Són les 2.20 a.m. i no puc dormir. Aquesta vegada no és per insomni. No és allò que tens milions d’idees que no et permeten descansar. Res explota en el meu cervell. Zero creativitat. És només que estic dins un vaixell amb seients molt incòmodes.

La gent encara no ha desistit i es creu que serà capaç de descansar. Jo ja ho he provat de totes les maneres possibles: assegut amb el seient reclinat, assegut amb el seient sense reclinar, de costat, de l’altre costat, al terra sobre la tovallola de platja, al terra sobre les samarretes a mode de coixí. Fins i tot he pensat que gràcies al meu cos educat en les estratagemes del ioga podria burlar la barra metàl·lica que separa els seients. He estirat una mica l’esquena i com una serp he deixat passar primer el peu i després la cama sencera; part del meu cos a través del recolza-braços que separava dos seients. Dos minuts he aguantat amb l’espina cargolada recursivament sobre si mateixa.

La travessia dura tota la nit i no puc evitar pensar en tota aquella gent que arriba en pastera (patera! – en castellà). Són rebuts com carronya, però us prometo que des d’avui mateix passen a ser els meus herois.

La noia de prop meu sembla no haver esgotat la imaginació del tot: ara deixa penjar el seu cap que passa gairebé a tocar el terra (bé, almenys els seus cabells sí que estan escombrant de franc). Es serveix de la maleta que té al costat per evitar el desnivell del recolza-braços.

Ja està, no ha aguantat gaire. Ara s’ha regirat per acabar en posició fetal. S’ha arraulit tant que descobreixo pell de taronja en les seves cames.

Mentrestant un altre noi obre l’ull (que havia tancat perquè es pensava que així dormiria) i em mira encuriosit en veure’m escriure a aquestes hores.

Tothom balla i es baralla amb els seients. És curiós, no sé si algú s’haurà atrevit mai a dir que érem éssers racionals però ara mateix tot escapa i s’allunya de la raó. Les restriccions socials ens diuen que en una situació com aquesta s’ha de dormir. No em pregunteu per què però implícitament això és així. I no és precisament perquè la biologia i els seus ritmes circadiaris ens hi forcin de totes totes. La gent surt de festa fins les sis, set, vuit… de la matinada. Però ara, en el vaixell, toca dormir.

I vet aquí que ningú ho aconsegueix. Quantes persones canvien de postura cada minut? Digne de veure, sembla una coreografia. Però el miratge cultural ens segueix obligant a intentar-ho. Si realment fossin éssers racionals sabrien que no aconseguiran dormir. L’únic que aconsegueixen és hipotecar-se un mal muscular increïble per demà. Segurament seria molt més profitós si ens decidíssim a compartir l’estona i ens poséssim a parlar. Donat que ningú no dormirà, els beneficis serien majors.

El resultat final és que no dormiran. Jo ja ho he assumit i per això m’entretinc bonament com puc. M’agradaria veure com es comportaria aquesta gent si en entrar al vaixell els haguessin dit “durant tota la nit anirem llençant un gas que de cap de les maneres us permetrà dormir”. A saber què estaria fent la gent ara. Però segur que no estarien maltractant-se intentant trobar la postura impossible. Anirien d’aquí a allà, movent-se, parlant…

El que veig ara és gent silenciosa i quieta que intenta de totes maneres dormir-se. Però segueixen desperts. I és que el no saber amb absoluta certesa que avui no dormiran els permet somiar (desperts!) que en qualsevol moment el seu cos adquirirà aquella postura que els permetrà aclucar per uns instants els seus ulls.

I així és com la coreografia que tinc al davant es perpetuarà fins que el vaixell arribi al seu destí.

El mateix truc evolutiu deu usar el nostre enteniment pel que fa a les reflexions de la nostra existència. Perquè, no ens enganyem, per complexa que pugui arribar a ser l’explicació del “què fem aquí?”, al final el resultat de les nostres vides pot ser considerat com quelcom bastant trivial.

Fem-ho. Suposem que succeeix el mateix que en el cas hipotètic en el que entràvem en el vaixell i ens advertien d’un gas que no ens permetria dormir. Imaginem ara que sigui quina sigui la resposta ens han contestat a la pregunta “per què existim?”. Ja està, ho sabem i punt, se’ns ha resolt el gran enigma.

M’és igual si la resposta és perquè un déu ens ha creat, o els extraterrestres, o que no hi ha res, o que hi és tot, o que l’objectiu d’aquesta vida és aconseguir dormir-se en una butaca d’un vaixell… Suposem simplement que en tenim una resposta. Com afecta això a les nostres vides? I ara què? Imaginem que fins i tot tenim una resposta per aquest “i ara què?”. Ho sabem tot.

I és que el no tenir respostes totes les preguntes ens permet somiar que en algun moment ho aconseguirem contestar tot. En efecte, així és com la coreografia de les nostres vides es perpetua fins les nostres morts.