És només una finestra. Aviso, eh. Només una finestra. Vull dir, que és només una obertura de forma rectangular feta a un mur, a certa distància del terra, per donar llum i ventilació a l’interior d’una construcció.

Però en certa manera també et puc entendre. És a dir, «la molèstia de verbalitzar-ho ara aquest noi… Què deu ser aquesta finestra? Crec que hauria de seguir llegint…». Potser penses que al darrera hi ha el sentit de la vida explicat en termes que fins i tot un nen de vuit anys podria entendre? El gran enigma resolt. Sí, bé, doncs segur que això també és atractiu. Però és que només és una finestra.

I ja l’havia vista abans. Múltiples vegades. Però potser ara la llum és diferent, més tènue. Una llum tan lleugera que l’edifici britànic colonial me n’oculta les escales i els arrambadors i l’alçada del sostre, i només em permet parar atenció als vidres de la finestra.

Són molts, molts vidres. La veritat és que no sé per què ho fan, això de dividir una finestra en petites porcions de vidre… Mira, de fet es poden comptar. Són tres a la base. Tres? El número màgic? En quin sentit? N’hi ha tres a la base, i no em refereixo a la regla dels terços. Tres franges a la base i setze files per sobre més dues apart. Per què així?

No ho sé, perquè queda bé. Els vidres estan encaixats en una estructura de fusta, pintada de blanc. No són vidres dobles per aïllar, en aquella època encara els proveïen de la il·lusió del que és senzill. Són només vidres dins del que vindria a ser només una finestra. I el que hi ha al darrera… Bé, encara no puc veure què hi ha al darrera.

De moment només el vidre és accessible a la meva percepció. L’observo i em meravella pensar que gràcies a les seves característiques intrínseques podré fitar el que s’hi amaga a l’altra banda. I, alhora, també em preocupo per la seva fragilitat. Penso que la fusta es dilatarà i contraurà segons les condicions climàtiques i em fa por que en qualsevol moment algun dels vidres es pugui trencar. Jo no vull que es trenqui, no vull interferir, no vull molestar. Un vidre trencat és una línia que fa esgarrifances. L’observes i se’t posen els pèls de punta perquè saps que allò et pot tallar.

Vaja! Ara ja hi puc veure al darrera. Hi ha tres figures. Una composició de tres figures humanes. Dues dones… Dues dones que semblen mare i filla. I la tercera figura… La tercera figura sóc jo! Sóc jo que estic arribant i pregunto:

– Això és aquí?

– Sí, aquí es, chico.

I jo:

– No hace falta que me hables en castellano.

– Això no importa.

Llavors em faig un embolic i penso que estic en un somni, però de sobte paro atenció a la conversa de mare i filla:

– L’has vist? És ell.

Es miren fotos de les xarxes socials, i aquest «ell» sóc jo.

Diuen:

– Sí, és ell, és així i aixà.

I jo me les miro i penso que és impossible que no hagin vist que sóc jo. «Hola? Estic aquí. El noi del que parleu… aquí al davant». Però segueixen conversant sobre mi. I em descriuen, la filla li conta a la mare que si sóc d’aquesta i d’aquella manera. I jo… bé, jo segueixo estant seguríssim de que estan parlant de mi, però no m’identifiquen.

Llavors jo tinc una crisi d’identitat. Així, del no-res, en un moment.Simplement perquè aquelles persones que em descriuen no m’identifiquen quan em tenen al davant. Tanta és la distància entre el que sóc i qui em percep? Parlen de mi, n’estic seguríssim. I estem a dos metres, asseguts tots un al costat de l’altre, però no saben que sóc jo de qui estan parlant i qui està tan a prop seu.

Em frustro i estic a punt de parlar-ho amb elles, però aleshores em fixo en la finestra (la mateixa des de la que em miro des de l’altra banda, des de l’escala i l’arrambador colonials britànics (però no hi veig a través d’ella)).

Quan hi observo el meu reflex el cor se’m fa petit. Què sóc? M’he convertit en un insecte kafkià! Amb bona voluntat, molt bona voluntat, però turmentat per la tragèdia de qui no existeix. El del reflex no sóc jo, és clar que no m’han identificat elles!

Aleshores em crida una altra persona. Quasi m’havia oblidat d’on em trobava, del «sí, aquí es, chico»! És el meu torn i no sabia a on anava. Em poso nerviós perquè no ho tenia previst. En busco informació ràpidament a la xarxa i el procediment és llarg i em fa por. Però tot és massa ràpid: «ponte esta bata». I jo, que no sabia a on anava, he sigut enxampat amb els calçotets d’en Batman que em va regalar el fillol… Em fa vergonya, però ressono, i entro a ressonància…

El procés s’hauria fet etern i incòmode, perquè naixia de la por del desconegut. Sorollós i claustrofòbic. No sé si m’hauràs seguit, no és una història d’aquelles de missatge senzill a les que et tinc acostumat. I si has arribat fins aquí: t’ho aplaudeixo. Però el procés no ha sigut ni etern ni incòmode. I la història no és lineal, és com una melodia sense principi ni final.

Estic orbitant al volant d’una finestra, de 3 x16+2 = 50 cares diferents. És només una finestra. Només quan el només ho és tot.