Vens al meu costat.
Després d’un suau moviment vacil·lant, les nostres mirades decideixen tocar-se. I llavors em contes…

M’expliques que ho tens tot. Amics, diners, salut, una present/futura parella fantàstica. Però els teus ulls em miren apagats. I el teu rostre blanqueja o casi trasparenta. I el teu somriure és petit o casi nul.

Em dius que ho tens tot i que et sents sense res. Tens por d’haver patit un infart de l’ànima. En general baixes la rampa tan veloçment que ni te n’adones. Però avui la buidor interior s’ha manifestat en veu ben alta. No saps què fas. No saps què vols.

T’han llançat a un terreny de massa pendent i tu t’has comprimit i arrodonit i has baixat sense parar-te a pensar si calia agafar forma. T’has adherit a uns valors que ni tan sols t’has parat a valorar. La teva identitat s’ha conformat rodona i baixes més ràpid o sense fricció. Ara no saps qui ets.

I com m’has vist somriure un parell de cops et penses que jo ho sé tot. Em contes que t’abruma haver-te equivocat tant i el mantell d’avidesa de perfecció et torna a embolcallar. T’embolques dins un esguard humit de pena.

Els teus ulls em volen parlar, però la teva vista s’afebleix i és la teva boca qui em demana per un camí espiritual. Jo et dic que nosaltres no som humans buscant l’espiritualitat, que més aviat es tracta d’esperits buscant l’experiència humana.

Amb una mà sobre la teva espatlla et dic que això hauria d’alleugerir la teva culpabilitat. T’hauria d’alliberar de la por d’equivocar-te.

Però tu inquireixes una raó. El meu cor per sobre la meva ment no pot pensar en altra cosa que en estimar-te. Però tu segueixes preguntant.

Em demanes pel sentit de la vida. Hi ha vida després de la mort?

I jo et pregunto, hi ha vida abans de la mort?

[viu!] :-)

Una vez aprendidos los hábitos de conteo en el parvulario una día fui sorprendido por una experiencia altamente gratificante. Empecé a contar en mi mente. El primer número era uno,
después dos, tres, cuatro, cinco… 124, 125, 126 … 998, 999, 1000, 1001… El algoritmo era sencillo y cuando estaba suficientemente aburrido pensé “y qué pasa si añado un dígito cualquiera cada vez?”
Pongamos por caso que entonces iba sucediendo:
645, 6453, 64534, 645342, 6453421,…,6453421767343843948343343920784729764532578 …
El número iba creciendo y creciendo. Lo podía visualizar enrollándose en mi cabeza. Podía incluso sentir mis neuronas hirviendo en lo que podría ser un éxtasi computacional: un dígito más, y otro… Mi estado: realmente sorprendido porque era consciente de que mi cerebro era una entidad finita, ocupaba un espacio limitado. Pero realmente podía sentir ese número en mi cabeza y éste seguía creciendo.
Al final no podía recordar cuáles eran los dígitos iniciales, pero podía sentir dicho número abarcando el infinito. Sentí fuego en mi cabeza, noté millones de flechas intentando quebrar mi cerebro y al final los escalofríos me sacudieron como relámpagos centelleantes.
Sintiendo lo eterno en mi finito cuerpo. Percibí el Universo entero fluyendo a través de mi. Mi familia, mis amigos y mis enemigos
pasaron a formar parte de mi ser. La felicidad y la pena de todas las criaturas también fue mía.
El Universo entero convergió en un punto minúsculo y un microscópico espacio contenía la
totalidad.

[La palabra ‘Yoga’ significa ‘Unión’]

Por eso es positivo, porque ella me aprecia…

Peso 20 kilos y la próxima vez pesaré 20 kilos 200 gramos!

Dónde voy a ir? A la discoteca o qué?

Consulta 13, consulta 12, campimetría, dónde cojones está?

Sempre em passa això, això i això.

Tengo gripe y no sé cómo, ayer por la noche fiebre, hoy pensaba que estaba bien y esta tarde… chorro de fiebre!

Aviam, Elena, així sempre hi recauràs…

Oferta pack duo…
No gracias, estamos bien así.
Pero puede mejorar el servicio con…
No, es que nosotros aquí en el piso somos estoicos.

Molt bé, me n’alegro, et veig bé. Això té èpoques… L’altre dia va venir un company de feina que té depressió i es va posar a plorar…

No, no, tu no! Vull jugar amb l’àvia!
Jo…? Futbol jo?

Nooo, aish… qué haces, no me comas por favor!

La última vez que me mee encima tenía 21 años

Aaaaaai… quins nervis!

Mataria per un cigar!

Nooo, tiu, però si jo anava tajaaa!

Tengo que dejar de fumar pero no puedo…
Sí puedes!
No, no puedo…
Claro que sí!
No hay manera de dejarlo…
Que sí!
No.
Sí.
No.
Sí.
Que no!

Do you mind if I sit down here?
No

Por favor, deben bajarse aquí, disculpen las molestias.

Quereis el 69 o el 37?
69 claroooo!
Clarooo.

Joder, esto tiene que doler pertenezcas a la galaxia que pertenezcas!

Entre el que s’ha recollit aquí hi ha una dona d’uns 30 i pico adreçant-se a un home de la mateixa edat, una nena d’uns 3 anys a la seva mare tot just haver-se pesat a la farmàcia, una dona d’uns 70 anys que camina malament a una altra velleta, un vell d’uns 75 anys a l’hostpital, una dona d’uns 40 prenent cafè amb una amiga, una veïna, una amiga d’una trentena a una noia esquifideta, una conversa amb operadora telefònica, un home d’uns 40 parlant per mòbil al bus, un nen d’uns 4 anys declinant una oferta del pare, una joveneta al seu gos, una noia de 22 anys, una noia obrint regals del seu suposat nòvio enmig del carrer, un jove d’uns 20, un altre noi jove excusant-se amb un amic, dos nois fumetes de no més de 13 anys, un noi a noia desconeguda als seients de l’avió, la veueta femenina provinent dels altaveus del metro després d’estar tancats mitja hora perquè no s’obrien les portes, tres solterones seient a un bar fent una tapa i apareix una vella de cabell blanc venent loteria i un tiu super borratxo que es fot un toc al cap amb un banc de pedra.

Qui pot esdevenir, només per sí mateix, gran i extraordinari?
En qualsevol temps, espai i circumstància; sota qualsevol pressió, depressió u opressió no oblidis la gent.
El meu estimat avi, el dia que s’acomiadava de tothom va reconèixer no haver estat una persona de gran impacte, de gran coneixement ni de gran poder. “L’únic que sé és que si em portessin a l’origen de la meva vida de bell nou, podria tornar a passar per tot allà on he passat”. El que no sabia el meu avi és que amb aquestes paraules es manifestava com un home de gran impacte, de gran coneixement i de gran poder.
No tanquis portes :-)

Si trenta minuts abans m’haguessin donat un paper que contenia escrit el que podrà ser llegit trenta minuts després d’aquesta primera línea no m’ho hauria cregut.
Avui fa bon dia, de manera que entrar al TRAM em dota de certa inèrcia cap aquell seient a tocar de finestra. Estem a l’origen, plaça Francesc Macià, i vaig cap a la universitat. El sol que acariciarà els meus cabells m’adormissarà i hauré de vigilar no passar-me de parada.
El conductor entra a la cabina i pocs segons després el TRAM abandona el seu estat de repòs.
Ho fa d’aquella manera tan subtil que el caracteritza. Un lleu so elèctric i una tova dilatació, com si d’un fil t’estirassin, efectivament m’ensonyen.
Un toc al genoll em desperta. No és res que m’hagi provocat un canvi brusc, ans al contrari, ha estat plaent als meus sentits.
– Disculpa… – li dic a aquella encisadora noia veient que amb la cama no deixava que ella s’assegués davant meu.
– No pateixis! – el seu somriure m’hipnotitza i els seus ulls d’aigua m’enamoren.
Els seus ulls… Sento l’inifinit al meu costat. Res s’escapa a aquesta petita regió del seu rostre, ni tan sols la llum que sempre fa gala de ser la més veloç pot evitar ser absorbida.
Estem a Numància i encara me’n queden unes quantes fins Palau Reial. És per això que recullo forces per desviar la mirada (em faria vergonya estar tanta estona fitant-la). Decideixo que el millor serà mantenir-me ocupat observant l’altra gent del TRAM.
Aleshores és quan veig aquell jovenet granulat fent gala de la seva pubertat.
S’està exhibint davant els seus amics fent flexions amb la barra horitzontal que serveix per a que els passatgers s’aguantin. Segons més tard descobreixo el veritable motiu. Veig la mirada de reüll d’aquella joveneta maquillada fent gala de la seva adolescència recentment estrenada.
Es posa de peu una dona de cabells esbojarrats. Em fa riure perquè em recorda la meva mare.
Ella també va amb els cabells esvalotats (se’ls talla divertidament ella mateixa davant un mirall).
Curiosament la senyora s’apropa a mi i em pregunta si al TRAM fa falta picar un botó perquè el conductor pari.
No tinc temps de dir-li que el conductor s’atura a totes les parades i ja me la veig pitjant aquell pseudo-botó vermell que tenen les màquines on s’introdueix la tarjeta del TRAM. Em fa molta gràcia i no puc evitar somriure; els ulls blaus també es mostren gràcils i em ruboritzo una mica.
Finalment la senyora descobreix que aquell botó no té cap efecte sobre la porta i riu també avergonyida.
Per contra, veig una dona plorar. La sento parlar pel mòbil dient-li a algú que s’ha barallat amb la seva filla i que no sap què fer. Em sento impotent i palpo la tristesa.
No hi ha cap sensació que m’impulsi a intuir el que passarà a continuació. Ni tan sols m’ho puc imaginar, però la persona que ho canviarà tot està tot just entrant per una de les portes del davant.
És un noi alt i morè. Va ben vestit, potser massa. Porta un barret negre i té els dits llargs com un dia sense pa. Em crida especialment l’atenció el maletí negre que porta agafat com si la seva vida sencera hi estés inclosa a dins.
Camina parsimoniosament fins la meitat del TRAM. No sóc l’únic que m’he estranyat amb tan peculiar presència, la resta de passatgers se’l mira nerviosament.
El moment més tens és immediatament posterior a aquesta mateixa frase.
Posa el maletí sobre el capçal d’un seient i es disposa a obrir-lo mentre la resta de persones allà presents ens oblidem de seguir respirant.
Ha tret un saxòfon? Vaja! Llavors està tot molt més clar. Quina llàstima que ara no podré gaudir plenament de la música perquè segurament després ens demanarà una petita col·laboració.
Hauré d’escoltar la música en secret fent veure que allò no m’interessa perquè no em vingui després a cobrar…
Instantàniament, com si aquell nano m’hagués llegit la ment, ens diu a tots cridant:
– Tranquils, no penso passar el barret a recollir almoina. Sentiu la música com ho faig jo, si us plau!
Les notes que brollen de tan preciós instrument ens abrumen a tots. Noto la pell de la meva cara fondre’s i liquar-se avall i més avall. Ensumo les lligadures de tan fantàstic so i em meravello veient l’aura que desprèn el jove músic.
El cor batega fort i més fort sense adonar-se’n. Les mans tremolen mentre sembla no passar el temps. Em deixo perdre en la química salvatge de la melodia. Observo com se m’esmuny entre els dits tot allò mentre les pessigolles recorren eternament el meu cos.
– Moltes gràcies! – s’acomiada de nosaltres i surt per la porta més pròxima.
Què ens ha fet? Quanta passió! Em sento tan bé que se’m dibuixa un somriure permanent d’orella a orella. No en sóc una excepció, la resta de gent ha respost de manera anàloga.
He arribat al meu destí i observo com tothom que baixa amb mi es sent alegre i sincer, amb l’esperit elevat.
[Trobaré la meva melodia i la compartiré.]

Una persona és accessible si està disposada a concedir part del seu temps a qui reclama la seva atenció i interès.

I ara mateix només actuo com a transmissor de paraules més que executor de fets.

Ara sí que sé que t’estimo perquè ja no sabria dir-te ni tan sols un motiu pel qual així ho sento. L’amor quantificat via paràmetres deixa de tenir sentit. T’estimo per la bellesa, perquè ets bona persona, pel teu carisma, simpatia… Limitar allò que es sent com a inacabable és una feina afegida que fem les persones paradoxalment orientada a fer-ho tot més senzill.

Tot en aquesta vida té una explicació que amb la cura adequada es pot presentar com a raonable. Deixa’m llavors que almenys t’estimi sense motiu! Ni et plantegis per què ho faig, perquè serà com intentar comptar els grans de sorra de tot el planeta…

T’estimo perquè amb tu vull ser incondicional. És que no te’n recordes? Agafa’m la mà com ho feies antany i somriu eternament d’aquella manera que tu saps.

El meu nom em converteix en un lleó d’amor etern. El meu amor per tu no mor. Descrit en un continu intemporal és etern i immortal. Sóc el teu estimat amic i protector.

[Els dies de calor a Barcelona tenen la seva part positiva. Al llit no s’hi pot dormir de calor que fa. He agafat una foto de n’Alfons, el meu estimat fillol de casi nou mesos, i l’he posada al costat de la pantalla. En sabreu més coses quan tingui l’edat per poder-ho llegir ;-) És feina de formigueta, esperaré any rere any fins que arribi el moment. I ja sabeu que em van fer amb un cor prou gran… així que si vols saber tot el que t’estimo a tu només ho has de rellegir sabent que és tan igual per ell com per tu. N’Alfons no és un tiu gelós i estarà content de compartir el padrí!

Perquè així ho sento.]

“Què és el jo? Si fas aquesta pregunta a qualsevol persona, la majoria començarà a dir “és la part de la ment que realment sóc jo”. “És la part més important per mi, és la meva identitat que ho manté tot coherent i puguis o no explicar-ho científicament jo
sé que existeix un jo” Sigui com sigui, sembla que tothom coincideix en determinar que el self és quelcom que no varia dins una persona.

La identitat es perceb com allò immutable. Aquesta és la idea que ens produeix pensar sobre nosaltres mateixos. I em quedo amb un detall, en el seu moment vaig dir que “em dóna conhort saber que en mi hi ha alguna cosa que és el que realment sóc”.
Crec que per entendre què és el que anomenem el jo (self) ens hem de fixar primer en la utilitat dels selves. Una idea simple em ve al cap: la funció del self és la de prevenir que canviem massa ràpid. Cada persona ha de crear alguns plans a llarg termini per evitar que cada petit propòsit que tinguem ens porti a voler-ho fer tot al mateix temps.
Si canviéssim els nostres propòsits i objectius massa sovint, mai sabríem què volem al següent pas. No podríem arribar a fer massa mai perquè mai podríem confiar en nosaltres mateixos. El self és l’excusa per trobar un suport incondicional en les accions que podem emprendre.
Podria desmententir la idea d’una ànima màgica? Home, màgia és la paraula que usem per qualificar quelcom del que no en coneixem explicació raonable. Un cop tens l’explicació només disposes d’un altre vocabulari per a parlar del mateix. Però això no hauria d’implicar necessàriament que la ‘cosa’ en sí perdi bellesa, només has assolit un altre nivell d’abstracció per parlar del mateix.

Hom és capaç de percebre certa lluita en la seva ment. Contínuament un pot sentir haver de prendre decisions sobre maneres d’actuació que a vegades són conflictives dins un mateix.
Doncs bé, conscient d’això, vaig intentar posar la meva ment entre l’espasa i la paret. Vaig decidir jugar una partida d’escacs contra mi mateix. Volia observar de quina manera resolia la ment el conflicte de la cerca d’una victòria dual dins la mateixa ment. Com m’afectaria voler guanyar amb blanques i amb negres alhora?
Quin bias presentaria la meva ment cap a un bàndol o altre? Seria capaç de perseguirdos objectius oposats al mateix temps?
Hipotèticament, si sempre sabia què faria el meu rival la partida hauria d’acabar amb taules. Però en realitat començaven blanques, haurien de guanyar aquestes?
Jugar contra mi mateix no significa que faci una partida perfecta. En molts moments un no sap què moure, no sempre fa el millor moviment.
El que perseguia jo era saber què pensava la meva ment jugant contra la meva ment.
Intentar veure fins quin punt podia actuar de manera paral·lela aquest self o si es disgregava amb facilitat i acabava actuant com una dualitat…
El meu objectiu en tot moment era guanyar amb els dos bàndols. Havia preparat la meva ment per fer això. El resultat és que tinc els 11 primers moviments de la partida anotats i comentats i vaig haver de parar. Vaig ser incapaç d’aguantar l’allau de
pensaments.
Llavors tot va acabar essent delirant. Em trobava a mi mateix intentant fer un moviment pensant que pensava que el següent moviment seria ‘tal’, però pensant que pensava que en realitat el següent moviment seria ‘qual’ per enganyar el rival, que al
seu temps sabia que jo sabia que ell sabia que l’enganyaria… Sentia cremar el meu cervell en una immensa recursivitat.
Recordo aquest ‘experiment’ especialment feixuc. Aquella mateixa nit em va costar conciliar el son amb certa pau. Al final de tot, tinc unes anotacions al costat dels moviments que m’agradaria recuperar:
“Sento que no tinc ganes d’atacar perquè cada atac el coneix l’oponent”
“És que només em limitaria a defensar, millor dit, a moure perquè he de moure, però és que no tinc ganes ni d’enfrontar-me”
D’aquestes darreres paraules se’n desprèn una conclusió interessant. Al final el self era qui s’enfrontava a ell mateix. Era massa dur llavors mantenir aquesta idea d’immutabilitat si a cada moment s’havien de perseguir dos objectius diferents. Això
és el que va provocar que no tingués ni ganes d’enfrontar-me.
Suposo que si el rival és un mateix, si a la vida estés un tot solet, ni tan sols et bellugaries, no voldries fer res. Aquesta experiència per mi va suposar un gran aval a la idea de que la intel·ligència és el producte de la interacció.

[i la identitat, mudable en la situació]

Pròximes les dotze de la nit d’un dia qualsevol n’Alexandre Posterus (Alex pels amics) decidia baixar a tirar les escombraries que religiosament anava separant per al reciclatge al llarg de tota la setmana…

Ja ho havia distribuït tot al seu lloc i es disposava a entrar de bell nou a casa. “Guau guau!”

Era la vanitosa xerrameca d’un Fox Terrier que sense adonar-se’n s’estava compixant dins el bassiol que havia anat generant. “Guau guau tu noia!” va pensar n’Alex en veure la flamant propietària d’aquell presumit gos.

Devia fer dues setmanes i escaig que n’Alex havia tingut sexe per últim cop. En qualsevol altra època de l’any estoicament hauria sigut capaç de mantenir la mirada en els ulls de la noia. Però era primavera profunda. Els coloms assetjaven les colomes a qualsevol lloc: embranzint les ales en la sorra del parc, entre la gespa del jardí, sota un cotxe, dalt d’una estàtua, entre les cames dels vianants, dins una bossa de crispetes, davant l’església, entre la seva pròpia merda, a través del pa que amorosament els havia llençat el vellet, al banc, sobre l’asfalt, entre capses de cartró… Els coloms i el seu irritant frenesí.

Els primers rajos de sol calent any rere any convertien n’Alex en un colom. I ho va fer. I tant si ho va fer! Va mirar directament als pits d’aquella noia durant dos llargs segons. El temps just per adonar-se’n i baixar la mirada al terra.

Què era aquella cosa que li havia cridat l’atenció tota tirada allà al terra? Mentrestant, lluny de mostrar ofensa, la noia havia alentit el pas. Al cap i a la fi aquells sostenidors tan cars s’estaven amortitzant. I és que se m’havia oblidat per complet dir que n’Alex era un tros de carn irresistible per a les nenes. De fet, més enllà del seu harmoniós rostre i esvelt tors era precisament el tros de carn que se li intuia entre les cames el que feia trontollar tants esperits.

N’Alex s’havia oblidat per complet de la noia. Havia pujat aquella mena de pantalla al seu pis. “Tele nova” – alegrement pensava. Va pitjar el botó on hi deia ‘ON’ i allò es va engegar. A la pantalla hi veia una noia creuar un pas de vianants i com un cotxe se l’emportava pel davant. “Peli cutre”. N’Alex estava cansat i va apagar el trastot, se’n va anar a planxar l’orella.

Al matí següent va viure una experiència traumàtica. La mateixa noia que havia vist a la pantalla aquella nit havia sigut atropellada per un cotxe! “Com vaig ser tan imbècil per no reconèixer el carrer de davant casa meva?”.

La pantalla ara li mostrava una aula que n’Alex reconeixia de la seva facultat i un examen. Posteriorment les notes de l’examen i el seu suspens. N’Alex no era estúpid, aviat se’n va fer càrrec i es va estudiar aquelles preguntes que havia vist. “Puc alterar el meu futur!”. Podia alterar les coses! Havia tret matrícula d’honor.

Durant els dos mesos següents la vida de n’Alex giraria entorn a aquella pantalla. Amb prou feines dormia. Sabia tot el que succeiria i s’ho confitava tot al seu gust. La gent del seu voltant estava fascinada davant la intuïció de n’Alex i a ell li agradava.

Pròximes les dotze de la nit d’un altre dia qualsevol en Posterus la veuria a ella dins la seva apreciada pantalla. Quan l’havia vista per primera vegada al costat del mar va saber que es trobava davant la dona de la seva vida perquè aquells brillants ulls eren la vida. No havia necessitat de la màgica pantalla per a saber-ho. I ara ella apareixa de nou allà, en el seu futur!

El fet que n’Alex hagués estat un tastaolletes durant els seus anys tendres l’havia portat a una maduresa prematura vers l’amor. Distingia transparentment entre els cicles purament ‘colomars’ i els sentiments més sincers. Tot sovint es demanava si en aquest temps que li havia tocat viure algú podria envellir al costat d’una altra persona.

I ara la tenia a ella en la seva pantalla! Com succeiria, què succeiria, cap a on aniria tot plegat? Només s’havia d’asseure i gaudir de la pel·lícula de la seva vida.

La primera cita va ser increïble. I la segona també. A la tercera el cor de n’Alex explotava de goig i ell mateix mirant la pantalla no podia evitar deixar caure llàgrimes i més llàgrimes de felicitat! Les cites es succeïen a un ritme vertiginós. La pantalla mostrava un futur ple de goig per aquella preciosa parella. La petició de matrimoni, l’arrós entre els seus cabells, el viatge de noces, el primer fill (en Ramon, sa i fort), el segon fill (en Paquito, entremaliat i bondadós a parts iguals), la reineta de la casa (na Catalina, de pau lluminosa), el gos (en Barrufet), la barqueta que comprarien impulsivament una tarda de maig…

N’Alex no podia deixar de mirar el seu futur. Seria aquella relació per sempre? Era de debò que aquell amor seria per a tota la vida? Assegut a la cadira negra seguia mirant amb interès tot el que li anava contant la pantalla. Mirava, mirava, mirava més, mirava, seguia mirant, es gratava un ull que li picava i mirava de nou. Tot era tan fantàstic que no podia deixar de fitar aquella pantalla, s’havia descuidat de menjar. Seguia mirant.

De sobte dins la pantalla va canviar tot, hi va aparèixer ell mateix assegut a la negra cadira mirant aquella pantalla. “Què passa ara?” “Per què estic aquí al pis?” N’Alex en volia veure més, estava embogit d’amor i va seguir mirant la pantalla. El desig de veure’n més era una serp llarga i transparent que en el seu estómac hi portava el que havia pogut arrencar-li a l’amor. S’havia oblidat de menjar. Infern en digestió.

Mirant la pantalla el cos de n’Alex experimentaria una pèrdua extrema de pes acompanyada d’una indefectible disminució de la taxa metabòlica i una debilitat extrema. Les últimes forces que li permetien tenir els ulls oberts també li van permetre observar en la pantalla durant dos llargs segons el seu panteix i com queia de la cadira. Moments després n’Alex queia de la seva negra cadira mort per inanició.