Ahir, mentre em ficava dins un llit que ja casi no és el meu, se’m van començar a cansar els ulls. El meu cos es sentia estrany i es remenava a través de la superfície dels llençols, com aquell que fa ronda de reconeixement davant el desconegut.

Em sentia el cos gran; les cames llargues, els braços pesants. Sentia una clavícula que em feia mal i no reconeixia com a meva, el mal cada cop era menys meu. Aquells cabells llargots i esbojarrats, la nàpia, els quatre pèls al bigoti, una barba mal retallada… Res d’això era meu ara. I és que ja ni tan sols estava en el llit que havia començat.

Els meus ulls que ja s’havien aclucat es tornaven a obrir. El meu cos era petit, fet de cametes i braços curts. De clavícules sanes i cabells d’or. Em despertava al llit de la meva infantesa, a l’habitació corresponent al meu primer període d’existència.

Allà, per la nit, en aquell llit, una formiga es convertia en un elefant que passejava dins les meves orelles. Allà, pel matí, en aquella paret, les ombres que entraven per la finestra de gallines picotejant esdevenien perillosíssims dinosaures d’una fam insaciable. Aquell dia dinaríem paella. Com m’encantaven les gambes que hi posava la mare! Aquell dia faria la inversió de la meva vida…

Quants cops havia vist el meu pare sembrar i quants cops vaig veure tot el que era capaç de recollir del que havia sembrat! Per a mi allò de sembrar havia esdevingut màgia. De fet, en aquella època jo mai utilitzaria el mot ‘enterrar’ quan algú moria. La gent no enterrava gent, la gent sembrava gent! (i què? Llavors n’hi havia que es pensaven que la gent la portava una cigonya!)

I bé, en aquell moment vaig pensar que si era capaç de suportar les ganes de menjar-me aquella gamba i la sembrava, al cap de poc temps obtindria moltíssimes més gambes. Amb quina il·lusió vaig cavar! Però poc temps després, en descobrir que allò no funcionava així, em vaig ensorrar. Imagino que per a mi allò va ser l’equivalent a esbrinar qui són realment els Reis Mags.

Plorava desconsolat, trist i enganyat. Per què no havia de funcionar allò? Per què les formigues no podien ser elefants i les gallines dinosaures i les gambes penjar dels arbres i els morts renàixer per seguir amb nosaltres…

I en aquell moment és quan apareix la meva mare, aquella dona que quan veu algú vestit amb molts colors somriu tot fent un gest estrambòtic i diu “allavà quanta fantasia!” Doncs bé, jo seguia plorant desconsoladament mentre ella es va començar a palpar les butxaques. Allò ja em va cridar l’atenció, ella va remenar una mica més, va treure la mà i va dir “ja està! Mmmm, que bo, un caramel de llimona!” A la mà no hi tenia res, però ella va començar desfer el plàstic d’aquell caramel imaginari mentre en reproduïa el característic sorollet amb la boca: “crx crx crx…”. Va simular ficar-se aquell transparent caramel a la boca i va posar cara de gust i extrema satisfacció.

Em va demanar si jo també en volia un de caramel de llimona, vaig assentir, va treure una mica més d’aire d’aquella butxaca i jo el vaig agafar, el vaig pelar, també vaig fer el sorollet, me’l vaig ficar a la boca i el desconsol ja havia desaparegut, “boníssim aquell caramel!”.

Ara m’aixeco pels matins amb els meus ossos grans i em sap greu veure que encara no sabem què és el que volem dels altres, però per sort sempre hi ha algú disposat a regalar-te un caramel de llimona.