Normalment, després d’un parell de segles d’haver acabat els estudis universitaris, t’envien un avís de que ja pots recollir el teu títol.
El fet que jo estigui vivint a Oxford m’ha suposat vàries dificultats. El títol s’ha de recollir en persona, s’entrega en mà. És una mena de ritual sagrat on un individu allarga braç i et diposita un paper a sobre de la teva mà. Per això és importantíssim que hi siguis present.
Si per limitacions espai-temporals no pots acudir a la transferència universal de coneixements, pots transferir aquest poder a una altra persona, que s’encarregarà de recollir-te el títol. Però ja sabeu que a mi no m’agrada molestar als amics pel simple fet de molestar, i és que a mi m’hauria bastat amb un .pdf…
Després de vàries trucades i tres-cents milions d’e-mails aconsegueixo que m’enviïn el títol a l’ambaixada espanyola ubicada a Londres. I és clar, des d’allà no me la poden enviar directament a Oxford perquè la meva presència física és totalment necessària.
M’ha costat cinc-centes setmanes més trobar un matí (perquè la seva disponibilitat física també és limitadíssima i òbviament no hi pots anar a qualsevol hora) per poder anar a la capital. Cinc-centes setmanes i vuit-centes trucades. Perquè han de ser trucades, és massa vulgar respondre des de cap de les dues adreces d’e-mail que l’ambaixada té disponibles.
Això sí, a cada trucada et recorden que portis el teu passaport o el DNI, ja que serà crucial que et puguis identificar per a tan esperada mediació de saviesa.
Doncs bé, arribo allà. Em demanen el nom i al cap d’uns segons baixa una persona que en un notable acte de fe em lliura el títol. Ni passaport, ni DNI, ni carta de transmissió de poders. A canvi, una rotllana plena de segells d’en Juanca (cinc segells de 2€ per ser més exactes) i el meu matí de transport a la capital.
I és que efectivament som tan afortunats! Vivim en unes condicions especials de transició que ens permeten mantenir el caràcter comparatiu entre dues eres diferents. És una passada… [i aquí que cadascú apliqui el sarcasme o el deixi d’aplicar en funció del seu propi context, perquè a vegades tot plegat “és una passada! :)” i d’altres simplement “és una passada… :(”]
p.d. Post publicat gràcies a la wi-fi del bus Londres-Oxford. Quina passada! ;)