Visc en una capsa de llumins.
El meu cos és extremadament prim. Ser vist de perfil és tasca difícil. Efectivament, sóc un llumí; una petita tija de matèria combustible. De moment visc sota la protecció de la meva capsa on tot un món de premeditats ideals em permet ser feliç. Dins el petit receptacle cap problema em preocupa o torba l’ànim.
Si més no, sé que el meu cap és una mixtura inflamable. I és que sóc un llumí i el destí no em depara cap sorpresa. Només aguaito el moment en el qual em toqui actuar. Llavors em limitaré a sortir de la capsa, fregar contra la superfície rugosa, produir una llum preciosa per un instant i desaparèixer tan ràpid com he sorgit.
Sóc feliç i el meu propòsit no és altre que compartir aquest sentiment amb els demés. Miris on miris, veuràs algú totalment desorientat. He invertit molt temps en l’elaboració d’un pla de caire més aviat messiànic. Es tracta d’un anàlisi complex sobre els moviments de les masses, d’un estudi profund de la manera de transmetre quin és el problema i perquè la gent avui dia es mou amb l’ànima morta. Però finalment, i després del llarg procés de definició d’un pla coherent i altament estructurat, he hagut de claudicar. Algú diria que en tot allò que es refereix als sentiments – religió, política, moral, afectes, antipaties, etc. – les personalitats més eminents no sobrepassen el nivell dels individus més corrents. Entre una cèlebre matemàtica i una sabatera hi pot existir un abisme en el seu rendiment intel·lectual, però des del punt de vista del caràcter i les creences, la diferència és freqüentment nul·la o reduïda. I és que les persones més diferents entre sí per la seva intel·ligència tenen, tot sovint, instints, passions i sentiments idèntics.
És d’aquesta manera que em desfaig de tota la retòrica i girs semàntics de pomposa elegància. L’expressió altisonant, la complexa planificació i el discurs es veuen reduïts a un petit axioma: la por.
Encara estic endormiscat, però entre les cames ja puc notar que avui és un dia molt diferent. Durant les següents vint-i-quatre hores no faré altra cosa que actuar sense por. En el món de les idees tot és fantàstic. Per això penso que l’embrollat conjunt de pensaments que havia construit no hauria servit de res. Tothom seria capaç de copsar el que vull transmetre, fins i tot hi podrien estar d’acord. Identificar el problema no és la solució del mateix. Ni tan sols seria suficient amb el petit postulat que acabo de plantejar fa uns instants. Dir a la gent que la por és el resultat de la majoria de flatulències cerebrals no solucionaria gran cosa. Tothom ja ho sap, tothom ho entèn.
Avui em disposo a ser coherent amb mi mateix. Surto al carrer perquè necessito interacció amb més gent. No tindré por de res. No tindré vergonya i no frenaré els meus pensaments. No censuraré res! Avui és dia de catarsi! (poso signes d’exclamació perquè realment he notat que dins el meu caparró tot això ho estava cridant).
– Hola, bon dia.
Aquesta ha estat la filla de la veïna del quart. Està a una edat poderosa i la veritat és que cada vegada que la veig les cames em tremolen. Ja està, això mateix! Simplement em limitaré a contestar un “hola_bon_dia” amb un “cada_vegada_que_et_veig_les_cames_em_tremolen”. Va, endavant!
– Sí que fa bon dia sí.
Merda! El cor m’ha bategat fort i més fort sense adonar-se’n. Les mans han començat a suar mentre semblava no passar el temps. Observo com se m’esmuny entre els dits tot allò mentre les pessigolles recorren eternament el meu cos. Encara no entenc com pot ser que hagi de ser tan difícil. Dins la meva boca podia veure les paraules perfectament dibuixades, es tractava d’un ‘cada’ més un ‘vegada’ més un ‘que’ més un ‘et’ més un ‘veig’ més un ‘les’ més un ‘cames’ més un ‘em’ més un ‘tremolen’. Però quan he volgut obrir la boca misteriosament l’antiga i nítida grafia ha sofert mutació i, en tocar-me les dents, el sumatori verbal s’ha vist reduït a un trist i trivialíssim “sí que fa bon dia sí”.
Penso que per tenir coratge i atrevir-me avui amb tot el que em fa vergonya l’única solució que hi ha és imaginar-me que és l’últim dia de la meva vida. Sí, així ho aconseguiré. Em situaré estrictament en el present.
Torno a pujar escales amunt. No he pensat a agafar diners i avui em vull moure, no sé on aniré, però els maleïts diners solen ser necessaris.
Entro a casa. Surto de casa. Entrem a casa.
M’explico: tot just sortir de casa curiosament m’he trobat amb la mare de la filla de la veïna del quart (també coneguda com ‘la veïna del quart’). Estava tan ofuscat pel que m’acabava de passar que quan li he anat a dir un agradable “hola, bon dia” m’ha sortit:
– Cada vegada que et veig les cames em tremolen.
Prenc consciència del que he dit i acoto el cap. Ens mirem. La respiració d’ella s’ha tornat nerviosa i clavicular. Irònicament les cames em tremolen i ella em besa.
– Perquè tu tenies ganes de besar-me, oi?
I jo què voleu que us digui? No ho sé si tenia ganes o no de besar-la, la qüestió és que ara hem anat a parar al llit de casa meva. I com avui és un dia tan important, el resultat és animal. No em privo de res, llàstima que no disposi de paraules per recollir l’explosió de sensacions corporals.
Estirat al llit. Entre els llavis. És ara quan una sensació estranya m’envaeix. No sé molt bé en quina posició del ventall emotiu ubicar-la. Crec que es tracta d’un secret. Tinc un secret? I avui justament m’havia de violar aquesta sensació? En realitat no és ben bé això perquè tot plegat m’ha sobtat molt, no es tracta d’una cosa que amagui només als demés. Tinc la sensació d’estar davant quelcom que havia mantingut ocult i reservat a la meva pròpia cognició. Per tant, ho anomeno misteri.
La mare de la filla de la veïna del quart s’acomiada i jo prenc la robusta determinació de sortir definitivament de casa. Creuo el carrer, vaig a un bar i em prenc un suc de taronja. Entre glop i glop encara recordo el que acaba de passar-me i, boig de mi, no puc evitar somriure. El graciós de tot això és que la noia que tinc al davant no sap per què ric i es posa a riure també. Ja està, ja s’ha establert la influència mútua.
Ella mira a dreta i esquerra passant pel centre ràpidament (que és on em trobo jo). Jo em miro les sabates tímidament. Ella em mira als ulls. Jo també… i ara sí que convençut dic:
– Tens una mirada espectacular.
Sé que no és especialment impressionant. Però és que tampoc pretenia encandilar-la, només ho volia dir i així ho he fet.
Ella s’aixeca de la cadira. És tan guapa que tothom se la mira. Es mou gràcilment cap als banys. Va lleugera, no deu tenir més de vint anys. Es para a la porta de senyores, fa una petita pausa. La seva lasciva mirada i rialles en són les penyores, està bé, ho faré per la causa. Ella m’espera asseguda sobre la tassa. Jo penso que la situació em sobrepassa. Els seus llavis són suaus, calents i carnosos. Els meus crits babaus, estridents i difosos. Ella em toca aquí, jo allà… Ella em fa així, jo aixà… Ella es manifesta a través d’un espasme. Jo precoç crec que tindré un…
Fantasma! Maleït trapella! Un nen de no més de cinc anys ens està mirant a través de l’escletxa de la porta. Entre rialles ens fem l’últim petó i ens mirem amb complicitat. Mai més ens tornarem a veure.
Surto del bar i mentrestant vaig cavil·lant i, pensant que en Freud estaria orgullós de poder observar tot el que m’està passant avui, un gemec em sorprèn:
– Dóna’m un euro.
En comptes de fer el que em diu, m’assec al seu costat. I per què no? Sempre he tingut curiositat per saber quines històries hi ha darrera un vagabund. Ell m’explica la seva vida tranquil·lament. Si no et sap greu, jo no te l’explicaré, no sigui cosa que tu també hagis tingut curiositat per saber quines vivències s’amaguen sota un rostre tocat per la vida sense sostre. Ja et pararàs a conversar quan en tinguis ocasió.
Finalment arriba el meu torn i novament aquesta sensació de misteri o d’estar enganyant-me a mi mateix em torna a seduir. El fet és que em sembla que cada cop tinc més clar el que em passa. Acabo d’estar amb dues dones i m’he divertit i m’ho he passat bé. El que passa és que tinc la sensació que he de ser completament sincer amb mi mateix, puc sentir el secret. Casi el puc tocar. Es tracta d’allò que fa temps que porto negant.
El rodamón em diu que la gent normalment s’oblida de la felicitat que pot sentir en alliberar-se dels seus secrets. Siguin bons o dolents, un almenys els fa fora. Una vegada un ha alliberat els seus secrets ja no s’hi ha d’amagar mai més al darrera.
Encuriosit em pregunto per la procedència d’aquesta petita reflexió. M’imagino aquell homenet en la seva vida anterior de genialitat fregant la bogeria, dormint entre llibres…
– Quin autor deia el que m’acabes d’explicar?
– Ho vaig veure a un capítol d’Anatomia de Grey.
M’acomiado amb un somriure i ara camino cap a l’aeroport. El dia de coratge i valentia em procura un nou destí una mica més llunyà del meu radi habitual de vida. L’aeroport està lluny, però em ve de gust arribar-hi a peu.
Ara comença a ploure. De tota manera no accelero el ritme. Ara un peu, ara l’altre, ara un peu, ara l’alt… No, l’altre no! El semàfor s’acaba de posar vermell de manera que decideixo baixar una mica més el carrer i ja creuaré a la següent cruïlla.
Efectivament, creuo a la següent cruïlla. Això em fa reflexionar sobre la quantitat de variables que no controlem a les nostres vides i que igualment ens fan moure. Interaccionem amb tantes entitats al llarg dels nostres dies que al final només és una petita part la que realment depèn de nosaltres mateixos. Això no em preocupa, l’únic que vull saber és que almenys la petita part de la meva vida que realment està sota el meu control em pertany de debò.
He arribat a l’aeroport i, tot i no tenir reserva prèvia, a les meves mans ara hi tinc un bitllet que em portarà just al davant del meu misteri. No hi ha retràs i en un tres i no res estic en contacte amb les meves arrels. Estimada illa.
Agafo el saxo i la meva petita Moleskine. Forma part del ritual. Camino cap al lloc on em vaig criar. Aconsegueixo filtrar els meus dits entre les verdes herbes i els clavo a la terra humida. M’estic embrutant els pantalons de fang i m’encanta. Tanco els ulls i amb els dits escolto el batec de l’illa. Seguidament agafo el saxo i contesto. Les notes són més sinceres aquí…
De sobte un aire lleugerament ionitzat recorda a les meves cèl·lules que aquí és on el meu cos va començar a percebre l’entorn. Aquí és on els meus músculs van aprendre a reaccionar davant qualsevol estímul i aquí és on qualsevol experiència alimentava la meva ànima. És llavors quan sento que la meva llar és efectivament el paradís. Agafo la Moleskine i escric.
Ara em sento totalment pletòric. Desfaig el camí ben lentament i em dirigeixo cap a poble de nou. Camino amb il·lusió, decidit a alliberar-me d’una vegada per totes del que m’he estat ocultant. Camí de Sant Joan de Missa i Es Cavallitus. Ja estic arribant: ara un peu, ara l’altre, ara un peu, ara l’altre…
No pot ser!
És ella. Esbufego. Agafo aire. La veig allà al fons! El dia ja està avançat i la llum és tènue, però suficient per poder meravellar-me amb el seu semblant. En realitat no sé ben bé què sento en aquests moments, però experimento un benestar immens. Fascinat, potser, per ella, que és la vida. I per això ara necessito abraçar-la, aferrar-me a ella, sentir la vitalitat tan pròxima a mi que no em deixi esmunyir. I quin regal més dolç que tenir-la al meu costat podria demanar? Donar una explicació a allò que no en té? Parar el temps? Arbres, flors? Un cel més blau que la mirada de l’univers? No puc demanar res, perquè no vull res més que la càlida expressió de la seva cara, res més que la seva dolça veu, res més que la seva mirada, res més que poder acariciar el seu rostre i sentir-me tan ple de vida… Res de res, quin regal si ella converteix el tot en nimietat?
Com he arribat a aquesta situació? No ho sé. Orgull? Supervivència? La única noia a la que realment puc estimar. Per què m’ho negava fent de tastaolletes amb les demés, intentant fer veure que ja no me l’estimava… Però avui és el dia del coratge. En aquesta escena el temor no hi té cabuda. Ella ja m’ha vist. Tinc el semàfor en verd i només m’hi queda acabar de creuar el pas de vianants.
Per la dreta s’apropa un cotxe a més velocitat del normal, però no em preocupa. Des de ben petits hem viscut en societat. Els models de patrons i conductes de convivència estan tan arrelats en mi que ni se’m passa pel cap que el cotxe no freni.
Però el cotxe m’impacta de ple. Estic volant uns quants metres pels aires mentre em demano pel sentit de la vida.
D’alguna manera encara vull controlar la situació i oferir redempció. Hipòcrita…
Finalment el meu cos frega la superfície aspra del terra. Sento foc dins el meu cap. Noto milions de fletxes intentant volatilitzar el meu cervell i finalment els calfreds em castiguen com llampecs.
El llumí està encès. L’únic consol que tinc és pensar que basta amb una diminuta flameta per provocar un gran incendi.
