En Cron Jobs

En Cron Jobs tenia una obsessió amb el temps. Sempre havia estat així.

¿Què vols ser de gran? I ell sense dubtar-ho ni un moment deia “un cargol!”. Ningú l’entendria llavors i tampoc ho farien ara.

L’adolescència per ell va ser una mica més dura que la dels demés. Ja no era que els adults no l’entenien, sinó que els altres companys de la seva edat no el podien suportar. El temps, el temps, temps, temps, el temps, temps, temps! Endavant i endarrere: temps, empst, mpste, pstem, stemp, temps, spmet, pmets, metsp, etspm, …

Ho havia analitzat des de tots els angles possibles. “Per què a vegades passa tan ràpid i m’empeny i no en tinc prou i l’anhelo? Per què a vegades no avança i m’abraça i em sobra i em cansa i m’avorreix?”

Cinc minuts poden ser un moment i poden ser una eternitat. Exacte, tots ho sabem i tots ho hem experimentat. I què? La diferència és que en Cron estava ben obsessionat amb el temps. Ell deia que construiria una màquina del temps, que descobriria la gran complexitat que el regeix i que el convertiria en el seu esclau. És clar que llavors ell encara no sabia que realment tot era molt més senzill. Per això va estudiar Física, i després un doctorat en Física Teòrica, i després va començar a parlar de diverses metodologies: que si la corda còsmica, que si bé l’entrellaçament quàntic…

“Jo construiré una màquina del temps!”. Quan hi anava algun amic (dels pocs que li quedaven) amb un problema ell sempre deia, “Jo construiré una màquina del temps i llavors ho arreglarem: tirarem endavant o endarrere i tot s’arreglarà! S’acabarà el patir”.

Durant anys en Cron va estar enfangat de matemàtiques i física sense obtenir cap resultat. Portava els cabells llargs i mal arreglats, mig calb i d’una brutor permanent. Res. Tots aquests anys i res li havia servit. Mil idees. Zero resultats.

Zero resultats fins ahir. En Cron va tenir una idea brillant: va publicar un tweet amb el hashtag #avuialestresseranlesdues. Aviat allò va esdevenir trending topic mundial.

Efectivament, gent, ahir ens vam posar d’acord tots per endarrerir els nostres rellotges una hora. En Cron s’havia adonat de que la realitat que experimentem és molt social i que basta que tots ens posem d’acord en quelcom per a que esdevingui cert. Tant, que fins i tot ara en ell té el seu viatge al passat tan anhelat. Hi ha rumors que l’any que ve, el vint-i-cinc de març per ser exactes, el paio n’està preparant una de gran i sonada: un viatge al futur!