Observo a un niño y a su padre.

¡Zas!

El padre abofetea al hijo.

- ¿Por qué lo has hecho, papá?

- Para que aprendas que a veces las cosas suceden sin motivo alguno.

- ¿Y no es eso en sí un motivo?

¡Zas!

- Y eso, ¿no se trata de la causa de la causa del origen de tu bofetada?

¡Zas!

- Papá, la causa de la causa de la causa…

La capacidad generativa infinita de nuestra gramática, palabra tras palabra, encamina al niño a la infinita libertad.

En el informe forense leo

“Causa de la muerte: desconocida”

Al matí inhalo les ganes de canviar el món.
Allibero humilment la massa d’aire i permeto que la papallona del caos inicii la dependència exponencial.
A la nit m’adormo per viatjar al matí següent.

Ella havia pujat a l’autobús quan encara hi mancava hora i mitja per l’últim examen de Psicologia. Li agradava anar-hi abans perquè veure tota aquella gent tan nerviosa la tranquil·litzava molt. Es solia seure entre els estudiants tremolosos que, com si de la darrera calada de l’últim cigar del paquet es tractés, ultimaven la frenètica combustió mental dels esquemes i resums d’apunts.

Oh, sí, com la tranquil·litzava allò! Se’ls mirava i podia sentir la pau interior. Així és com ella es preparava abans d’un examen.

Ell va pujar a la següent parada i es va ubicar al costat d’ella. De cames més aviat gruixudes, ell la va fregar forçosament. Però això no és el primer que ella va sentir, el que li havia cridat l’atenció fins i tot abans de que ell s’assegués era la pudor que s’anava fent més intensa a mesura que ell s’hi apropava.

Lluïa mig bigotet i quatre pelets a la barbeta. Semblava que no es dutxava massa sovint, anava una mica mal arreglat i definitivament emanava una olor poderosa.

Ell portava uns auriculars i parlava pel mòbil. Tota l’estona va estar cap avall mirant la pantalla jugant a un joc d’aquells d’encadenar paraules. Ella estava francament sorpresa de com aquell noi se les apanyava per mantenir una conversa per telèfon i alhora jugar a aquell joc que també requeria atenció. Seria això el multitasking del que tant havia sentit a parlar darrerament?

“Ah, si?”, “Carai!”, “Ja veuràs ja…”

Fet i fet aquell noi no feia altra cosa que respondre al telèfon amb monosíl·labs. Potser no era tan fascinant. Probablement no escoltava ni mitja paraula del seu interlocutor a l’altra banda del telèfon.

“Hauríeu de desaparèixer de la meva vista!” – és l’últim que va cridar ell abans de baixar bruscament de l’autobús tot just una parada abans d’on ella tenia l’examen.

Ningú més allà dins en va fer cas. Però a ella el missatge li va arribar d’una manera diferent. No sabia què era, però semblava com si aquell noi no s’estigués dirigint al telèfon sinó a tots els que hi havia a l’autobús.

I sense saber-ho, un rampell l’havia escopit del seient i es trobava al carrer perseguint aquell noi. A una distància prudent, això sí. S’havia dit a ella mateixa que de totes maneres arribava d’hora a l’examen i que ja aniria caminant fins la universitat. Mentrestant observava des de la pseudo-llunyania com aquell nano anava fent gestos estridents amb les mans. Semblava esverat i de cap manera deixava anar el mòbil.

Va decidir empaitar-lo una micona més. Hi havia alguna cosa de tots aquells gestos i mitjos crits que li cridava molt l’atenció. Quin tipus de vida devia tenir aquella rateta pudenta? Quatre bigotets i una aparença tímida que sense motiu aparent i de manera efusiva enviaven a tothom a pastar fang. “Què amagues ratolinet?”

La curiositat ja l’havia portada molt més enllà de la universitat. Expressions com “shhht, no ho diguis a ningú!” o “calla! Tu no ho faries mai!” la tenien hipnotitzada i no podia parar de seguir-lo. De fet, estava tan absorta que ella ni havia notat que el seu examen ja feia hores que havia finalitzat. No sabia per quin carrer rondava, però tampoc li importava. Estava obsessionada amb les fantasies i possibles històries que havia creat entorn a aquell noi. Ni havia notat que ja era fosc.

Com podia ser que aquell noi no hagués parat de parlar per telèfon en tot el dia?

“Crec que ens estan seguint…” – és l’últim que ella sentiria.

“Què? Vols que la mati llavors?” – és l’últim que xiuxiuejaria ell pel telèfon tot tapant-se la boca amb la mà abans de clavar-li un ganivet a la panxa, esbutzar-la i deixar-la morir.

De ben segur no s’ho hauria pogut imaginar mai el seu terapeuta quan aquell dia li va dir al ratolinet: “Mira, doncs quan sentis veus si no vols que la gent et miri de manera estranya, per què no simules que estàs parlant pel mòbil?”

Fa uns anys algú prou conegut va augurar que en el futur els telèfons no tindrien cables i que serien tan petits que la gent els portaria a les orelles. Fa uns anys aquesta persona va dir que tindríem la sensació d’estar vivint en un món de bojos en el qual les persones caminarien pel carrer parlant amb entitats invisibles, cridant-li a l’aire. El que potser no va preveure aquest bon home és que les bogeries col·lectives són fàcilment normalitzables.

- Uooo! Ei! Uooo, uououooo! Mira, miiira!

- Què tens, què hi ha? – inquiria la mare amb preocupació.

- Mamà, mamà, mamaaaaaaaaaà! – cridava com si s’hagués de morir.

Cridava tant, que vaig haver d’aixecar la cella. No importava en absolut que per agafar aquell vol de Monarch Airlines m’hagués despert a les tres de la matinada. Una fila al davant i dos seients a l’esquerra hi havia aquell nen a punt d’expirar.

- Estem volant per sobre dels núvols. Estem volaaant! – deia el nen a no res de sucumbir.

Perquè certament aquell nen semblava a punt de morir, a punt de morir de vida i fascinació. “Cotó, són de cotó, els vull tocaaar!”.

Vaig somriure. Tímidament, m’havia confessat un secret com si jo mateix fos el meu primer amant. Em vaig avergonyir lleugerament de la parsimònia amb la que havia executat totes i cadascuna de les meves accions: un hola i un somriure barats a l’hostessa, maleta al compartiment de dalt, cinturó ajustat i ulls clucs.
Com pot ser? Però si estàvem volaaant! Volar! I jo concentrat en la rutina… Per sort, la dosi definitiva del medicament d’il·lusió tornava a arribar de la mà d’aquell nen: “això és Menorca! Menorca, mira aquestes pedres, mira l’aigua, mira, mira, mira mamà!” El meu cor donà un salt en veure-ho amb els ulls d’aquell nen. Els pèls de punta el van seguir.

Sempre que transito d’algun lloc a un altre lloc estic eufòric. Exploto d’idees, em sembla que mai més tornaré a dormir. D’alguna manera el trasllat esdevé una ruptura molt explícita de la rutina. L’últim cop que arribava d’Uruguai i tornava a Anglaterra va ser un frenesí d’experiències fantàstiques. No anava gens mal encaminat en Ramón Gómez de la Serna en contar el cas d’aquella persona que “tenia tan mala memòria que un dia es va oblidar de que tenia mala memòria i ho va recordar tot”. Sí, a un li fa gràcia i pensa “que enginyós el tiu!” però potser és més cert del que sembla a primera instància. Potser a vegades cal oblidar que quelcom és avorrit per poder recordar que allò era apassionant. Sí, jo que també sóc un tiu “tope” enginyós ho he anomenat recOblidar (Your search – recOblidar – did not match any documents., si Google no ho troba deu ser que encara no existeix).

Però ara havia fet un Oxford – Menorca i en menys de vint-i-quatre hores estava podrit. Des de fora havia anat seguint una mica les notícies, però ara veient tanta merda i tanta mentida a la tele em vaig ensopir. Vaig plànyer tothom des del racó més humil del meu cor. Com devien estar aquí si jo només amb un temps d’exposició de dues hores ja començava a plorar? Pitjor encara: que passarà si per ells això ja és monotonia?

Pensaràs que aquest cop el canvi d’aires ha fallat. Que he vingut i m’he apagat. Al contrari! Tal vegada sí que en un principi vaig estar apunt de deixar-ho córrer. Aquesta història que t’estic contant ara ja me l’havia comentada a mi mateix. Un ho pensa, s’ho parla i després per què fer l’esforç de compartir-ho? Es tracta d’un consum extra d’energia que un es pot estalviar…

Les experiències poden passar sense pena ni glòria si no s’expliquen. I jo ja m’havia auto-convençut a guardar-me això dins el meu cap. Fins que aleshores la màgia succeeix: en aquest cas ha sigut una cançó (“Estic espantat”, la pots escoltar aquí) el que m’ha donat l’empenta. M’ha fet sortir de l’estat de repòs i ara m’estic dirigint a tu.

Ens donem empentes els uns als altres i ens activem. Però no t’exigiré res, això que et conto només és una oferta pública de suport. No em preocupa si ens coneixem o no. No em preocupa si el que fas no és majestuós, si les teves accions no són messiàniques (fa uns dos mil anys que no crec en un únic messies). Tampoc et premiaré perquè facis alguna cosa bona, perquè no sé què és el bo. L’únic que et puc transmetre és admiració i tot el meu suport si has intentat trencar la monotonia, si has vist quelcom (per petit que sigui) amb ulls de nen…, si has après o vols aprendre que un no ha de defallir mai en matèria d’il·lusions.

He tingut la sort d’aprendre que hi ha quelcom més poderós que creure en un mateix a l’hora d’assolir les fites que un es planteja. Quan algú altri creu que ho pots fer: els límits s’esvaeixen, perquè te’ls havies auto-imposat i ara des de fora et regalen confiança incondicional. T’ho transmeto en forma d’empenta perquè et puguis moure!

[Nota 1: De tota la porqueria que vaig veure a la tele se'n va salvar un programa, que curiosament es diu 'Salvados'. Acabava amb Mayor Zaragoza dient “yo siempre he puesto el ejemplo de una mujer llamada Rosa Parks. Rosa Parks, una costurera de Montgomery, no se levantó del autobús cuando subió un hombre blanco. Rosa Parks con aquella semilla fue la que movió todo el boicot a los autobuses por parte de los negros en Alabama. Rosa Parks fue la que hizo que un señor llamado Martin Luther King organizara la marcha sobre Washington y dijera 'he tenido un sueño' […] porque si somos millones los que damos un paso daremos un gran salto”]

[Nota 2: Especialment un dia com avui, després de tot el que he parlat, tampoc puc deixar de pensar en que tot i que sempre presumeixo de l'amor i el suport incondicional que he rebut per part de la meva família, potser ara mateix no seria ni tan sols capaç d'escriure tot això si no hagués sigut gràcies a la possibilitat d'una educació pública i de qualitat. I en el meu cas no estic exagerant gens ni mica: si he pogut viatjar (i no tan sols amb avió), si puc desfer-me de la monotonia i il·lusionar-me en gran part és gràcies al sistema educatiu en el que he crescut. Queda dit.]

He escrit aquest microrelat pel concurs de Culturàlia 5.0.
Podria ser que per copsar-ne el caràcter cíclic, ja que ara estem fora de context, caldria comentar que el microrelat es publica dins una ‘capsa’ de comentaris associats a la mateixa notícia del diari.
NOTA IMPORTANT: testejat amb Firefox, Chrome i Safari (no IExplorer)
[UPDATE maig 2012: un dels microrelats guanyadors de Culturàlia 5.0]

Normalment, després d’un parell de segles d’haver acabat els estudis universitaris, t’envien un avís de que ja pots recollir el teu títol.

El fet que jo estigui vivint a Oxford m’ha suposat vàries dificultats. El títol s’ha de recollir en persona, s’entrega en mà. És una mena de ritual sagrat on un individu allarga braç i et diposita un paper a sobre de la teva mà. Per això és importantíssim que hi siguis present.

Si per limitacions espai-temporals no pots acudir a la transferència universal de coneixements, pots transferir aquest poder a una altra persona, que s’encarregarà de recollir-te el títol. Però ja sabeu que a mi no m’agrada molestar als amics pel simple fet de molestar, i és que a mi m’hauria bastat amb un .pdf…

Després de vàries trucades i tres-cents milions d’e-mails aconsegueixo que m’enviïn el títol a l’ambaixada espanyola ubicada a Londres. I és clar, des d’allà no me la poden enviar directament a Oxford perquè la meva presència física és totalment necessària.

M’ha costat cinc-centes setmanes més trobar un matí (perquè la seva disponibilitat física també és limitadíssima i òbviament no hi pots anar a qualsevol hora) per poder anar a la capital. Cinc-centes setmanes i vuit-centes trucades. Perquè han de ser trucades, és massa vulgar respondre des de cap de les dues adreces d’e-mail que l’ambaixada té disponibles.

Això sí, a cada trucada et recorden que portis el teu passaport o el DNI, ja que serà crucial que et puguis identificar per a tan esperada mediació de saviesa.

Doncs bé, arribo allà. Em demanen el nom i al cap d’uns segons baixa una persona que en un notable acte de fe em lliura el títol. Ni passaport, ni DNI, ni carta de transmissió de poders. A canvi, una rotllana plena de segells d’en Juanca (cinc segells de 2€ per ser més exactes) i el meu matí de transport a la capital.

I és que efectivament som tan afortunats! Vivim en unes condicions especials de transició que ens permeten mantenir el caràcter comparatiu entre dues eres diferents. És una passada… [i aquí que cadascú apliqui el sarcasme o el deixi d'aplicar en funció del seu propi context, perquè a vegades tot plegat “és una passada! :)” i d'altres simplement “és una passada... :(”]

p.d. Post publicat gràcies a la wi-fi del bus Londres-Oxford. Quina passada! ;)

A little ‘siesta’ in the bus.
Missed my stop.
“1.8 miles from home, 37 minutes walking”, Google Maps said.
F**k! Ffffuuuuuuu!
“0 ºC”, Google Weather said.
F**k, f**k, f*ck, fuck!
Started jogging, why not?

A car approaches me:

- Excuse me, is this the way to get to Wheatly?

- No sir, I’m afraid it’s the next one!

- You saved my day! – the guy was almost in tears (of happiness, I assume)

Mental note: pay attention whenever you make a mistake, you might be saving someone’s day!

vive en el fondo del mar
y nada en la superfície del viento,
granito de arena de Uruguay:
¡no te canses de remar!
¡no te quedes sin aliento!
aquí, acá, allí, allá… tu, vos, eres, sos, lo que hay.

El projecte de final de carrera d’en Llort havia arribat a un punt crític. Tal i com ho tenia ara: aprovar o suspendre eren dos esdeveniments equiprobables. Tot plegat era una merda perquè s’hi havia esforçat moltíssim. Bé, feina, el que es diu feina, no n’havia fet tanta – canviava les condicions de l’experiment cada cert temps i amb certa aleatorietat. Però la idea era bona. Si les coses anaven bé, tot es podia girar cap a una matrícula d’honor!

Òbviament, si la cosa anava malament, el fracàs seria total. Ni ensumaria l’aprovat just! I és que no ens enganyem, en Llort era la vagància personificada. No estudiava gens. Qualsevol cosa era més important i urgent que aquell projecte de final de carrera. Oh, sí, jeure i jeure!

Els seus companys de promoció s’ho havien agafat més seriosament. Tots ells havien generat els sistemes més complexos que un es pugui imaginar. Sens dubte eren brillants. Com podien manegar una quantitat tan gran de paràmetres? La granularitat de l’especificació era brutal.

Tot i així, no semblava que cap d’ells aspirés a una matrícula d’honor. Des de sempre, aquell projecte havia sigut la tasca maleïda per tots els estudiants, ningú n’havia obtingut mai la màxima puntuació. I és que demostrar que “compartir és profitós” era xunguíssim. Fins i tot per n’Elgoog, l’amigàs d’en Llort i l’estudiant més brillant que havia passat per l’acadèmia fins el moment.

El projecte de final de carrera de n’Elgoog es deia Univers. El nano s’ho havia treballat de valent, se les havia arreglat per establir els paràmetres idonis per tal de crear matèria i energia. El projecte de n’Elgoog s’havia expandit segons l’elaborat disseny inicial i ara ell intentava observar si podia demostrar això de compartir… Però la cosa no semblava anar bé, havia parat atenció en una cosa que ell mateix havia anomenat ‘forats negres’. Aquestes entitats anaven consumint tot el que tenien al voltant i semblava que l’avarícia d’ingestió de cadascuna d’elles per separat les conduiria a la destrucció total del projecte. Igualment, segurament n’Elgoog trauria la millor nota de la promoció perquè tan sols la idea del disseny per explorar la hipòtesi ja s’ho valia.

Per la seva banda, en Llort no havia fet res. Es va presentar a casa de n’Elgoog quan només hi quedaven 4445 milions d’anys per entregar el projecte. Com sempre, ho havia deixat tot per última hora.

• Ei, ei, ei, Elgooooog, m’has de fer un favor!

• Què vols ara?

• Tiu, m’has de deixar copiar alguna cosa del teu treball, que encara no tinc res!

• No, ni t’ho pensis nano, haver començat abans…

• Vingaaa va! Elgooog, si us plau, vull començar ja amb l’experiència de l’apassionant món laboral. He d’acabar aquesta carrera d’una punyetera vegada! Va, per què no em deixes una d’aquestes boletes, com li dius a això?

• Els he anomenat planetes.

• Mmmm, vinga, que això és una merdeta que ni es veu… Va, em quedo amb aquesta boleta d’aquí. Com li dius?

• Terra.

• Doncs fet, deixa’m si us plau que jo hi desenvolupi el meu projecte aquí, de debò que ni ho notaràs.

Quatre reaccionetes químiques, un parell de pets… i au, ja ho tenia en marxa! En Llort es va posar a jeure i va deixar passar els anys. Quan la data d’entrega era imminent en Llort es va aixecar del llit i es va mirar el planeta Terra. Amb lupa es va posar a analitzar aviam què havia passat i què podia usar per defensar la tesi. El panorama era realment desparençador. Segons aquelles merdetes predominants que s’auto-anomenaven éssers humans, l’interès personal era la política d’actuació predominant. Segons el seu propi sistema de datació, era l’any 1968 i just en aquell moment un tal Hardin parlava de ‘la tragèdia dels comuns’. Aquell homenet sempre parlava dels pastors i de les vaques i de que si cada pastor portava les seves vaques a pasturar a un camp comú, inevitablement el camp es quedaria sense herba. Ai! Això li recordava tant al fracàs amb els forats negres del seu amic Elgoog!

Com cony podia demostrar la tesi del projecte si tot semblava portar-lo a l’altre extrem? Recursos comuns limitats, alta demanda perquè el cost d’explotació és inexistent… Imagina’t, si a sobre hi afegeixo un altre pastor amb les seves vaques, encara pitjor! No res, en Llort va badallar de frustració i en obrir els ulls ja es trobava només a un any de presentar el projecte.

“Merda, no tinc res, i ni tan sols he dissenyat l’experiment jo…”

Però en Llort tenia la flor al cul, era d’aquelles persones amb serendipity. Un dia va agafar la lupa i va decidir tafanejar dins la casa d’un individu. La personeta estava cuinant croquetes i tenia un problema perquè no disposava de suficient oli per cobrir-les del tot i deixar-les que fregissin. En aquell moment a l’individu se li va acudir que si posava una croqueta de més dins la paella llavors amb el volum que aquesta ocupava faria pujar el nivell de l’oli i podria cobrir finalment totes les croquetes. Eureka. “Uooo, aquest tiu tenia el recurs de l’oli limitat, però al contrari tot pronòstic, el fet d’afegir una altra croqueta no tan sols no va empitjorar la situació, sinó que va permetre que les altres croquetes es fregissin bé!”

En Llort estava exaltadíssim. Saltava d’emoció i sabia que per fi ho tenia. Havia trobat un cas on compartir era profitós! Però l’eufòria va durar poc. “Una punyetera croqueta… com coi defenso la meva tesi a partir d’una corqueta?”

Igualment en Llort va informar de la troballa a n’Egloog ja que tenia esperances de que almenys si havia trobat un exemple, d’alguna manera el podria aplicar al seu projecte. N’Egloog des del principi es va implicar de ple. Va estudiar aquells humans amb lupa també. De fet, va fer un descobriment especialment útil, n’Egloog va descobrir Internet i la lupa de Google.

Tots dos junts van aprendre moltíssim sobre aquells éssers. Definitivament la balança entre l’aprovat i el suspens del projecte de final de carrera d’en Llort estava equilibrada. Tantes coses bones i tantes de dolentes en el compartir!

Finalment, un dia en Llort i n’Egloog van voler explorar què coi era allò del ‘porno’. “Caram, és que miris on miris a Internet sempre et trobes amb aquesta paraula”. Van clicar sobre un link i aquest els va portar davant la següent imatge:

“reCAPTCHA? Què és això?” Els dos nois van quedar més que sorpresos, per què l’ordinador els demanava que repetissin aquelles paraules? Llavors van buscar-ho a Viquipèdia i van veure que es tractava d’un mecanisme per identificar que l’usuari era un ésser humà i no una màquina. Però el més fantàstic encara estava per descobrir!

Resulta que ‘reCAPTCHA’ no només protegia les pàgines web del frau i de l’spam, sinó que també ajudava a solucionar un altre problema: la digitalització de documents impresos. Els nostres dos estimats personatges descobriren que en digitalitzar documents impresos a vegades hi ha paraules que no es poden reconèixer automàticament pels sistemes informàtics degut a defectes d’impressió, però que un ésser humà sí que ho pot fer amb molta més facilitat. Per això ‘reCAPTCHA’ selecciona dues paraules que l’usuari ha de reconèixer. El sistema coneix una de les paraules i l’altra no. L’usuari llavors escriu les paraules (sense sabre quina és la desconeguda) de tal manera que si l’humà introdueix bé la paraula que el sistema coneix, el sistema pot inferir que amb alta probabilitat l’usuari també ha introduït bé l’altra paraula. Així els dos esbrinaren com l’usuari sense saber-ho estava ajudant a millorar la digitalització de textos.

• Uaaau! T’adones del que això significa, Llort?
• No.

I així, estimats meus, és com en Llort va suspendre el seu projecte de final de carrera. Què més dóna si no hi van saber trobar un missatge esperançador? Què més dóna si no van parar atenció en el potencial de la cooperació, si no van detectar la importància de trobar el grau just de cooperació i l’espontaneïtat en la que pot aparèixer aquesta? Què més dóna tot això si jo només us volia comunicar que acabo d’instal·lar un plugin de ‘reCAPTCHA’ per no rebre spam al meu bloc :)