“Què és el jo? Si fas aquesta pregunta a qualsevol persona, la majoria començarà a dir “és la part de la ment que realment sóc jo”. “És la part més important per mi, és la meva identitat que ho manté tot coherent i puguis o no explicar-ho científicament jo
sé que existeix un jo” Sigui com sigui, sembla que tothom coincideix en determinar que el self és quelcom que no varia dins una persona.

La identitat es perceb com allò immutable. Aquesta és la idea que ens produeix pensar sobre nosaltres mateixos. I em quedo amb un detall, en el seu moment vaig dir que “em dóna conhort saber que en mi hi ha alguna cosa que és el que realment sóc”.
Crec que per entendre què és el que anomenem el jo (self) ens hem de fixar primer en la utilitat dels selves. Una idea simple em ve al cap: la funció del self és la de prevenir que canviem massa ràpid. Cada persona ha de crear alguns plans a llarg termini per evitar que cada petit propòsit que tinguem ens porti a voler-ho fer tot al mateix temps.
Si canviéssim els nostres propòsits i objectius massa sovint, mai sabríem què volem al següent pas. No podríem arribar a fer massa mai perquè mai podríem confiar en nosaltres mateixos. El self és l’excusa per trobar un suport incondicional en les accions que podem emprendre.
Podria desmententir la idea d’una ànima màgica? Home, màgia és la paraula que usem per qualificar quelcom del que no en coneixem explicació raonable. Un cop tens l’explicació només disposes d’un altre vocabulari per a parlar del mateix. Però això no hauria d’implicar necessàriament que la ‘cosa’ en sí perdi bellesa, només has assolit un altre nivell d’abstracció per parlar del mateix.

Hom és capaç de percebre certa lluita en la seva ment. Contínuament un pot sentir haver de prendre decisions sobre maneres d’actuació que a vegades són conflictives dins un mateix.
Doncs bé, conscient d’això, vaig intentar posar la meva ment entre l’espasa i la paret. Vaig decidir jugar una partida d’escacs contra mi mateix. Volia observar de quina manera resolia la ment el conflicte de la cerca d’una victòria dual dins la mateixa ment. Com m’afectaria voler guanyar amb blanques i amb negres alhora?
Quin bias presentaria la meva ment cap a un bàndol o altre? Seria capaç de perseguirdos objectius oposats al mateix temps?
Hipotèticament, si sempre sabia què faria el meu rival la partida hauria d’acabar amb taules. Però en realitat començaven blanques, haurien de guanyar aquestes?
Jugar contra mi mateix no significa que faci una partida perfecta. En molts moments un no sap què moure, no sempre fa el millor moviment.
El que perseguia jo era saber què pensava la meva ment jugant contra la meva ment.
Intentar veure fins quin punt podia actuar de manera paral·lela aquest self o si es disgregava amb facilitat i acabava actuant com una dualitat…
El meu objectiu en tot moment era guanyar amb els dos bàndols. Havia preparat la meva ment per fer això. El resultat és que tinc els 11 primers moviments de la partida anotats i comentats i vaig haver de parar. Vaig ser incapaç d’aguantar l’allau de
pensaments.
Llavors tot va acabar essent delirant. Em trobava a mi mateix intentant fer un moviment pensant que pensava que el següent moviment seria ‘tal’, però pensant que pensava que en realitat el següent moviment seria ‘qual’ per enganyar el rival, que al
seu temps sabia que jo sabia que ell sabia que l’enganyaria… Sentia cremar el meu cervell en una immensa recursivitat.
Recordo aquest ‘experiment’ especialment feixuc. Aquella mateixa nit em va costar conciliar el son amb certa pau. Al final de tot, tinc unes anotacions al costat dels moviments que m’agradaria recuperar:
“Sento que no tinc ganes d’atacar perquè cada atac el coneix l’oponent”
“És que només em limitaria a defensar, millor dit, a moure perquè he de moure, però és que no tinc ganes ni d’enfrontar-me”
D’aquestes darreres paraules se’n desprèn una conclusió interessant. Al final el self era qui s’enfrontava a ell mateix. Era massa dur llavors mantenir aquesta idea d’immutabilitat si a cada moment s’havien de perseguir dos objectius diferents. Això
és el que va provocar que no tingués ni ganes d’enfrontar-me.
Suposo que si el rival és un mateix, si a la vida estés un tot solet, ni tan sols et bellugaries, no voldries fer res. Aquesta experiència per mi va suposar un gran aval a la idea de que la intel·ligència és el producte de la interacció.

[i la identitat, mudable en la situació]