. Sembla que tot va bé i la vida et dóna una bufetada. Ja està, ja te l’ha donat. Jo no disposo d’una màquina del temps que em porti al passat i em solucioni els problemes. Si t’adones d’això i saps que l’únic que pots fer és afrontar-ho amb valentia en tens molt de guanyat. Perquè “renegar” no és una màquina del temps.

(No m’agradaria sonar extremista. No tot és una caiguda d’una bici i en molts casos és comprensible una decaiguda de l’ànima. Res, tothom es mereix un període de dol, és just, però al final el coratge t’acompanya)

Salut!