És només una finestra. Aviso, eh. Només una finestra. Vull dir, que és només una obertura de forma rectangular feta a un mur, a certa distància del terra, per donar llum i ventilació a l’interior d’una construcció.

Però en certa manera també et puc entendre. És a dir, «la molèstia de verbalitzar-ho ara aquest noi… Què deu ser aquesta finestra? Crec que hauria de seguir llegint…». Potser penses que al darrera hi ha el sentit de la vida explicat en termes que fins i tot un nen de vuit anys podria entendre? El gran enigma resolt. Sí, bé, doncs segur que això també és atractiu. Però és que només és una finestra.

I ja l’havia vista abans. Múltiples vegades. Però potser ara la llum és diferent, més tènue. Una llum tan lleugera que l’edifici britànic colonial me n’oculta les escales i els arrambadors i l’alçada del sostre, i només em permet parar atenció als vidres de la finestra.

Són molts, molts vidres. La veritat és que no sé per què ho fan, això de dividir una finestra en petites porcions de vidre… Mira, de fet es poden comptar. Són tres a la base. Tres? El número màgic? En quin sentit? N’hi ha tres a la base, i no em refereixo a la regla dels terços. Tres franges a la base i setze files per sobre més dues apart. Per què així?

No ho sé, perquè queda bé. Els vidres estan encaixats en una estructura de fusta, pintada de blanc. No són vidres dobles per aïllar, en aquella època encara els proveïen de la il·lusió del que és senzill. Són només vidres dins del que vindria a ser només una finestra. I el que hi ha al darrera… Bé, encara no puc veure què hi ha al darrera.

De moment només el vidre és accessible a la meva percepció. L’observo i em meravella pensar que gràcies a les seves característiques intrínseques podré fitar el que s’hi amaga a l’altra banda. I, alhora, també em preocupo per la seva fragilitat. Penso que la fusta es dilatarà i contraurà segons les condicions climàtiques i em fa por que en qualsevol moment algun dels vidres es pugui trencar. Jo no vull que es trenqui, no vull interferir, no vull molestar. Un vidre trencat és una línia que fa esgarrifances. L’observes i se’t posen els pèls de punta perquè saps que allò et pot tallar.

Vaja! Ara ja hi puc veure al darrera. Hi ha tres figures. Una composició de tres figures humanes. Dues dones… Dues dones que semblen mare i filla. I la tercera figura… La tercera figura sóc jo! Sóc jo que estic arribant i pregunto:

– Això és aquí?

– Sí, aquí es, chico.

I jo:

– No hace falta que me hables en castellano.

– Això no importa.

Llavors em faig un embolic i penso que estic en un somni, però de sobte paro atenció a la conversa de mare i filla:

– L’has vist? És ell.

Es miren fotos de les xarxes socials, i aquest «ell» sóc jo.

Diuen:

– Sí, és ell, és així i aixà.

I jo me les miro i penso que és impossible que no hagin vist que sóc jo. «Hola? Estic aquí. El noi del que parleu… aquí al davant». Però segueixen conversant sobre mi. I em descriuen, la filla li conta a la mare que si sóc d’aquesta i d’aquella manera. I jo… bé, jo segueixo estant seguríssim de que estan parlant de mi, però no m’identifiquen.

Llavors jo tinc una crisi d’identitat. Així, del no-res, en un moment.Simplement perquè aquelles persones que em descriuen no m’identifiquen quan em tenen al davant. Tanta és la distància entre el que sóc i qui em percep? Parlen de mi, n’estic seguríssim. I estem a dos metres, asseguts tots un al costat de l’altre, però no saben que sóc jo de qui estan parlant i qui està tan a prop seu.

Em frustro i estic a punt de parlar-ho amb elles, però aleshores em fixo en la finestra (la mateixa des de la que em miro des de l’altra banda, des de l’escala i l’arrambador colonials britànics (però no hi veig a través d’ella)).

Quan hi observo el meu reflex el cor se’m fa petit. Què sóc? M’he convertit en un insecte kafkià! Amb bona voluntat, molt bona voluntat, però turmentat per la tragèdia de qui no existeix. El del reflex no sóc jo, és clar que no m’han identificat elles!

Aleshores em crida una altra persona. Quasi m’havia oblidat d’on em trobava, del «sí, aquí es, chico»! És el meu torn i no sabia a on anava. Em poso nerviós perquè no ho tenia previst. En busco informació ràpidament a la xarxa i el procediment és llarg i em fa por. Però tot és massa ràpid: «ponte esta bata». I jo, que no sabia a on anava, he sigut enxampat amb els calçotets d’en Batman que em va regalar el fillol… Em fa vergonya, però ressono, i entro a ressonància…

El procés s’hauria fet etern i incòmode, perquè naixia de la por del desconegut. Sorollós i claustrofòbic. No sé si m’hauràs seguit, no és una història d’aquelles de missatge senzill a les que et tinc acostumat. I si has arribat fins aquí: t’ho aplaudeixo. Però el procés no ha sigut ni etern ni incòmode. I la història no és lineal, és com una melodia sense principi ni final.

Estic orbitant al volant d’una finestra, de 3 x16+2 = 50 cares diferents. És només una finestra. Només quan el només ho és tot.

A vegades es fa difícil no compartir el goig.

Estar sol, per exemple.

La ironia que hi ha al darrera de distribuir a tothom l’experiència de la solitud és potent.

T’ho diu el meu cos, nuu, dins l’aigua que m’abraça amb la mateixa calidesa que ho faria la llum tènue d’una farola de ciutat.

Sense res extern; sense sabates, sense samarreta, sense calçons i sense calçotets.

Espera! Surto un moment perquè portava una polsera al canell…

Ara! Sense res. Només la meva pell i els meus òrgans interns que no pesen, ingràvids dins l’aigua. M’entrellaço amb les seves molècules i per uns instants sóc líquid. Esdevinc soledat.

He decidit passar la nit a Es Talaier. A les set i mitja de la tarda em meravella veure que a la platja ja no hi queda ningú. Nedo sense moure els braços. Ni les cames. Ja no en tinc.

Aleshores passen tres persones que des de la llunyania em deixen entendre que segueixen el camí de cavalls. I el meu plaer és tan gran que estic temptat d’aixecar un braç, brandir-lo i cridar «Ei, mireu això! No em veieu? Mireu tot l’èxtasi que transpiro. Estic experimentant la soledat absoluta!»

No ho dic, emperò. Estic mut, comentar-los això seria una paradoxa i podria crear un forat negre que s’engolís tres universos.

Llavors prenc consciència de la necessitat gregària que m’acompanya constantment. Tota entitat humana amb la que he interaccionat en el passat m’escorta permanentment. I potser també ho fa ja la que encara m’he de trobar en un futur.

Surto de l’aigua i recupero l’aïllament. Descalç i despullat. Rescato el petit cos que va viure a Egipte. Salvatge. Només els meus cabells messiànics, tan llargs que a vegades no els sento ni meus, em notifiquen el present amb un lleu toquet a l’espatlla.

Entre els ocells que ja reposen a les branques desplego una gran velocitat sense por a la tombessa. El vent no prové de fora, el genera el meu cos en moviment i m’eixugo de manera espontània en contacte amb l’aire.

La satisfacció és màxima i vull cridar. Crido i ningú m’escolta.

Sec i obro una llauna de cervesa. El primer glop, que m’avisa amb un toc amarg, m’escarrufa i tot barrejat amb la frescor em fa emetre un so: «mmm». Però altra vegada ningú m’escolta.

Mmm. Ningú m’escolta. Fantàstic! És el moment de desenfundar el saxo.

Al principi són un parell d’escales, una mica de blues. Però aviat tot deriva cap a una cosa estranya. Més o menys agradable a l’oïda, fa que apareguin unes cabres que m’escolten encuriosides. M’ho ha dit l’olfacte quan ha captat l’olor del mascle. Una pudor agradable. Una magdalena de Proust.

Assaboreixo l’efímer i em satisfà molt pensar en la baixa probabilitat de que la seqüència de sons es torni a repetir mai més en la manera en la que ho fa ara. Llavors ho vull tornar a compartir, ho vull enregistrar. Però altra vegada evito que un forat negre s’empassi tres universos més.

La gana li guanya la partida a la creativitat i em poso a menjar un trempó que m’he fet amb tomàtigues i cebes que ha sembrat, regat, cuidat i recollit el meu pare. El gust de les tomàtigues és sublim i altra vegada vull que tothom se n’assabenti. Res a veure amb segons quins trossos de plàstic vermell que es venen a segons quins supermercats.

Aleshores un fil prim de pensament em recorda que hi ha gent que va a l’hort del pare i li roba allò que ell sembra amb tanta cura, i per què no dir-ho també: suor (que ara ja fa prou calor!).

I s’entremescla un altre fil pensant que em recorda l’avi d’una amiga dient-me fa només un parell de dies «Ah, sí, ton pare, jo el conec. És molt bona persona!». Tan bona persona que em va demanar si li podia fer un cartell per posar a l’hort «Si voleu us puc deixar un trosset de terra perquè hi sembreu, però no robeu si us plau».

Jo que sóc el seu fill, però no tan bona persona, no li vaig fer el cartell.

Llavors un fil més em porta al quatre de juliol. Fa només quatre dies. Em vaig quedar bocabadat en veure la trajectòria de la sonda espacial Juno. Utilitzar la gravetat de la Terra per agafar més velocitat. Em va fascinar veure l’ingeni subjacent a totes les maniobres.

I no vaig poder evitar pensar que és molt trist que siguem capaços de tots aquests càlculs i correccions i dinamisme per enviar un tros de ferralla a l’òrbita de Júpiter i que mentrestant aquí a la Terra ens continuem matant els uns als altres.

Sigui com sigui, des de la soledat ara penso en la generalització i el biaix cognitiu que tantes vegades li fa companyia. Jo no he enviat una sonda a Júpiter, jo no he matat.

I malgrat aquest sentiment unitari persistent, torno a reflexionar sobre la petitesa de les meves dimensions i torno a Es Talaier. Revenen les sensacions de goig i les ganes de compartir-lo. Tan visibles i tan palpables com el pes d’un hipopòtam percussionista que envoltat de surrealisme entra pel Mediterrani.

Vull compartir aquesta delícia d’experiència amb tothom. I dic tothom perquè sempre presumeixo d’un amor infinit vers tothom.

Però ara també recordo a Cantor, aquell matemàtic alemany tan maco que va establir que existien diferents graus d’infinitud. I si hi ha infinits més grans que d’altres, potser el subconjunt poblacional amb qui vull compartir això és més petit del que em pensava…

Però per què aquesta necessitat de compartir? No ho podria gaudir solet, sense aquest corc que contínuament m’obliga a voler regalar tot l’excedent de benestar?

En una assignatura de les progres de Psicologia, analitzàvem l’Era del Consum i la seva màxima expressió en considerar els individus com a producte. Nosaltres mateixos venent-nos a nosaltres mateixos.

Un altre hauria gaudit de l’experiència en silenci. No hauria parlat a ningú d’aquell moment de màgia amb la soledat. S’hauria limitat a deixar que la pau i fascinació interiors s’estenguessin i esquitxessin de manera espontània als del voltant.

Jo ho he hagut d’escriure. Disculpes.

Si no dispones de tiempo para leer esto, no lo hagas.

De verdad, no te molestes en pretender que puedes hacerlo si ya sabes que hay un millón de cosas que podrías o tendrías que estar haciendo.

Nosotras nos vamos a tomar nuestro tiempo en escribirlo. No tenemos prisa. Releremos las frases tantas veces como sea necesario, haremos apaños y pondremos una coma en un lugar más bonito si sentimos que los pulmones así lo precisan.

En cuanto a ti, insistimos: hazte un favor y no te fuerces a conseguir imposibles. ¿Pantalla de smartphone? ¿Tablet? ¿Monitor? ¿Baño? ¿Trabajo? ¿Autobús?

¿Dispones de la comodidad suficiente?

En realidad, el soporte físico en el que las palabras sean leídas no es lo más importante. Tampoco el espacio físico en el que te encuentres. Para lo que queremos contarte la intención es lo que cuenta.

Olvídate de una lectura fugaz. Hoy no estamos de humor para darte la bienvenida si tu intención está en lo que puede o podrá venir. Sabemos que eres un ser predictor y que te anticipas. Vislumbramos la masa serpenteante que emanas desde tu cabeza, un cúmulo viscoso de ideas que se extiende hasta varios metros por delante de tu cuerpo físico.

Parece inevitable, pues tu equipaje conforma un potente conjunto de herramientas hábilmente orientadas a la caza de patrones. Te basta con poco para predecir el futuro. Parece imposible lo que te pedimos, pero relájate por un momento y deja de crear universos vacíos con cada uno de tus dispersos pensamientos.

Céntrate en la prosodia si crees que eso puede servirte. Lee y vigila la entonación, ¿cómo suenan estas palabras en tu cabeza? Asegúrate, por ejemplo, de que lo anterior correspondía a la expresión oral de una interrogación. Incluso puedes recitarlo en voz alta. Grábate si quieres y cuélgalo en (youtube). Escucha tus pensamientos por favor. Nosotras hemos leído el texto en voz alta y hemos tardado X minutos, para que te hagas una idea de la franja de atención que aquí se te requiere.

¿Sabes? Para nosotras escribir es gratis, así que no nos preocupa demasiado si te enredamos con este arrogante preámbulo sobre cómo deberías leernos. Nuestra consciencia permanece serena, casi imperturbable. Por una parte nos ampara la no-obligatoriedad de lectura, “hey, aquí está este texto, si lo lees es porque quieres, puedes parar en cualquier momento…”. Por otra parte sabemos que si resultas ser una persona de natural reflexivo no te enfadarás con nosotras al escuchar algo que para ti es ya obvio.

Nada, solamente lo decimos porque nosotras hasta hace poco nos encontrábamos inmersas en una espiral de angustia persecutoria. Husmeábamos, seguíamos, más bien perseguíamos, alguna cosa desdibujada. No, ni eso, porque para ser algo desdibujado antes tuvo que ser dibujado… Digamos que estábamos siguiéndole la pista a algo intangible.

Navegábamos por Internet a la velocidad de la fibra óptica, enlace tras enlace. “Hay que leer esto. Y esto, ¡ah, y esto también!”. Con nuestras piernas cantando la tonadilla de la inquietud (aleteando debajo de la mesa) y nuestros ojos perforando la red de las redes (inyectados en sangre virtual).

¡Uy! Se nos acaba de olvidar lo que queríamos contarte. Pues que te vaya bonito.