Tenia una ungla una mica més llarga que les altres i volia jugar a fer mal.
Un ull de color gris i un altre verdós.
El cap ovalat i el coll de serp. I la llengua de jirafa.
Bevia aigua d’un got de cubata.
Quan no bevia aigua fumava paper DINA3, 29×33 centímetres que prèviament havien estat emplenats de sumatoris, curvatures fibrades, hamiltonians quàntics, estrelles de Kleene, diagrames de Feynman, NP càlculs, vectors de Killing… Li agradava absorbir la tinta d’un vell boli big amb el tap mossegat. Tot el coneixement del que ara disposava se l’havia fumat paper rere paper.

Sota l’ungla llarga una porció de la suau pell d’ella.
Entre els llavis un regust femeninament hormonal.

Sota les ungles d’ella, la pell esgarrapada del serpentí verinós.
Entre els seus llavis, e_mc_al_quadrat, 2_pi_constant_de_Dirac_v, … i el regust a tinta.

El ganivet pres de la mà d’ell, tenyit de la sang d’ella.
El tall d’ella rovellat pel ganivet de matar porc d’ell.

Ell era repel·lent. Producte d’un experiment portat a terme pel seu pare havia començat a empapar-se de ciència des dels 2 anys. De jove, el seu pare hauria estat dispost a qualsevol cosa per fer un descobriment important i ser el científic més famós de tots els temps. Ara, de major, el seu pare estava dispost a qualsevol cosa perquè el seu fill fes un descobriment científic que el fes el més famós de tots els temps. El pare mai havia estat brillant. El fill simplement ho sabia tot.

Ella era adorable. Un ésser espontani i bondadós. Mai havia anat a l’escola. Era la més llesta del món i encara no ho sabia. La seva mare era prostitua i tenia per client habitual el pare d’ell. En Pedro Almodóvar evidentment no era coneixedor d’aquesta història perquè no en tenim cap pel·lícula que la conti.

Aquella nit la mare d’ella tenia la vagina a vessar del fong candida alvicans. Per això havia enviat la seva filla a casa del pare d’ell a fer-ne la substitució. Un cop superat el protocol fel·lació-coit el pare d’ell li va oferir una copa i la va convidar a seure al sofà que ell mateix havia acabat de tacar.

Mentre el pare d’ell era a la cuina ella va fitar els apunts del seu fill que hi havia a la taula. Google era el pare d’ella, tot el que havia volgut saber des de petita allà ho havia trobat. Així que en veure l’ordinador de sobretaula que hi havia a l’altre cantó del menjador no va dubtar en consultar la terminologia de les notes que apareixien en aquells papers. Notes paranoiques, pinzellades que volien conduir al descobriment d’una veritat absoluta.

Aquella mateixa nit aquell jove repel·lent, en un moment d’inspiració grandiosa, arribaria a establir la metodologia definitiva per a establir la manipulació mental total. Es llepava els llavis ensumant el poder que allò li concedia.

Ella, aquella mateixa nit s’il·luminava amb la metodologia d’un algorisme que computava el genèric i l’específic de l’univers fins a unificar-los sota una sola veritat que dirigiria espontàniament qualsevol cultura a l’acord i la pau.

Bona noia que era, va voler posar-se en contacte amb aquell semi-déu de tan fabuloses notes. Mal parit que era, ell la va torturar i matar.

Com pots observar, ella ara està morta. I tu, has experimentat mai la sensació de percebre’t observat. Els de Tele 2 saben quants membres sou a la teva família? A vegades has actuat i després t’has preguntat per què has fet allò? T’has sentit manipulat?

Tenim la tecnologia que volem? Utilitzem sense més la tecnologia que ens ofereixen? En el determinisme tecnològic el desenvolupament tecnològic és un procés autònom, necessari i imparable. 1931, exposició de Chicago: la ciència descobreix, el geni inventa, la indústria aplica i l’home s’adapta (o resulta emmotllat per les coses noves).

Si ets jove i creus que pots canviar el món sigues bona persona si us plau. Si no ets jove i també en tens l’ocasió sigues bona persona si us plau. Per què avances? Hi pensaràs?

[Avui he acabat classe, possiblement l’última classe de la carrera i es fa estrany]