DNI electrónico (dnie) + Mac + Chrome

Antes que nada, si vas con prisas te recomiendo que enchufes tu lector de DNI con un sistema Windows (te puedes ahorrar muchos dolores de cabeza!).

Si por lo contrario eres tan tozudo como yo, aquí te pongo un poco en contexto sobre mi caso:

  • Ya había conseguido hacer login con mi Mac y Firefox sin salir de casa con mi lector de DNI siguiendo estas instrucciones.
  • Necesitaba usar el software Autofirma que en Mac solamente fuciona en Chrome ya que en posteriores versiones de Firefox el soporte para Java hacía que no funcionase.
  • Por un lado, podía leer el DNI y entrar a ciertos servicios con Firefox, pero a la hora de adjuntar y firmar documentos (con el programa Autofirma) el Firefox no funcionaba (sólamente Chrome).
  • La solución que aquí te planteo implica obtener el certificado FNMT de Persona Física, así que tendrás que personarte físicamente para que te manden el certificado personal.
  1. Solicitud del Certificado de Persona física desde Mac y Firefox aquí (Chrome no es un navegador soportado y la página se quejará de ello si intentas hacerlo con Chrome). Aunque recordemos que el objetivo final de este tutorial es ser capaz de hacerlo todo a través de Chrome y Mac.
    1. Recibirás un e-mail con un código de solicitud.
    2. Debes presentarte con tu DNI a cualquiera de las Oficinas de Registro Autorizadas. En mi caso me daba mucha pereza salir, pero intentarlo hacerlo todo desde casa supuso muchas horas de frustración con el Mac sin obtener resultados. Finalmente la oficina más cercana resultó estar a 2 minutos de casa, no había cola y en 5 minutos ya lo tenía resuelto.
  2. Habrás recibido un e-mail para descargar el certificado, sin embargo, para descargarlo tienes que hacerlo desde Firefox. Sigue las instrucciones.
  3. Hasta ahora se ha instalado tu certificado en el navegador Firefox, ahora deberás exportarlo para poder transferirlo a tu llavero y que Chrome lo pueda usar.
    1. Para ello debes ir a Firefox -> Preferencias -> Privacidad & Seguridad y darle a Ver Certificados
    2. Seleccionar el certificado y click en “Hacer copia”, guardar el ficher con la extensión “.p12”
    3. Por fin nos podemos olvidar del navegador Firefox. Chrome en Mac funciona con el llavero. Finder -> Ir -> Utilidades -> Acceso a Llaveros.
    4. En el llavero hay que ir a la pestaña “Login”, categoría “Mis certificados”.
    5. Después en el mismo llavero: “Archivo” -> “Importar items”. Seleccionas el certificado que acabas de exportar.
    6. Doble click en el certificado y añadir “Permitir Siempre”

Ya está, una vez intentes acceder a la sede con el DNI en Chrome y Mac, el navegador debería reconocer tu certificado. Nota: puede que necesites otros certificados si no los tienes ya instalados, incluso puede que el navegador te pida permiso para confiar en ellos, pero esto queda fuera del alcance de este mini-tutorial.

De todas formas, si tienes alguna duda, escríbeme un mensaje. Créeme, sé cuánta frustración uno puede llegar a experimentar con estos temas, así que intentaré ayudarte encantado! :)

La finestra i el només

És només una finestra. Aviso, eh. Només una finestra. Vull dir, que és només una obertura de forma rectangular feta a un mur, a certa distància del terra, per donar llum i ventilació a l’interior d’una construcció.

Però en certa manera també et puc entendre. És a dir, «la molèstia de verbalitzar-ho ara aquest noi… Què deu ser aquesta finestra? Crec que hauria de seguir llegint…». Potser penses que al darrera hi ha el sentit de la vida explicat en termes que fins i tot un nen de vuit anys podria entendre? El gran enigma resolt. Sí, bé, doncs segur que això també és atractiu. Però és que només és una finestra.

I ja l’havia vista abans. Múltiples vegades. Però potser ara la llum és diferent, més tènue. Una llum tan lleugera que l’edifici britànic colonial me n’oculta les escales i els arrambadors i l’alçada del sostre, i només em permet parar atenció als vidres de la finestra.

Són molts, molts vidres. La veritat és que no sé per què ho fan, això de dividir una finestra en petites porcions de vidre… Mira, de fet es poden comptar. Són tres a la base. Tres? El número màgic? En quin sentit? N’hi ha tres a la base, i no em refereixo a la regla dels terços. Tres franges a la base i setze files per sobre més dues apart. Per què així?

No ho sé, perquè queda bé. Els vidres estan encaixats en una estructura de fusta, pintada de blanc. No són vidres dobles per aïllar, en aquella època encara els proveïen de la il·lusió del que és senzill. Són només vidres dins del que vindria a ser només una finestra. I el que hi ha al darrera… Bé, encara no puc veure què hi ha al darrera.

De moment només el vidre és accessible a la meva percepció. L’observo i em meravella pensar que gràcies a les seves característiques intrínseques podré fitar el que s’hi amaga a l’altra banda. I, alhora, també em preocupo per la seva fragilitat. Penso que la fusta es dilatarà i contraurà segons les condicions climàtiques i em fa por que en qualsevol moment algun dels vidres es pugui trencar. Jo no vull que es trenqui, no vull interferir, no vull molestar. Un vidre trencat és una línia que fa esgarrifances. L’observes i se’t posen els pèls de punta perquè saps que allò et pot tallar.

Vaja! Ara ja hi puc veure al darrera. Hi ha tres figures. Una composició de tres figures humanes. Dues dones… Dues dones que semblen mare i filla. I la tercera figura… La tercera figura sóc jo! Sóc jo que estic arribant i pregunto:

– Això és aquí?

– Sí, aquí es, chico.

I jo:

– No hace falta que me hables en castellano.

– Això no importa.

Llavors em faig un embolic i penso que estic en un somni, però de sobte paro atenció a la conversa de mare i filla:

– L’has vist? És ell.

Es miren fotos de les xarxes socials, i aquest «ell» sóc jo.

Diuen:

– Sí, és ell, és així i aixà.

I jo me les miro i penso que és impossible que no hagin vist que sóc jo. «Hola? Estic aquí. El noi del que parleu… aquí al davant». Però segueixen conversant sobre mi. I em descriuen, la filla li conta a la mare que si sóc d’aquesta i d’aquella manera. I jo… bé, jo segueixo estant seguríssim de que estan parlant de mi, però no m’identifiquen.

Llavors jo tinc una crisi d’identitat. Així, del no-res, en un moment.Simplement perquè aquelles persones que em descriuen no m’identifiquen quan em tenen al davant. Tanta és la distància entre el que sóc i qui em percep? Parlen de mi, n’estic seguríssim. I estem a dos metres, asseguts tots un al costat de l’altre, però no saben que sóc jo de qui estan parlant i qui està tan a prop seu.

Em frustro i estic a punt de parlar-ho amb elles, però aleshores em fixo en la finestra (la mateixa des de la que em miro des de l’altra banda, des de l’escala i l’arrambador colonials britànics (però no hi veig a través d’ella)).

Quan hi observo el meu reflex el cor se’m fa petit. Què sóc? M’he convertit en un insecte kafkià! Amb bona voluntat, molt bona voluntat, però turmentat per la tragèdia de qui no existeix. El del reflex no sóc jo, és clar que no m’han identificat elles!

Aleshores em crida una altra persona. Quasi m’havia oblidat d’on em trobava, del «sí, aquí es, chico»! És el meu torn i no sabia a on anava. Em poso nerviós perquè no ho tenia previst. En busco informació ràpidament a la xarxa i el procediment és llarg i em fa por. Però tot és massa ràpid: «ponte esta bata». I jo, que no sabia a on anava, he sigut enxampat amb els calçotets d’en Batman que em va regalar el fillol… Em fa vergonya, però ressono, i entro a ressonància…

El procés s’hauria fet etern i incòmode, perquè naixia de la por del desconegut. Sorollós i claustrofòbic. No sé si m’hauràs seguit, no és una història d’aquelles de missatge senzill a les que et tinc acostumat. I si has arribat fins aquí: t’ho aplaudeixo. Però el procés no ha sigut ni etern ni incòmode. I la història no és lineal, és com una melodia sense principi ni final.

Estic orbitant al volant d’una finestra, de 3 x16+2 = 50 cares diferents. És només una finestra. Només quan el només ho és tot.

Sol, de soledat

A vegades es fa difícil no compartir el goig.

Estar sol, per exemple.

La ironia que hi ha al darrera de distribuir a tothom l’experiència de la solitud és potent.

T’ho diu el meu cos, nuu, dins l’aigua que m’abraça amb la mateixa calidesa que ho faria la llum tènue d’una farola de ciutat.

Sense res extern; sense sabates, sense samarreta, sense calçons i sense calçotets.

Espera! Surto un moment perquè portava una polsera al canell…

Ara! Sense res. Només la meva pell i els meus òrgans interns que no pesen, ingràvids dins l’aigua. M’entrellaço amb les seves molècules i per uns instants sóc líquid. Esdevinc soledat.

He decidit passar la nit a Es Talaier. A les set i mitja de la tarda em meravella veure que a la platja ja no hi queda ningú. Nedo sense moure els braços. Ni les cames. Ja no en tinc.

Aleshores passen tres persones que des de la llunyania em deixen entendre que segueixen el camí de cavalls. I el meu plaer és tan gran que estic temptat d’aixecar un braç, brandir-lo i cridar «Ei, mireu això! No em veieu? Mireu tot l’èxtasi que transpiro. Estic experimentant la soledat absoluta!»

No ho dic, emperò. Estic mut, comentar-los això seria una paradoxa i podria crear un forat negre que s’engolís tres universos.

Llavors prenc consciència de la necessitat gregària que m’acompanya constantment. Tota entitat humana amb la que he interaccionat en el passat m’escorta permanentment. I potser també ho fa ja la que encara m’he de trobar en un futur.

Surto de l’aigua i recupero l’aïllament. Descalç i despullat. Rescato el petit cos que va viure a Egipte. Salvatge. Només els meus cabells messiànics, tan llargs que a vegades no els sento ni meus, em notifiquen el present amb un lleu toquet a l’espatlla.

Entre els ocells que ja reposen a les branques desplego una gran velocitat sense por a la tombessa. El vent no prové de fora, el genera el meu cos en moviment i m’eixugo de manera espontània en contacte amb l’aire.

La satisfacció és màxima i vull cridar. Crido i ningú m’escolta.

Sec i obro una llauna de cervesa. El primer glop, que m’avisa amb un toc amarg, m’escarrufa i tot barrejat amb la frescor em fa emetre un so: «mmm». Però altra vegada ningú m’escolta.

Mmm. Ningú m’escolta. Fantàstic! És el moment de desenfundar el saxo.

Al principi són un parell d’escales, una mica de blues. Però aviat tot deriva cap a una cosa estranya. Més o menys agradable a l’oïda, fa que apareguin unes cabres que m’escolten encuriosides. M’ho ha dit l’olfacte quan ha captat l’olor del mascle. Una pudor agradable. Una magdalena de Proust.

Assaboreixo l’efímer i em satisfà molt pensar en la baixa probabilitat de que la seqüència de sons es torni a repetir mai més en la manera en la que ho fa ara. Llavors ho vull tornar a compartir, ho vull enregistrar. Però altra vegada evito que un forat negre s’empassi tres universos més.

La gana li guanya la partida a la creativitat i em poso a menjar un trempó que m’he fet amb tomàtigues i cebes que ha sembrat, regat, cuidat i recollit el meu pare. El gust de les tomàtigues és sublim i altra vegada vull que tothom se n’assabenti. Res a veure amb segons quins trossos de plàstic vermell que es venen a segons quins supermercats.

Aleshores un fil prim de pensament em recorda que hi ha gent que va a l’hort del pare i li roba allò que ell sembra amb tanta cura, i per què no dir-ho també: suor (que ara ja fa prou calor!).

I s’entremescla un altre fil pensant que em recorda l’avi d’una amiga dient-me fa només un parell de dies «Ah, sí, ton pare, jo el conec. És molt bona persona!». Tan bona persona que em va demanar si li podia fer un cartell per posar a l’hort «Si voleu us puc deixar un trosset de terra perquè hi sembreu, però no robeu si us plau».

Jo que sóc el seu fill, però no tan bona persona, no li vaig fer el cartell.

Llavors un fil més em porta al quatre de juliol. Fa només quatre dies. Em vaig quedar bocabadat en veure la trajectòria de la sonda espacial Juno. Utilitzar la gravetat de la Terra per agafar més velocitat. Em va fascinar veure l’ingeni subjacent a totes les maniobres.

I no vaig poder evitar pensar que és molt trist que siguem capaços de tots aquests càlculs i correccions i dinamisme per enviar un tros de ferralla a l’òrbita de Júpiter i que mentrestant aquí a la Terra ens continuem matant els uns als altres.

Sigui com sigui, des de la soledat ara penso en la generalització i el biaix cognitiu que tantes vegades li fa companyia. Jo no he enviat una sonda a Júpiter, jo no he matat.

I malgrat aquest sentiment unitari persistent, torno a reflexionar sobre la petitesa de les meves dimensions i torno a Es Talaier. Revenen les sensacions de goig i les ganes de compartir-lo. Tan visibles i tan palpables com el pes d’un hipopòtam percussionista que envoltat de surrealisme entra pel Mediterrani.

Vull compartir aquesta delícia d’experiència amb tothom. I dic tothom perquè sempre presumeixo d’un amor infinit vers tothom.

Però ara també recordo a Cantor, aquell matemàtic alemany tan maco que va establir que existien diferents graus d’infinitud. I si hi ha infinits més grans que d’altres, potser el subconjunt poblacional amb qui vull compartir això és més petit del que em pensava…

Però per què aquesta necessitat de compartir? No ho podria gaudir solet, sense aquest corc que contínuament m’obliga a voler regalar tot l’excedent de benestar?

En una assignatura de les progres de Psicologia, analitzàvem l’Era del Consum i la seva màxima expressió en considerar els individus com a producte. Nosaltres mateixos venent-nos a nosaltres mateixos.

Un altre hauria gaudit de l’experiència en silenci. No hauria parlat a ningú d’aquell moment de màgia amb la soledat. S’hauria limitat a deixar que la pau i fascinació interiors s’estenguessin i esquitxessin de manera espontània als del voltant.

Jo ho he hagut d’escriure. Disculpes.

PAPYRUS, otro manifiesto más

Si no dispones de tiempo para leer esto, no lo hagas.

De verdad, no te molestes en pretender que puedes hacerlo si ya sabes que hay un millón de cosas que podrías o tendrías que estar haciendo.

Nosotras nos vamos a tomar nuestro tiempo en escribirlo. No tenemos prisa. Releremos las frases tantas veces como sea necesario, haremos apaños y pondremos una coma en un lugar más bonito si sentimos que los pulmones así lo precisan.

En cuanto a ti, insistimos: hazte un favor y no te fuerces a conseguir imposibles. ¿Pantalla de smartphone? ¿Tablet? ¿Monitor? ¿Baño? ¿Trabajo? ¿Autobús?

¿Dispones de la comodidad suficiente?

En realidad, el soporte físico en el que las palabras sean leídas no es lo más importante. Tampoco el espacio físico en el que te encuentres. Para lo que queremos contarte la intención es lo que cuenta.

Olvídate de una lectura fugaz. Hoy no estamos de humor para darte la bienvenida si tu intención está en lo que puede o podrá venir. Sabemos que eres un ser predictor y que te anticipas. Vislumbramos la masa serpenteante que emanas desde tu cabeza, un cúmulo viscoso de ideas que se extiende hasta varios metros por delante de tu cuerpo físico.

Parece inevitable, pues tu equipaje conforma un potente conjunto de herramientas hábilmente orientadas a la caza de patrones. Te basta con poco para predecir el futuro. Parece imposible lo que te pedimos, pero relájate por un momento y deja de crear universos vacíos con cada uno de tus dispersos pensamientos.

Céntrate en la prosodia si crees que eso puede servirte. Lee y vigila la entonación, ¿cómo suenan estas palabras en tu cabeza? Asegúrate, por ejemplo, de que lo anterior correspondía a la expresión oral de una interrogación. Incluso puedes recitarlo en voz alta. Grábate si quieres y cuélgalo en (youtube). Escucha tus pensamientos por favor. Nosotras hemos leído el texto en voz alta y hemos tardado X minutos, para que te hagas una idea de la franja de atención que aquí se te requiere.

¿Sabes? Para nosotras escribir es gratis, así que no nos preocupa demasiado si te enredamos con este arrogante preámbulo sobre cómo deberías leernos. Nuestra consciencia permanece serena, casi imperturbable. Por una parte nos ampara la no-obligatoriedad de lectura, “hey, aquí está este texto, si lo lees es porque quieres, puedes parar en cualquier momento…”. Por otra parte sabemos que si resultas ser una persona de natural reflexivo no te enfadarás con nosotras al escuchar algo que para ti es ya obvio.

Nada, solamente lo decimos porque nosotras hasta hace poco nos encontrábamos inmersas en una espiral de angustia persecutoria. Husmeábamos, seguíamos, más bien perseguíamos, alguna cosa desdibujada. No, ni eso, porque para ser algo desdibujado antes tuvo que ser dibujado… Digamos que estábamos siguiéndole la pista a algo intangible.

Navegábamos por Internet a la velocidad de la fibra óptica, enlace tras enlace. “Hay que leer esto. Y esto, ¡ah, y esto también!”. Con nuestras piernas cantando la tonadilla de la inquietud (aleteando debajo de la mesa) y nuestros ojos perforando la red de las redes (inyectados en sangre virtual).

¡Uy! Se nos acaba de olvidar lo que queríamos contarte. Pues que te vaya bonito.

El chico de la nuca

El chico de la nuca es un concepto abstracto. Percibido y creado por la inteligencia de alguien que bien podría habitar el otro lado de la calle, aunque sólo fuera parcialmente. Concebido posiblemente en Domingo

Imagen de Pilar Marcó

El chico de la nuca también existe el lunes.

El chico de la nuca es todo. Aparentemente lo que se ve detrás de una ventana: una nuca y un codo. Pero también un bello universo de permutaciones infinitas.

No comprende el dinero, pero te vende su capital cognitivo.
No posee a las personas, pero las quiere a su lado.
No le gusta perderse detalle, pero a veces lee en diagonal.
No cree en el bien o en el mal, pero a menudo obedece a algo que se siente bien y hace algo que parece estar mal.
No cree en el tiempo, pero sesgadamente lo procesa sin cesar. Entonces…
Cree en escalas temporales que sobrepasan el entendimiento humano, pero vive en el presente.
Cree optimísticamente en el poder transformador de la sociedad, pero se caga en los que se cagan en todo.
Cree en la humildad, pero le gusta cuando por sorpresa lo aplauden.
Cree en las estrellas, pero crece en la tierra.
Cree ser humano, pero su estigma, estilo y estambres indican que está hecho de partes de flor.
Cree que quiere, pero quiere.

Consciente de una de las interpretaciones más contraintuitivas de la mecánica cuántica, en algún momento de su existencia el chico de la nuca eligió no elegir. Muchos mundos, repletos de muchas ramificaciones…

Sin embargo, el chico de la nuca tiene una debilidad que extermina tanta multiplicidad.

El chico de la nuca tiene un gato. Y para evitar que lo posea la paradoja de Schrödinger se levanta cada mañana para materializar su cuerpo.

Lo va rellenando como si de una bolsa de piel se tratara. Al principio completamente vacío, va atiborrando de elementos el saco de pellejo flotante.

A veces se equivoca en el orden y tira primero la sangre y cuando se da cuenta de que parece un zurrón de vino, lo reestructura. Arterias, fibras, huesos, pulmones…

Una vez corpóreo, ya con brazos-y-piernas-y-manos, puede suministrar la comida a su gato para garantizar que al observarlo el colapso de la función de onda dará como resultado una preciosa vida felina. Nada de paradojas.

Pero cualquier elección, por microscópica que sea, conlleva un efecto mariposa de elecciones recursivas que incrementan de manera exponencial. Se empieza siendo todo, luego un cuerpo que alimenta a un gato, una nuca y un codo, alguien con quien hablas un rato…

Y un día, una elección que te desplaza. De Barcelona a Menorca, o del parque a una plaza.

El chico de la nuca ya no puede estar en todas partes, pero eso abre las puertas a la sorpresa.

¿Quién sabe?

Quizás algún día aparece de repente y te explica:

“Aquí es donde me siento algunas veces algún Domingo cuando tú no estás”.

Ébola.

Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola. Ébola.

Los BIT-else sacan los “cacharros” a la calle

Coincidiendo con la partida de uno de sus integrantes a Liverpool, los BIT-else sacan los “cacharros” a la calle.
Antigua torre, ordenador portátil, tablet y smartphone en mano rinden homenaje a la evolución de las nuevas tecnologías. Gracias a ello seguirán trabajando a kilómetros de distancia unidos en un nuevo espacio de flujos no limitados por la proximidad física y con la inmediatez de las redes informáticas.
Fans de la popular banda de rock inglesa (no sólo por su música sino también por su innegable carácter innovador – popularizando el vídeo musical, el concepto de álbum y revolucionando las técnicas de grabación de audio) los desarrolladores abandonan el mundo de los BITS por un instante y salen a la calle para desear lo mejor a su compañero por las emblemáticas calles de Liverpool.

bit-else

Delete “dead” files (links) in iTunes library

Problem: some songs appear marked with the ‘!’ sign in my iTunes and I just want to get rid of them (in my case I know the original source was an external drive I’m not using anymore).

Ideas: I learned that /Users/username/Music/iTunes/iTunes Music Library.xml contains a list with all songs and their path, so eager to make it quick I planned to create a python script to modify this file till I realized there was  no need to program.

Solution:

  • everything here is related to iTunes v 11.x  & on Mac OS
  1. If running, stop iTunes and reopen it pressing Option key (alt)
  2. A prompt will ask you to change iTunes library (if not you weren’t holding the right key)
  3. Choose the ‘create’ new library buttonAt this point you’ll have an iTunes empty version. No songs listed at all.
  4. Finally, go to File>Library>Import playlist and choose the .xml file I told you before (/Users/username/Music/iTunes/iTunes Music Library.xml ). This way you’ll import all the files except from those having unreachable links to disk (which turns to be exactly what I wanted)

Some useful links i checked before I came up with a solution:

apple suport

programming example (in case your need to do something more complex)

 

Restore WordPress database on a new server

[this post will be properly edited]

I was creating the new database and WordPress would tell me to install the site.

Solution: dropped the database and created it from ‘mysql’ prompt.

user$ mysql -u root -p’yourpassword’ -h localhost
mysql> create database your_database_name;
mysql> exit
user$ mysql -u root -p’yourpassword’ -h localhost your_database_name

Create a SSL Certificate on Ubuntu

[this post will be properly edited]

sudo a2enmod ssl
sudo service apache2 restart
sudo mkdir /etc/apache2/ssl
sudo nano /etc/apache2/sites-available/default

ServerName example.com:443

SSLEngine on
SSLCertificateFile /etc/apache2/ssl/apache.crt
SSLCertificateKeyFile /etc/apache2/ssl/apache.key

sudo a2ensite default
sudo service apache2 reload

source: digitalocean

How To Set Up Apache Virtual Hosts on Ubuntu

[this post will be properly edited]


sudo mkdir -p /var/www/example.com/public_html
sudo chown -R $USER:$USER /var/www/example.com/public_html
sudo chmod -R 755 /var/www
sudo cp /etc/apache2/sites-available/default /etc/apache2/sites-available/example.com
sudo nano /etc/apache2/sites-available/example.com
ServerName example.com
ServerAlias www.example.com
DocumentRoot /var/www/example.com/public_html
sudo a2ensite example.com
sudo service apache2 restart

How To Install Linux, Apache, MySQL, PHP (LAMP) stack on Ubuntu

[this post will be properly edited]


sudo apt-get update
sudo apt-get install apache2
sudo apt-get install mysql-server libapache2-mod-auth-mysql php5-mysql
sudo mysql_install_db
sudo /usr/bin/mysql_secure_installation # you can just say yes to all options
sudo apt-get install php5 libapache2-mod-php5 php5-mcrypt
sudo nano /etc/apache2/mods-enabled/dir.conf # Add index.php to the beginning of index files
sudo service apache2 restart

Basic server setup on Ubuntu

[this section will be properly edited]


ssh root@ip_address
passwd # changing initial password
adduser demo # adding 'demo' user
visudo
demo ALL=(ALL:ALL) ALL # find section called user privilege specification and add this

Optional (changing ssh port for more security)


nano /etc/ssh/sshd_config

Port 25000
Protocol 2
PermitRootLogin no

UseDNS no
AllowUsers demo

reload ssh

Somni lúcid

He tingut un somni lúcid.
No sé per quin motiu, però no podia dormir. Tenia les cames nervioses i després de passejar-me despullat una bona estona per casa, a les tres de la matinada m’he adormit.

És curiós perquè molt poques vegades recordo el que he somiat. Envejo les històries de la gent que dorm, somia i després em parla de mons de fantasia, de coses boniques i estranyes, perilloses i/o fascinants. Els pocs somnis que recordo solen ser més aviat avorrits i estrictament arrelats a les lleis objectives de la física clàssica. Em consolo pensant que les meves dosis de fantasia les tinc habitualment en temps de plena consciència diürna. Així i tot anhelo alguns somnis extravagants.

Avui ha sigut un cas excepcional. El somni se’m presentava en la línia fatigant de la normalitat: anava a buscar a un bon amic de l’aeroport de Maó (#ésMaó) de Menorca (#menorcaExisteix). Res d’especial, els avions són el que vola als meus somnis i aterren als aeroports…

Però de sobte quelcom em sorprèn, i és que sense tenir temps d’executar la maniobra evasiva de la cobra observo com l’amic em fa un petó als llavis.

– Què fots tiu!

– Jo, res… com sempre. Què t’esperaves? – em diu ell parsimoniosament.

Ràpidament, i encara amb la sensació de sospita al cos, el somni m’encara de nou a la realitat mundana d’un aterrament a l’aeroport i observo com va sortint més gent. Però justament quan sembla que tot seguirà desenvolupant-se amb total normalitat apareix una amiga de la infantesa carregada de maletes i em fa un petó als llavis.

– Què fas?

– Jo, res… com sempre. No te’n recordes? – em diu ella parsimoniosament.

“Això no pot ser, aquí hi ha alguna cosa que no és normal. Estic somiant?”. La pregunta la formulo dins el mateix somni, però el somni només em permet saber que aquesta és retòrica. És la primera sensació de control conscient que tinc dins el somni, però és molt feble. És com si la pregunta no tingués importància i el somni ple d’iniciativa m’ubica en una altra escena en la qual el meu amic està conduint de tornada de l’aeroport i jo vaig al costat. “Per què està conduint ell?”

De sobte comença a ploure, com si això hagués de servir per desviar la meva atenció d’aquella curiositat/incertesa creixent. De tota manera jo ja estic massa convençut de que quelcom no encaixa en tot el que està succeint i ho acabo confirmant en veure que les claus del cotxe estan a la meva mà. “Ara sí que ho veig clar, tot això és un somni! Estic somiant!”

El somni activa immediatament una pluja torrencial que fa patinar el cotxe i em regira el cor. Però jo ja estic determinat a entendre que estic somiant. Un altre canvi d’escena. “Oh, mare meva, què obvi que ets maleït somni amb els teus bruscs canvis d’escenari”.

Estem en el mateix cotxe, però ara venim de tornada de Son Saura, pel camí estret que va a Ciutadella. Anem molt ràpid i a uns vint metres davant nostre hi ha un tractor. És inevitable, ens estavellarem. Llavors plenament conscient de que estic somiant i que puc fer el que em doni la gana, tot fent-me el fatxenda, somric i dramàticament enlairo una mà amb els dits relaxats apuntant al terra. Tanco els ulls fins la meitat i les celles simulen un esforç brutal. Miro direcció al tractor i estiro els dits amunt observant com aquest s’enlaira com si d’una ploma de colom es tractés. La sensació és preciosa, “estic aixecant un tractor amb la meva força mental!”. Quina llàstima, però, que mentre passem per sota del tractor em comença a fer molt mal el cap, un dolor increïble. “Merda, merda, merda, per què el dolor? Quin mal! No… no… que em despertaré”. I em desperto.

Recordo tot el que he somiat i com he alterat el curs del somni. Estic eufòric, en èxtasi. Aquesta capa extra de meta-cognició del somni m’ha fet gaudir moltíssim, era com si tingués super poders a la vida “real”.

És de matinada i em torno a adormir amb facilitat. He aparegut a la casa del Jay Pritchet, un dels personatges de la comèdia americana Modern Family. Aquesta vegada és tot molt més senzill, recordo el somni anterior dins d’aquest somni i penso que està claríssim que en tinc el control. En Jay em vol dir alguna cosa en aquella cuina enorme, però jo no li faig ni cas i vaig per feina. “Què podria fer si pogués fer qualsevol cosa?”.

Immediatament, i no per poc original menys desitjable, penso que vull volar. “Ho faré a l’estil ioga!”. M’assec enterra i creuo les cames. Semi lotus, només creuo una cama per sobre perquè l’altre sempre m’ha fet mal a causa d’una lesió futbolística adolescent. “Però si puc fer el que vulgui!”. Recordo que la lesió no té sentit i m’estiro la cama com si fos de goma per acabar executant un perfecte lotus. Llavors em concentro una mica i simplement levito.

Estic vivint en el goig d’una sensació soprenentment “real” i extremadament agradable. La subtilesa de sentir el moment present és el que ho fa tot tan màgic. Normalment en somiar quelcom, i posterior a haver-se despertat, un pot sentir allò de “és que era tan real…”, “el dolor era dolorós”, “l’alegria era tangible”.

Sí, crec que aquesta és la fina diferència que ho ha fet una experiència tan especial: en un somni lúcid aquesta sensació de “realitat” s’experimenta des del present i es viu a un nivell exponencialment superior de goig, en el cas del somni normal simplement ets conduït a través del que va succeint i poc hi tens a dir.

Aprofitant-me de la situació, mentre estic levitant recordo que en algun lloc he escoltat allò que diuen de que un no es pot veure a sí mateix en els somnis. “Puc fer el que vulgui! Qui diu que no em puc veure als somnis?” Al meu costat i aproximadament a un metre del terra hi faig aparèixer un mirall flotant. Quan em miro em puc reconèixer a mi mateix, però curiosament com a personatge de dibuixos animats (a l’estil dels que apareixen a la pel·lícula Waking Life de Richard Linklater).

El dolor de cap es torna a fer intens i em desperto.

“Mare meva quina experiència!”. La veritat és que tot això em convidaria a reflexions on el somni lúcid apareix com a droga barata (jo ara mateix encara estic gratuïtament drogat). Pensaments sobre societats adormides, crítica al sistema actual esmentant el que canviaria si en tingués la potestat que confereix un somni lúcid, els clars indicis de que vivim en una realitat irreal i que curiosament no s’acaben de manifestar en un somni lúcid dins aquest moment d’aparent vigília, mites de cavernes sobre realitats o possibles vivències en simulacions i un llarg etcètera.

Però ara mateix estic encara molt fascinat per l’experiència que he tingut i encuriosit per saber si a molta gent li passa o li ha passat.

I vosaltres, heu tingut somnis lúcids?
Si voleu em podeu ajudar contestant a la super-mega-entrevista de dues qüestions, ja us passaré els resultats :)

(jo no sé si només he somiat que sabia que somiava)

Les nous del meu pare

Avui el meu pare no s’ha menjat una de les seves nous. Vols que t’expliqui com ho sé?

Veuràs, les preocupacions el persegueixen allà on vagi. És com si a cada instant experimentés la tristor d’infinites vides. Podríem concloure que és un home patidor. Vint-i-quatre hores al dia, set dies a la setmana el seu rostre s’esmorteix.

Bé, això no és del tot cert! Hi ha un moment! Oh, sí! És probable que no passi de tres o quatre minuts, però quan el pare es menja les seves tres nous diàries el món explota d’alegria!

Mira, t’ho dibuixo amb paraules: les seves mans, que tot i estar adherides a un cos petit tenen la força d’un planeta en òrbita, acaronen la nou amb estima. Els dits exerceixen una pressió atòmica i la closca cedeix. Al contrari del que un es pugui imaginar, no es tracta d’un gest brusc. El meu pare és la pròpia terra que ell treballa. De la manera més humil possible va escollir ser pagès i amb paciència ha assumit l’estigma d’ignorància que ha embolcallat la seva professió. Qui ho havia de dir!? Com canvien les coses… En els temps que corren el pagès ha sigut promocionat a la categoria de rock star. Avui dia qui és capaç d’entendre la bellesa de l’aliment produït per la terra és venerat. I ell, que porta tota una vida escoltant-la, és un heroi. Bé, com deia, la tensió gentil aplicada sobre la nou el transporta a una dimensió especial. Un pot observar la figura del seu cos i entén que els seus peus estan tan arrelats a la terra que el seu ADN s’hi fusiona i els seus ulls blaus que són el cel mostren l’alegria més sincera. Qui l’hagi pogut observar, experimenta ipso facto l’èxtasi absolut i una serenor filla de la pau. El cor tranquil.

***

Des del meu punt de vista el seu patiment representa un obstacle. Una contradicció a cadascun dels meus anhels des dels universos d’ideals llunyans en els que habito la major part del temps. La seva terra ofega el meu aire. Porto una existència sencera volent intuir que no necessito allò perniciós per poder assaborir el que és agradable. I tot i que ell em recordi constantment el contrari, que tot és sinusoïdal i que el patiment i el goig necessàriament s’han d’alternar, jo m’hi barallo. Desitjo que no sigui imprescindible un comparador d’estats i que l’èxtasi permanent sigui una realitat.

Li explico erròniament que em sento feliç la major part del dia i que veure’l a ell tan preocupat és el meu únic obstacle.

Que per què dic erròniament? Doncs bé, para-hi atenció que ara ve la part realment brutal…

***

Remenant papers per casa (sí, ho sé, ningú és perfecte…) em vaig trobar amb uns documents força misteriosos. Fins ara ho havia mantingut en secret perquè pensava que si ell no ho havia dit mai en tindria els seus motius. Però és que la història del meu pare és increïble, així que ho he de compartir! És com quan et conten la vida d’en Sixto Rodríguez, Sugar Man

Vaig llegir tots aquells documents un rere l’altre. Consumia amb frenesí cadascuna de les paraules i a mesura que acabava la lectura ho començava a comprendre tot. No m’hi vaig poder resistir i ho vaig haver de parlar amb ell.

Em fascinava la parsimònia amb la que m’ho explicava. Resulta que abans de dedicar-se a treballar al camp el meu pare havia sigut una jove promesa científica. Com molts altres, sempre l’havia hipnotitzat el fet que una estructura física com és el nostre cervell permetés manifestacions com el pensament i la consciència. Allò tan infinit i que li permetia reflexionar sobre l’infinit, aparentment encabit dins un caparró. Així és com va començar a treballar per aquell prestigiós grup de recerca…

El meu pare tenia idees molt noves i agosarades i per això li va tocar treballar en la part més avorrida. Els del seu grup el tenien una mica marginat i mentre tothom estudiava la conducta manipulant el sistema nerviós en situacions controlades a ell li van tocar estudis post-mortem. En concret li havien venut una línia de recerca que estava morta ja des dels seus inicis. Com pretenien que estudiés el condicionament de la por centrant-se en el nucli central de l’amígdala de cervells morts?

***

En el seu moment algú devia haver destinat diners a tot allò i ara ho havien de justificar d’alguna manera. Però el meu pare no estava content amb la situació. No paraven d’enviar-li més i més cervells morts i potser producte de l’avorriment o per pur pragmatisme ell va acabar ideant un dispositiu capaç de fer una “fotografia” de l’estat del cervell.

La conseqüència que se’n desprenia segons el que ell em va explicar era trivial: mitjançant una impressora 3D era capaç de reproduir aquella “fotografia” del cervell a la mida d’una nou. “Ni t’imagines l’estalvi d’espai que allò representava fill meu!”, em contava encara exaltat. És més, ja no requeria que li portessin més cervells morts, ara podia fer “instantànies” del seu propi cervell o del dels seus companys de laboratori. Però encara m’havia d’explicar el més sorprenent…

***

– Un dia em vaig despistar moltíssim fill meu! – el rostre va quedar blanc com la llet.

– Què va passar?

– Doncs que per ves a saber quina casualitat de la vida aquell migdia havia comprat nous…

– No fotis tiu! No fotis que et vas menjar un cervell per accident?!

– Has d’entendre que l’estructura cortical del cervell és molt similar a la de les nous.

– Caníbal! – en aquell moment no vaig vomitar de miracle.

– Doncs ara et quedaràs bocabadat… – es va enviar la saliva – Es veu que d’alguna manera les miniatures en 3D dels cervells havien desencadenat una mena d’entrellaçament quàntic amb el cervell original. D’això me’n vaig adonar perquè de sobte em vaig comportar d’una manera molt estranya, m’havia convertit en un personatge arrogant i poca-solta, parlava i em comportava exactament igual que en Joan del laboratori…

– Hòstia, m’estàs dient que d’alguna manera havies processat el seu cervell en menjar-te la miniatura 3D?

– Més o menys, potser era més que tot això, en digerir la nou cerebral era com si m’emportés amb mi una part del cervell original també.

Van fotre el meu pare al carrer. La justificació era que havia destinat els recursos als seus propis interessos, però en realitat li tenien por. És llavors quan ell va decidir anar a treballar al camp, ja n’havia tingut prou…

***

Sempre es parla de l’amor incondicional de la mare vers els seus fills. Però, i el del pare?

Quan ens varen tenir, el cor del meu pare no podia suportar veure que ho passàvem malament. Imagino que és allò que diuen que un no ho entén fins que no és pare, però ell va patir tant que va perfeccionar la seva invenció. Era capaç de fer una foto concreta de certs estats determinats del cervell i en digerir la miniatura aquests desapareixien de la font original.

Cada dia el meu pare menja tres nous. La meva mare, la meva germana i jo. Aquesta és la seva família. Erròniament em penso que sóc feliç i que la seva tristor és l’únic que em deprimeix. Però és ell qui en un acte d’entrega absoluta no fa més que equilibrar l’equació. Compensa, només compensa… Durant tot el dia digereix el nostre patiment perquè nosaltres puguem ser feliços i és només en aquells tres o quatre minuts que es menja les nous que podràs entendre la seva satisfacció absoluta.

***

Avui el meu pare no s’ha menjat una de les seves nous. Avui jo he experimentat la tristor.

Quan l’he trucat i he escoltat una resposta tan alegre a l’altra banda del telèfon no ha fet més que confirmar-me que els meus ideals no són factibles. Sembla ser que no podrem escapar mai d’aquesta dualitat, del balanceig de la nostra experiència col·lectiva…

Però un fet curiós m’ha permès seguir en el món de la fantasia. A mesura que el meu jo trist parlava amb un pare sorprenentment alegre, el meu jo s’ha esquitxat de la seva alegria i la meva alhora ha exaltat encara més la seva en un espiral recursiu de vida sana i normal.

Qui sap si les nous deixaran de ser necessàries algun dia. De moment, en pots seguir menjant que la seva riquesa en àcid linoleic i alfalinoleic és bona pel cor!

¡Qué causalidad!

Observo a un niño y a su padre.

¡Zas!

El padre abofetea al hijo.

– ¿Por qué lo has hecho, papá?

– Para que aprendas que a veces las cosas suceden sin motivo alguno.

– ¿Y no es eso en sí un motivo?

¡Zas!

– Y eso, ¿no se trata de la causa de la causa del origen de tu bofetada?

¡Zas!

– Papá, la causa de la causa de la causa…

La capacidad generativa infinita de nuestra gramática, palabra tras palabra, encamina al niño a la infinita libertad.

En el informe forense leo

“Causa de la muerte: desconocida”

Disciplina

Al matí inhalo les ganes de canviar el món.
Allibero humilment la massa d’aire i permeto que la papallona del caos inicii la dependència exponencial.
A la nit m’adormo per viatjar al matí següent.

Permalinks on WordPress (amazon EC2)

Motivation: in my particular case I moved a WordPress site from Bluehost to amazon’s EC2. Permalinks were not working.
Solution: I had to modify the override option from my httpd service.

  1. Go to /etc/httpd/conf and edit httpd.conf
    1
    2
    3
    4
    
    <Directory />
        Options FollowSymLinks
        AllowOverride All
    </Directory>
    <Directory />
        Options FollowSymLinks
        AllowOverride All
    </Directory>
  2. Change also AllowOverride if it is set to None.
    1
    2
    3
    4
    5
    
    # AllowOverride controls what directives may be placed in .htaccess files.
    # It can be "All", "None", or any combination of the keywords:
    #   Options FileInfo AuthConfig Limit
    #
        AllowOverride All
    # AllowOverride controls what directives may be placed in .htaccess files.
    # It can be "All", "None", or any combination of the keywords:
    #   Options FileInfo AuthConfig Limit
    #
        AllowOverride All
  3. I you haven’t created it yet, place in the root directory of your wordpress installation a .htaccess file with the following contents:
    1
    2
    3
    4
    5
    6
    7
    8
    9
    10
    11
    
    # BEGIN WordPress
    <IfModule mod_rewrite.c>
    RewriteEngine On
    RewriteBase /
    RewriteRule ^index\.php$ - [L]
    RewriteCond %{REQUEST_FILENAME} !-f
    RewriteCond %{REQUEST_FILENAME} !-d
    RewriteRule . /index.php [L]
    </IfModule>
     
    # END WordPress
    # BEGIN WordPress
    <IfModule mod_rewrite.c>
    RewriteEngine On
    RewriteBase /
    RewriteRule ^index\.php$ - [L]
    RewriteCond %{REQUEST_FILENAME} !-f
    RewriteCond %{REQUEST_FILENAME} !-d
    RewriteRule . /index.php [L]
    </IfModule>
    
    # END WordPress

Source: this post.

Ell i ella

Ella havia pujat a l’autobús quan encara hi mancava hora i mitja per l’últim examen de Psicologia. Li agradava anar-hi abans perquè veure tota aquella gent tan nerviosa la tranquil·litzava molt. Es solia seure entre els estudiants tremolosos que, com si de la darrera calada de l’últim cigar del paquet es tractés, ultimaven la frenètica combustió mental dels esquemes i resums d’apunts.

Oh, sí, com la tranquil·litzava allò! Se’ls mirava i podia sentir la pau interior. Així és com ella es preparava abans d’un examen.

Ell va pujar a la següent parada i es va ubicar al costat d’ella. De cames més aviat gruixudes, ell la va fregar forçosament. Però això no és el primer que ella va sentir, el que li havia cridat l’atenció fins i tot abans de que ell s’assegués era la pudor que s’anava fent més intensa a mesura que ell s’hi apropava.

Lluïa mig bigotet i quatre pelets a la barbeta. Semblava que no es dutxava massa sovint, anava una mica mal arreglat i definitivament emanava una olor poderosa.

Ell portava uns auriculars i parlava pel mòbil. Tota l’estona va estar cap avall mirant la pantalla jugant a un joc d’aquells d’encadenar paraules. Ella estava francament sorpresa de com aquell noi se les apanyava per mantenir una conversa per telèfon i alhora jugar a aquell joc que també requeria atenció. Seria això el multitasking del que tant havia sentit a parlar darrerament?

“Ah, si?”, “Carai!”, “Ja veuràs ja…”

Fet i fet aquell noi no feia altra cosa que respondre al telèfon amb monosíl·labs. Potser no era tan fascinant. Probablement no escoltava ni mitja paraula del seu interlocutor a l’altra banda del telèfon.

“Hauríeu de desaparèixer de la meva vista!” – és l’últim que va cridar ell abans de baixar bruscament de l’autobús tot just una parada abans d’on ella tenia l’examen.

Ningú més allà dins en va fer cas. Però a ella el missatge li va arribar d’una manera diferent. No sabia què era, però semblava com si aquell noi no s’estigués dirigint al telèfon sinó a tots els que hi havia a l’autobús.

I sense saber-ho, un rampell l’havia escopit del seient i es trobava al carrer perseguint aquell noi. A una distància prudent, això sí. S’havia dit a ella mateixa que de totes maneres arribava d’hora a l’examen i que ja aniria caminant fins la universitat. Mentrestant observava des de la pseudo-llunyania com aquell nano anava fent gestos estridents amb les mans. Semblava esverat i de cap manera deixava anar el mòbil.

Va decidir empaitar-lo una micona més. Hi havia alguna cosa de tots aquells gestos i mitjos crits que li cridava molt l’atenció. Quin tipus de vida devia tenir aquella rateta pudenta? Quatre bigotets i una aparença tímida que sense motiu aparent i de manera efusiva enviaven a tothom a pastar fang. “Què amagues ratolinet?”

La curiositat ja l’havia portada molt més enllà de la universitat. Expressions com “shhht, no ho diguis a ningú!” o “calla! Tu no ho faries mai!” la tenien hipnotitzada i no podia parar de seguir-lo. De fet, estava tan absorta que ella ni havia notat que el seu examen ja feia hores que havia finalitzat. No sabia per quin carrer rondava, però tampoc li importava. Estava obsessionada amb les fantasies i possibles històries que havia creat entorn a aquell noi. Ni havia notat que ja era fosc.

Com podia ser que aquell noi no hagués parat de parlar per telèfon en tot el dia?

“Crec que ens estan seguint…” – és l’últim que ella sentiria.

“Què? Vols que la mati llavors?” – és l’últim que xiuxiuejaria ell pel telèfon tot tapant-se la boca amb la mà abans de clavar-li un ganivet a la panxa, esbutzar-la i deixar-la morir.

De ben segur no s’ho hauria pogut imaginar mai el seu terapeuta quan aquell dia li va dir al ratolinet: “Mira, doncs quan sentis veus si no vols que la gent et miri de manera estranya, per què no simules que estàs parlant pel mòbil?”

Fa uns anys algú prou conegut va augurar que en el futur els telèfons no tindrien cables i que serien tan petits que la gent els portaria a les orelles. Fa uns anys aquesta persona va dir que tindríem la sensació d’estar vivint en un món de bojos en el qual les persones caminarien pel carrer parlant amb entitats invisibles, cridant-li a l’aire. El que potser no va preveure aquest bon home és que les bogeries col·lectives són fàcilment normalitzables.

SSH Public Key Based Authentication

Motivation: I want to acces to my Bluehost server from my local computer, make some file copies ‘scp’ but from a script executed by Crontab, so I don’t want to introduce my password manually.
Solution:

  • Generate the key from your local machine (I don’t think it’s needed but, store the keys in ~/.ssh

    1
    
    ssh-keygen -t rsa
    ssh-keygen -t rsa
  • Copy the public key to your server:

    1
    
    scp .ssh/id_rsa.pub username@server_name_address:.ssh/authorized_keys2
    scp .ssh/id_rsa.pub username@server_name_address:.ssh/authorized_keys2

Source: ciberciti

recOblidar

– Uooo! Ei! Uooo, uououooo! Mira, miiira!

– Què tens, què hi ha? – inquiria la mare amb preocupació.

– Mamà, mamà, mamaaaaaaaaaà! – cridava com si s’hagués de morir.

Cridava tant, que vaig haver d’aixecar la cella. No importava en absolut que per agafar aquell vol de Monarch Airlines m’hagués despert a les tres de la matinada. Una fila al davant i dos seients a l’esquerra hi havia aquell nen a punt d’expirar.

– Estem volant per sobre dels núvols. Estem volaaant! – deia el nen a no res de sucumbir.

Perquè certament aquell nen semblava a punt de morir, a punt de morir de vida i fascinació. “Cotó, són de cotó, els vull tocaaar!”.

Vaig somriure. Tímidament, m’havia confessat un secret com si jo mateix fos el meu primer amant. Em vaig avergonyir lleugerament de la parsimònia amb la que havia executat totes i cadascuna de les meves accions: un hola i un somriure barats a l’hostessa, maleta al compartiment de dalt, cinturó ajustat i ulls clucs.
Com pot ser? Però si estàvem volaaant! Volar! I jo concentrat en la rutina… Per sort, la dosi definitiva del medicament d’il·lusió tornava a arribar de la mà d’aquell nen: “això és Menorca! Menorca, mira aquestes pedres, mira l’aigua, mira, mira, mira mamà!” El meu cor donà un salt en veure-ho amb els ulls d’aquell nen. Els pèls de punta el van seguir.

Sempre que transito d’algun lloc a un altre lloc estic eufòric. Exploto d’idees, em sembla que mai més tornaré a dormir. D’alguna manera el trasllat esdevé una ruptura molt explícita de la rutina. L’últim cop que arribava d’Uruguai i tornava a Anglaterra va ser un frenesí d’experiències fantàstiques. No anava gens mal encaminat en Ramón Gómez de la Serna en contar el cas d’aquella persona que “tenia tan mala memòria que un dia es va oblidar de que tenia mala memòria i ho va recordar tot”. Sí, a un li fa gràcia i pensa “que enginyós el tiu!” però potser és més cert del que sembla a primera instància. Potser a vegades cal oblidar que quelcom és avorrit per poder recordar que allò era apassionant. Sí, jo que també sóc un tiu “tope” enginyós ho he anomenat recOblidar (Your search – recOblidar – did not match any documents., si Google no ho troba deu ser que encara no existeix).

Però ara havia fet un Oxford – Menorca i en menys de vint-i-quatre hores estava podrit. Des de fora havia anat seguint una mica les notícies, però ara veient tanta merda i tanta mentida a la tele em vaig ensopir. Vaig plànyer tothom des del racó més humil del meu cor. Com devien estar aquí si jo només amb un temps d’exposició de dues hores ja començava a plorar? Pitjor encara: que passarà si per ells això ja és monotonia?

Pensaràs que aquest cop el canvi d’aires ha fallat. Que he vingut i m’he apagat. Al contrari! Tal vegada sí que en un principi vaig estar apunt de deixar-ho córrer. Aquesta història que t’estic contant ara ja me l’havia comentada a mi mateix. Un ho pensa, s’ho parla i després per què fer l’esforç de compartir-ho? Es tracta d’un consum extra d’energia que un es pot estalviar…

Les experiències poden passar sense pena ni glòria si no s’expliquen. I jo ja m’havia auto-convençut a guardar-me això dins el meu cap. Fins que aleshores la màgia succeeix: en aquest cas ha sigut una cançó (“Estic espantat”, la pots escoltar aquí) el que m’ha donat l’empenta. M’ha fet sortir de l’estat de repòs i ara m’estic dirigint a tu.

Ens donem empentes els uns als altres i ens activem. Però no t’exigiré res, això que et conto només és una oferta pública de suport. No em preocupa si ens coneixem o no. No em preocupa si el que fas no és majestuós, si les teves accions no són messiàniques (fa uns dos mil anys que no crec en un únic messies). Tampoc et premiaré perquè facis alguna cosa bona, perquè no sé què és el bo. L’únic que et puc transmetre és admiració i tot el meu suport si has intentat trencar la monotonia, si has vist quelcom (per petit que sigui) amb ulls de nen…, si has après o vols aprendre que un no ha de defallir mai en matèria d’il·lusions.

He tingut la sort d’aprendre que hi ha quelcom més poderós que creure en un mateix a l’hora d’assolir les fites que un es planteja. Quan algú altri creu que ho pots fer: els límits s’esvaeixen, perquè te’ls havies auto-imposat i ara des de fora et regalen confiança incondicional. T’ho transmeto en forma d’empenta perquè et puguis moure!

[Nota 1: De tota la porqueria que vaig veure a la tele se’n va salvar un programa, que curiosament es diu ‘Salvados’. Acabava amb Mayor Zaragoza dient “yo siempre he puesto el ejemplo de una mujer llamada Rosa Parks. Rosa Parks, una costurera de Montgomery, no se levantó del autobús cuando subió un hombre blanco. Rosa Parks con aquella semilla fue la que movió todo el boicot a los autobuses por parte de los negros en Alabama. Rosa Parks fue la que hizo que un señor llamado Martin Luther King organizara la marcha sobre Washington y dijera ‘he tenido un sueño’ […] porque si somos millones los que damos un paso daremos un gran salto”]

[Nota 2: Especialment un dia com avui, després de tot el que he parlat, tampoc puc deixar de pensar en que tot i que sempre presumeixo de l’amor i el suport incondicional que he rebut per part de la meva família, potser ara mateix no seria ni tan sols capaç d’escriure tot això si no hagués sigut gràcies a la possibilitat d’una educació pública i de qualitat. I en el meu cas no estic exagerant gens ni mica: si he pogut viatjar (i no tan sols amb avió), si puc desfer-me de la monotonia i il·lusionar-me en gran part és gràcies al sistema educatiu en el que he crescut. Queda dit.]

Concurs Culturàlia 5.0

He escrit aquest microrelat pel concurs de Culturàlia 5.0.
Podria ser que per copsar-ne el caràcter cíclic, ja que ara estem fora de context, caldria comentar que el microrelat es publica dins una ‘capsa’ de comentaris associats a la mateixa notícia del diari.
NOTA IMPORTANT: testejat amb Firefox, Chrome i Safari (no IExplorer)
[UPDATE maig 2012: un dels microrelats guanyadors de Culturàlia 5.0]

remove_filter function in WordPress

Motivation: In a specific website I am using the simplex theme. If one tries to place a static page as home instead of the blog, simplex keeps showing the Home page.
Solution: as you can see, people have already reported this. But in the current version of the theme the line is introduced in functions.php and functions are not really overridden, they can be just replaced.
In the codex it is described how to remove actions and filters but it turned out that the solution didn’t work for me. As usually, it was really easy but cost me a bit to figure out:

1
2
3
4
5
6
function unhook_simplex_function() {
    if(has_filter( 'wp_nav_menu_items', 'simplex_nav_menu_items' )){
        remove_filter( 'wp_nav_menu_items', 'simplex_nav_menu_items' );
    }
}
add_action('init','unhook_simplex_function');
function unhook_simplex_function() {
    if(has_filter( 'wp_nav_menu_items', 'simplex_nav_menu_items' )){
        remove_filter( 'wp_nav_menu_items', 'simplex_nav_menu_items' );
    }
}
add_action('init','unhook_simplex_function');

Instead of calling the remove_filter function directly in my functions.php I just added an action that calls the function that will remove the filter from the ‘init’.

WordPress in Spanish

Motivation: it’s pretty simple. I just wanted to create a WordPress site in Spanish.
Solution: download the file from the source specified below. Extract the file es_ES.mo and place it in /wp-content/languages/. Finally, change the file wp-config.php in the root directory to point to Spanish language: define ('WPLANG', 'es_ES');
Source: http://es.wordpress.org

Pandereta

Normalment, després d’un parell de segles d’haver acabat els estudis universitaris, t’envien un avís de que ja pots recollir el teu títol.

El fet que jo estigui vivint a Oxford m’ha suposat vàries dificultats. El títol s’ha de recollir en persona, s’entrega en mà. És una mena de ritual sagrat on un individu allarga braç i et diposita un paper a sobre de la teva mà. Per això és importantíssim que hi siguis present.

Si per limitacions espai-temporals no pots acudir a la transferència universal de coneixements, pots transferir aquest poder a una altra persona, que s’encarregarà de recollir-te el títol. Però ja sabeu que a mi no m’agrada molestar als amics pel simple fet de molestar, i és que a mi m’hauria bastat amb un .pdf…

Després de vàries trucades i tres-cents milions d’e-mails aconsegueixo que m’enviïn el títol a l’ambaixada espanyola ubicada a Londres. I és clar, des d’allà no me la poden enviar directament a Oxford perquè la meva presència física és totalment necessària.

M’ha costat cinc-centes setmanes més trobar un matí (perquè la seva disponibilitat física també és limitadíssima i òbviament no hi pots anar a qualsevol hora) per poder anar a la capital. Cinc-centes setmanes i vuit-centes trucades. Perquè han de ser trucades, és massa vulgar respondre des de cap de les dues adreces d’e-mail que l’ambaixada té disponibles.

Això sí, a cada trucada et recorden que portis el teu passaport o el DNI, ja que serà crucial que et puguis identificar per a tan esperada mediació de saviesa.

Doncs bé, arribo allà. Em demanen el nom i al cap d’uns segons baixa una persona que en un notable acte de fe em lliura el títol. Ni passaport, ni DNI, ni carta de transmissió de poders. A canvi, una rotllana plena de segells d’en Juanca (cinc segells de 2€ per ser més exactes) i el meu matí de transport a la capital.

I és que efectivament som tan afortunats! Vivim en unes condicions especials de transició que ens permeten mantenir el caràcter comparatiu entre dues eres diferents. És una passada… [i aquí que cadascú apliqui el sarcasme o el deixi d’aplicar en funció del seu propi context, perquè a vegades tot plegat “és una passada! :)” i d’altres simplement “és una passada… :(”]

p.d. Post publicat gràcies a la wi-fi del bus Londres-Oxford. Quina passada! ;)

Orphan next post arrow in Safari and Chrome

Motivation: in the single post page, the arrow that points to the next post appears one line below the ‘Next’ text in Safari and Chrome browsers.
Solution: I don’t know if this is a ‘good’ way to solve it or if I should report it somewhere, but as a quick fix I’ve edited my child style.css file adding the following:

1
2
3
4
5
6
#nav-single .nav-next {    
    float:right;
}
#nav-single .nav-previous {
    float:left;
}  
#nav-single .nav-next {    
    float:right;
}
#nav-single .nav-previous {
    float:left;
}  

VIM tab configuration

Motivation: I like to edit files using VIM. In my server (Bluehost) the default configuration makes my ‘tab’ to produce really width spaces and I want it to be the size of 4 spaces.
Solution: I edited a file .vimrc and I placed in my home directory in my server. The content of this file is the following:

1
2
3
4
5
set expandtab
set smartindent
set tabstop=4
set softtabstop=4
set shiftwidth=4
set expandtab
set smartindent
set tabstop=4
set softtabstop=4
set shiftwidth=4

Password Protect a Directory with .htaccess

Motivation: protect some directories from being accessed without authorisation.
Solution: using the .httaccess file. You just have to configure one and place it into the directory you want to protect. The code inside the file would look something like this:

1
2
3
4
AuthType Basic
AuthName "guest"
AuthUserFile "/home/user/.htpasswds/public_html/directory2storepass/passwd"
require valid-user
AuthType Basic
AuthName "guest"
AuthUserFile "/home/user/.htpasswds/public_html/directory2storepass/passwd"
require valid-user

Then you have to place the password in the directory you have chosen.
The source I’ve used.

wp-cv plugin creation

Motivation: I hate standard text-based CVs. They are so boring and I want something that gives you a quick look into the main things somebody has done. And I also want it to be strongly ‘time-based’. Plus: I want a very very simple design and I need to have a functional version very very soon.
Motivation(II): I want to play a little bit with HTML5, the Canvas and making a WP plugin.
Disclaimer: As I need it to be done immediately because I want to apply for a specific candidature I will be doing stuff without thinking very much on code prettiness. Anyway, I’ll promise it will be an iterative process to I’ll be improving it.
Solution:

  1. Starting point: googling about I found this post. So I must say thanks to Simon Harris, I’ll start based my work on his example.
  2. Changed mouse cursor in mouse EventListeners. I want to have the ‘dragging’, ‘mouseover’ etc. pointers. Example:
    1
    2
    3
    4
    5
    
    if (activities[i].contains(mx, my)) {
        e.target.style.cursor = 'pointer'; // My mouse cursor is in the area of an activity, so I change cursor to 'pointer' style.
        return;
    }
    else e.target.style.cursor = 'auto';
    if (activities[i].contains(mx, my)) {
        e.target.style.cursor = 'pointer'; // My mouse cursor is in the area of an activity, so I change cursor to 'pointer' style.
        return;
    }
    else e.target.style.cursor = 'auto';
  3. For the ‘more information’ area, I want to be able to offer rich text edition. I found this one, Aloha Editor, which I’m going to try.
      Cancelled this step right now. I’ve tried the editor but format was not appearing as I desired and right now I’m not going to spend time on it. Let’s assume we’ll edit information manually adding html format
  4. Once I click on an activity I want to update the ‘More information’ section. I do this using Prototype. Very easy to install (by only including the .js file: <script type="text/javascript" src="js/prototype.js"></script>

    ) and very easy to use (in the activities.js file do something like this

    document.getElementById("information").update("<i>"+MORE_INFO_MSG+"</i>");

    NOTE: I finally chose jQuery because I want to use jQuery sliders as some browsers don’t support “range” input sliders in HTML5 yet. Using Prototype and jQuery leads to some conflicts (which can be solved) but I prefer not to mix them. Usage now would be:

    $("#information").html("<i>"+MORE_INFO_MSG+"</i>");
  5. I want my Activity elements to move across the screen so I will display a slider and I’ll apply a SCREEN_OFFSSET to the X position of my activities. This will do the trick.

Right now I publish it as it is, very ad-hoc. But I had a deadline where I wanted to show it. In fact there is much more ‘automatized’ than what you can see (for example, scrolling in horizontal direction). But I promise I’ll keep working on it and finally integrate it as a WordPress plugin.

Some stuff written in catalan, just a TODO list to myself…
a fer:
– en un futur desplaçar només en horitzontal seleccionant qualsevol punt de sa pantalla (mostrar maneta de drag)
– fer zoom de tots a l’hora
– posar els més antics baix i construir cap amunt (activitats posteriors tenen bases o fonaments amb coses d’abans)
– en un futur posar totes les activitats en transparent menys la seleccionada (hi ha un ctx.globalAlpha, però no mola perquè ho posa tot)
– afegir scrolling de nou

My mistake

A little ‘siesta’ in the bus.
Missed my stop.
“1.8 miles from home, 37 minutes walking”, Google Maps said.
F**k! Ffffuuuuuuu!
“0 ºC”, Google Weather said.
F**k, f**k, f*ck, fuck!
Started jogging, why not?

A car approaches me:

– Excuse me, is this the way to get to Wheatly?

– No sir, I’m afraid it’s the next one!

– You saved my day! – the guy was almost in tears (of happiness, I assume)

Mental note: pay attention whenever you make a mistake, you might be saving someone’s day!

WP-reCAPTCHA: javascript error in pages without submit button

[UPDATE]: it seems that the problemis solved since version 3.1.5 (but I’m not certain if this is version 3.1.5 or since 3.1.6. Anyway, you don’t need to read this post if you are using one of those versions or above.

Motivation: I’m using the WP-reCAPTCHA plugin and there is a javascript error in every page where I didn’t include any post comment box.
Solution: Found here. But I’m copying the solution here anyway:
“In the recaptcha.php page, there’s a function called “save_comment_script”. In the middle of it is a block of code that currently looks like this”

<script type="text/javascript">
var sub = document.getElementById('submit');
document.getElementById('recaptcha-submit-btn-area').appendChild (sub);
document.getElementById('submit').tabIndex = 6;
if ( typeof _recaptcha_wordpress_savedcomment != 'undefined') {
	document.getElementById('comment').value = _recaptcha_wordpress_savedcomment;
}
document.getElementById('recaptcha_table').style.direction = 'ltr';
</script>

Change that code to look like this:

<script type="text/javascript">
if(document.getElementById('submit') != null)
{
	var sub = document.getElementById('submit');
	document.getElementById('recaptcha-submit-btn-area').appendChild (sub);
	document.getElementById('submit').tabIndex = 6;
	if ( typeof _recaptcha_wordpress_savedcomment != 'undefined') {
		document.getElementById('comment').value = _recaptcha_wordpress_savedcomment;
	}
	document.getElementById('recaptcha_table').style.direction = 'ltr';
}
</script>

CoRD – Remote Desktop Protocol

Motivation: I need to connect to from my Mac to a remote desktop which is running a Windows server. I want a tool to be able to do this connection by using RDP (Remote Desktop Protocol).
Solution: I found this software, CoRD, which works better than the Microsoft Remote Desktop Connection for Mac (haven’t tried any others).
Issues: I cannot use the local key ‘Alt’, I still have to figure it out!
[SOLVED]: How silly am I?! Everything works so smooth… What happened is that I’m so used to press on my left ‘Alt’ key (this one doesn’t work once you’re in Windows) but the equivalent in the right hand side words perfectly.

Code Snippet

Note: this post is deprecated, I moved to another plugin, see this new post.

Motivation: I want to publish code into my posts. I’m not really motivated to search or code anything so I’ll go for a plugin this time.

Solution: I found this plugin called “WordPress Code Snippet” which for me it’s okay. Maybe in the future I’ll search for another solution but right now it does the trick.

Two blogs in the same page

Motivation: I want to show 2 blogs in my WordPress site. A quick search on the web reveals that apparently you must install each blog separately, but I don’t want to do so. In fact I don’t need two different blogs, I just want to split posts in two different pages (by category).

Solution: the solution I found consists of using the original posts site for one of the blogs and an extra page (with a specific template) to show the other blog pots. Separation is done by category applied to each post.

  1. Create a Page of Posts template. I’m using a child theme of Twenty Eleven so I just create a pageofposts.phpfile with the code below. Then change the category you want to filter for this blog (blog2).
     
    1
    2
    3
    4
    5
    6
    7
    8
    9
    10
    11
    12
    13
    14
    15
    16
    17
    18
    19
    20
    21
    22
    23
    24
    25
    26
    27
    28
    29
    30
    31
    32
    33
    34
    35
    36
    37
    38
    39
    40
    41
    42
    43
    44
    45
    46
    47
    48
    
    <?php
    /*
    Template Name: Page Of Posts
    */
     
    // if you are not using this in a child of Twenty Eleven, you need to replicate the html structure of your own theme.
     
    get_header(); ?>
    <div id="primary">
    <div id="content" role="main">
     
    <?php
    $paged = (get_query_var('paged')) ? get_query_var('paged') : 1;
    $args= array(
        'category_name' => 'antiquarianism, championship', // Change these category SLUGS to suit your use.
        'paged' => $paged
    );
    query_posts($args);
    if( have_posts() ) :?>
     
    <?php twentyeleven_content_nav( 'nav-above' );?>
     
    <?php while ( have_posts() ) : the_post(); ?>
     
    <?php get_template_part( 'content', get_post_format() ); ?>
     
    <?php endwhile; ?>
     
    <?php twentyeleven_content_nav( 'nav-below' ); ?>
     
    <?php else : ?>
    <article id="post-0" class="post no-results not-found">
    <header class="entry-header">
    <h1 class="entry-title"><?php _e( 'Nothing Found', 'twentyeleven' ); ?></h1>
    </header><!-- .entry-header -->
     
    <div class="entry-content">
    <p><?php _e( 'Apologies, but no results were found for the requested archive. Perhaps searching will help find a related post.', 'twentyeleven' ); ?></p>
    <?php get_search_form(); ?>
    </div>
    </article>
     
    <?php endif; ?>
     
    </div>
    </div>
     
    <?php get_footer();
    <?php
    /*
    Template Name: Page Of Posts
    */
    
    // if you are not using this in a child of Twenty Eleven, you need to replicate the html structure of your own theme.
    
    get_header(); ?>
    <div id="primary">
    <div id="content" role="main">
    
    <?php
    $paged = (get_query_var('paged')) ? get_query_var('paged') : 1;
    $args= array(
    	'category_name' => 'antiquarianism, championship', // Change these category SLUGS to suit your use.
    	'paged' => $paged
    );
    query_posts($args);
    if( have_posts() ) :?>
    
    <?php twentyeleven_content_nav( 'nav-above' );?>
    
    <?php while ( have_posts() ) : the_post(); ?>
    
    <?php get_template_part( 'content', get_post_format() ); ?>
    
    <?php endwhile; ?>
    
    <?php twentyeleven_content_nav( 'nav-below' ); ?>
    
    <?php else : ?>
    <article id="post-0" class="post no-results not-found">
    <header class="entry-header">
    <h1 class="entry-title"><?php _e( 'Nothing Found', 'twentyeleven' ); ?></h1>
    </header><!-- .entry-header -->
    
    <div class="entry-content">
    <p><?php _e( 'Apologies, but no results were found for the requested archive. Perhaps searching will help find a related post.', 'twentyeleven' ); ?></p>
    <?php get_search_form(); ?>
    </div>
    </article>
    
    <?php endif; ?>
    
    </div>
    </div>
    
    <?php get_footer();

    UPDATE: I finally just filtered it in the index.php file. I'm keeping the code above just in case you want to go for that approach, but what I have really done is to copy the idex.php into my child theme. As the post pages is the home, I have added the following code that omits all the posts from programming category:

    1
    2
    3
    4
    5
    6
    7
    8
    9
    
    <?php
        $paged = (get_query_var('paged')) ? get_query_var('paged') : 1;
        $id_cat_prog = get_cat_ID('programming');
        $args= array(
            'cat' => '-'.$id_cat_prog, 
            'paged' => $paged
        ); 
        query_posts($args);
    ?>
    <?php
        $paged = (get_query_var('paged')) ? get_query_var('paged') : 1;
        $id_cat_prog = get_cat_ID('programming');
        $args= array(
            'cat' => '-'.$id_cat_prog, 
            'paged' => $paged
        ); 
        query_posts($args);
    ?>
  2.  
  3. Getting category id. You can just check it from your configuration, but I want to obtain my category id from a category name, so I'm using the function:
     
    1
    
    <?php get_cat_ID( $cat_name ) ?>
    <?php get_cat_ID( $cat_name ) ?>
  4.  
  5. Excluding posts from blog 2 to appear into my feed. I don't want my feed to be updated with posts I place in blog 2. Here I found a list of different WordPress feeds so in my feed address I can filter excluding the category of my second blog posts. By the way, in my case I placed a RSS icon in the menu bar so I manually added the post filter from WP Dashbord (Appearance --> Menus, and edit link from custom option.
     
  6. Once you are in the post view if you click on the 'next' or 'previous' post button by default all the posts (doesn't matter to which category they belong) will appear. But I want only posts of 'my current blog' to appear. To solve this I'm using the next_post_link function to tell that I want to filter next or previous posts by category. You only have to edit a few lines in single.php. Here you have an example:
     
    1
    2
    3
    4
    5
    6
    7
    8
    9
    10
    11
    12
    13
    14
    
    <?php
    $cat_prog = get_cat_ID('programming');
    $cat_pers = get_cat_ID('personal');
    $cat_wp = get_cat_ID('wordpress');
    $cat_bh = get_cat_ID('bluehost');
    if (in_category($cat_prog)) {
        $cat_filter = $cat_pers;
    }
    elseif (in_category($cat_pers)){
        $cat_filter = $cat_prog.','.$cat_wp.','.$cat_bh;
    } 
    ?>      
    <span class="nav-previous"><?php previous_post_link( '%link', __( '<span class="meta-nav">←</span> Previous', 'twentyeleven' ),FALSE,$cat_filter); ?></span>
    <span class="nav-next"><?php next_post_link( '%link', __( 'Next <span class="meta-nav">→</span>', 'twentyeleven' ),FALSE,$cat_filter ); ?></span>
    <?php
    $cat_prog = get_cat_ID('programming');
    $cat_pers = get_cat_ID('personal');
    $cat_wp = get_cat_ID('wordpress');
    $cat_bh = get_cat_ID('bluehost');
    if (in_category($cat_prog)) {
        $cat_filter = $cat_pers;
    }
    elseif (in_category($cat_pers)){
        $cat_filter = $cat_prog.','.$cat_wp.','.$cat_bh;
    } 
    ?>      
    <span class="nav-previous"><?php previous_post_link( '%link', __( '<span class="meta-nav">←</span> Previous', 'twentyeleven' ),FALSE,$cat_filter); ?></span>
    <span class="nav-next"><?php next_post_link( '%link', __( 'Next <span class="meta-nav">→</span>', 'twentyeleven' ),FALSE,$cat_filter ); ?></span>
  7.  
  8. I want to show a different Archives Page for each blog. In one of them I want to show posts by Year and Month. I used the Collapsing Archives plugin. Of course, I don't want posts from the second blog to be listed here. In order to configure the posts I will show in Archives and their style I created an archives.php file in my child theme. Then you only have to create a new page and apply the new template. Be careful: this plugin also takes into account the 'tags' of the post in order to do the filtering, it treats those tags as if they where post categories. Thus you'll have to exclude them in the options:
     
    1
    2
    3
    4
    5
    6
    7
    8
    9
    10
    11
    12
    13
    14
    15
    16
    17
    18
    19
    20
    21
    22
    
    <?php
    /*
    Template Name: Archives
    */
    get_header(); ?>
     
    <div id="container">
    <div id="content" role="main">
    <?php the_post(); ?>
    <h1 class="entry-title"><?php the_title(); ?></h1>
    <h2>Archives by Year & Month</h2>
    <?php
    if( function_exists('collapsArch') ) {
      collapsArch('animate=1&inExcludeCat=exclude&inExcludeCats=programming,wordpress,bluehost,code,snippet,widget'); // in my case 'code','snippet' and 'widget' are tags and not categories
    } else {
        wp_get_archives();
    }
    ?>
    </div><!-- #content -->
    </div><!-- #container -->
    <?php get_sidebar(); ?>
    <?php get_footer(); ?>
    <?php
    /*
    Template Name: Archives
    */
    get_header(); ?>
    
    <div id="container">
    <div id="content" role="main">
    <?php the_post(); ?>
    <h1 class="entry-title"><?php the_title(); ?></h1>
    <h2>Archives by Year & Month</h2>
    <?php
    if( function_exists('collapsArch') ) {
      collapsArch('animate=1&inExcludeCat=exclude&inExcludeCats=programming,wordpress,bluehost,code,snippet,widget'); // in my case 'code','snippet' and 'widget' are tags and not categories
    } else {
        wp_get_archives();
    }
    ?>
    </div><!-- #content -->
    </div><!-- #container -->
    <?php get_sidebar(); ?>
    <?php get_footer(); ?>
     
  9. Finally I wanted to show my programming posts divided by category. Tried to use Collapsing Categories plugin but it won't expand properly. I posted on WordPress forum and I'm currently waiting for any hints on this.And just as a mental note if I finally solve this point: by using this plugin I found another error which is solved here.

 

granito

vive en el fondo del mar
y nada en la superfície del viento,
granito de arena de Uruguay:
¡no te canses de remar!
¡no te quedes sin aliento!
aquí, acá, allí, allá… tu, vos, eres, sos, lo que hay.

reCAPTCHA

El projecte de final de carrera d’en Llort havia arribat a un punt crític. Tal i com ho tenia ara: aprovar o suspendre eren dos esdeveniments equiprobables. Tot plegat era una merda perquè s’hi havia esforçat moltíssim. Bé, feina, el que es diu feina, no n’havia fet tanta – canviava les condicions de l’experiment cada cert temps i amb certa aleatorietat. Però la idea era bona. Si les coses anaven bé, tot es podia girar cap a una matrícula d’honor!

Òbviament, si la cosa anava malament, el fracàs seria total. Ni ensumaria l’aprovat just! I és que no ens enganyem, en Llort era la vagància personificada. No estudiava gens. Qualsevol cosa era més important i urgent que aquell projecte de final de carrera. Oh, sí, jeure i jeure!

Els seus companys de promoció s’ho havien agafat més seriosament. Tots ells havien generat els sistemes més complexos que un es pugui imaginar. Sens dubte eren brillants. Com podien manegar una quantitat tan gran de paràmetres? La granularitat de l’especificació era brutal.

Tot i així, no semblava que cap d’ells aspirés a una matrícula d’honor. Des de sempre, aquell projecte havia sigut la tasca maleïda per tots els estudiants, ningú n’havia obtingut mai la màxima puntuació. I és que demostrar que “compartir és profitós” era xunguíssim. Fins i tot per n’Elgoog, l’amigàs d’en Llort i l’estudiant més brillant que havia passat per l’acadèmia fins el moment.

El projecte de final de carrera de n’Elgoog es deia Univers. El nano s’ho havia treballat de valent, se les havia arreglat per establir els paràmetres idonis per tal de crear matèria i energia. El projecte de n’Elgoog s’havia expandit segons l’elaborat disseny inicial i ara ell intentava observar si podia demostrar això de compartir… Però la cosa no semblava anar bé, havia parat atenció en una cosa que ell mateix havia anomenat ‘forats negres’. Aquestes entitats anaven consumint tot el que tenien al voltant i semblava que l’avarícia d’ingestió de cadascuna d’elles per separat les conduiria a la destrucció total del projecte. Igualment, segurament n’Elgoog trauria la millor nota de la promoció perquè tan sols la idea del disseny per explorar la hipòtesi ja s’ho valia.

Per la seva banda, en Llort no havia fet res. Es va presentar a casa de n’Elgoog quan només hi quedaven 4445 milions d’anys per entregar el projecte. Com sempre, ho havia deixat tot per última hora.

  • Ei, ei, ei, Elgooooog, m’has de fer un favor!

  • Què vols ara?

  • Tiu, m’has de deixar copiar alguna cosa del teu treball, que encara no tinc res!

  • No, ni t’ho pensis nano, haver començat abans…

  • Vingaaa va! Elgooog, si us plau, vull començar ja amb l’experiència de l’apassionant món laboral. He d’acabar aquesta carrera d’una punyetera vegada! Va, per què no em deixes una d’aquestes boletes, com li dius a això?

  • Els he anomenat planetes.

  • Mmmm, vinga, que això és una merdeta que ni es veu… Va, em quedo amb aquesta boleta d’aquí. Com li dius?

  • Terra.

  • Doncs fet, deixa’m si us plau que jo hi desenvolupi el meu projecte aquí, de debò que ni ho notaràs.

Quatre reaccionetes químiques, un parell de pets… i au, ja ho tenia en marxa! En Llort es va posar a jeure i va deixar passar els anys. Quan la data d’entrega era imminent en Llort es va aixecar del llit i es va mirar el planeta Terra. Amb lupa es va posar a analitzar aviam què havia passat i què podia usar per defensar la tesi. El panorama era realment desparençador. Segons aquelles merdetes predominants que s’auto-anomenaven éssers humans, l’interès personal era la política d’actuació predominant. Segons el seu propi sistema de datació, era l’any 1968 i just en aquell moment un tal Hardin parlava de ‘la tragèdia dels comuns’. Aquell homenet sempre parlava dels pastors i de les vaques i de que si cada pastor portava les seves vaques a pasturar a un camp comú, inevitablement el camp es quedaria sense herba. Ai! Això li recordava tant al fracàs amb els forats negres del seu amic Elgoog!

Com cony podia demostrar la tesi del projecte si tot semblava portar-lo a l’altre extrem? Recursos comuns limitats, alta demanda perquè el cost d’explotació és inexistent… Imagina’t, si a sobre hi afegeixo un altre pastor amb les seves vaques, encara pitjor! No res, en Llort va badallar de frustració i en obrir els ulls ja es trobava només a un any de presentar el projecte.

“Merda, no tinc res, i ni tan sols he dissenyat l’experiment jo…”

Però en Llort tenia la flor al cul, era d’aquelles persones amb serendipity. Un dia va agafar la lupa i va decidir tafanejar dins la casa d’un individu. La personeta estava cuinant croquetes i tenia un problema perquè no disposava de suficient oli per cobrir-les del tot i deixar-les que fregissin. En aquell moment a l’individu se li va acudir que si posava una croqueta de més dins la paella llavors amb el volum que aquesta ocupava faria pujar el nivell de l’oli i podria cobrir finalment totes les croquetes. Eureka. “Uooo, aquest tiu tenia el recurs de l’oli limitat, però al contrari tot pronòstic, el fet d’afegir una altra croqueta no tan sols no va empitjorar la situació, sinó que va permetre que les altres croquetes es fregissin bé!”

En Llort estava exaltadíssim. Saltava d’emoció i sabia que per fi ho tenia. Havia trobat un cas on compartir era profitós! Però l’eufòria va durar poc. “Una punyetera croqueta… com coi defenso la meva tesi a partir d’una corqueta?”

Igualment en Llort va informar de la troballa a n’Egloog ja que tenia esperances de que almenys si havia trobat un exemple, d’alguna manera el podria aplicar al seu projecte. N’Egloog des del principi es va implicar de ple. Va estudiar aquells humans amb lupa també. De fet, va fer un descobriment especialment útil, n’Egloog va descobrir Internet i la lupa de Google.

Tots dos junts van aprendre moltíssim sobre aquells éssers. Definitivament la balança entre l’aprovat i el suspens del projecte de final de carrera d’en Llort estava equilibrada. Tantes coses bones i tantes de dolentes en el compartir!

Finalment, un dia en Llort i n’Egloog van voler explorar què coi era allò del ‘porno’. “Caram, és que miris on miris a Internet sempre et trobes amb aquesta paraula”. Van clicar sobre un link i aquest els va portar davant la següent imatge:

“reCAPTCHA? Què és això?” Els dos nois van quedar més que sorpresos, per què l’ordinador els demanava que repetissin aquelles paraules? Llavors van buscar-ho a Viquipèdia i van veure que es tractava d’un mecanisme per identificar que l’usuari era un ésser humà i no una màquina. Però el més fantàstic encara estava per descobrir!

Resulta que ‘reCAPTCHA’ no només protegia les pàgines web del frau i de l’spam, sinó que també ajudava a solucionar un altre problema: la digitalització de documents impresos. Els nostres dos estimats personatges descobriren que en digitalitzar documents impresos a vegades hi ha paraules que no es poden reconèixer automàticament pels sistemes informàtics degut a defectes d’impressió, però que un ésser humà sí que ho pot fer amb molta més facilitat. Per això ‘reCAPTCHA’ selecciona dues paraules que l’usuari ha de reconèixer. El sistema coneix una de les paraules i l’altra no. L’usuari llavors escriu les paraules (sense sabre quina és la desconeguda) de tal manera que si l’humà introdueix bé la paraula que el sistema coneix, el sistema pot inferir que amb alta probabilitat l’usuari també ha introduït bé l’altra paraula. Així els dos esbrinaren com l’usuari sense saber-ho estava ajudant a millorar la digitalització de textos.

  • Uaaau! T’adones del que això significa, Llort?
  • No.

I així, estimats meus, és com en Llort va suspendre el seu projecte de final de carrera. Què més dóna si no hi van saber trobar un missatge esperançador? Què més dóna si no van parar atenció en el potencial de la cooperació, si no van detectar la importància de trobar el grau just de cooperació i l’espontaneïtat en la que pot aparèixer aquesta? Què més dóna tot això si jo només us volia comunicar que acabo d’instal·lar un plugin de ‘reCAPTCHA’ per no rebre spam al meu bloc :)

En Cron Jobs

En Cron Jobs tenia una obsessió amb el temps. Sempre havia estat així.

¿Què vols ser de gran? I ell sense dubtar-ho ni un moment deia “un cargol!”. Ningú l’entendria llavors i tampoc ho farien ara.

L’adolescència per ell va ser una mica més dura que la dels demés. Ja no era que els adults no l’entenien, sinó que els altres companys de la seva edat no el podien suportar. El temps, el temps, temps, temps, el temps, temps, temps! Endavant i endarrere: temps, empst, mpste, pstem, stemp, temps, spmet, pmets, metsp, etspm, …

Ho havia analitzat des de tots els angles possibles. “Per què a vegades passa tan ràpid i m’empeny i no en tinc prou i l’anhelo? Per què a vegades no avança i m’abraça i em sobra i em cansa i m’avorreix?”

Cinc minuts poden ser un moment i poden ser una eternitat. Exacte, tots ho sabem i tots ho hem experimentat. I què? La diferència és que en Cron estava ben obsessionat amb el temps. Ell deia que construiria una màquina del temps, que descobriria la gran complexitat que el regeix i que el convertiria en el seu esclau. És clar que llavors ell encara no sabia que realment tot era molt més senzill. Per això va estudiar Física, i després un doctorat en Física Teòrica, i després va començar a parlar de diverses metodologies: que si la corda còsmica, que si bé l’entrellaçament quàntic…

“Jo construiré una màquina del temps!”. Quan hi anava algun amic (dels pocs que li quedaven) amb un problema ell sempre deia, “Jo construiré una màquina del temps i llavors ho arreglarem: tirarem endavant o endarrere i tot s’arreglarà! S’acabarà el patir”.

Durant anys en Cron va estar enfangat de matemàtiques i física sense obtenir cap resultat. Portava els cabells llargs i mal arreglats, mig calb i d’una brutor permanent. Res. Tots aquests anys i res li havia servit. Mil idees. Zero resultats.

Zero resultats fins ahir. En Cron va tenir una idea brillant: va publicar un tweet amb el hashtag #avuialestresseranlesdues. Aviat allò va esdevenir trending topic mundial.

Efectivament, gent, ahir ens vam posar d’acord tots per endarrerir els nostres rellotges una hora. En Cron s’havia adonat de que la realitat que experimentem és molt social i que basta que tots ens posem d’acord en quelcom per a que esdevingui cert. Tant, que fins i tot ara en ell té el seu viatge al passat tan anhelat. Hi ha rumors que l’any que ve, el vint-i-cinc de març per ser exactes, el paio n’està preparant una de gran i sonada: un viatge al futur!

Mal educat!

Com molts de vosaltres ja sabreu, ara mateix estic rondant per Oxford.

De totes les implicacions que això podria tenir a la meva vida, n’hi ha algunes que són més rellevants que d’altres. O bé, almenys això és el que pot semblar.

Concretament el que ara us contaré inicialment em semblava totalment irrellevant: havia d’explicar als meus pares com usar Skype. Durant els passats nou anys que vaig viure a Barcelona el telèfon (amb les trucades gratuïtes) ja feia el seu servei. Però i ara?

I bé, el que en altres situacions seria trivial, es convertia en un obstacle real ara mateix. Els meus pares no havien usat mai una màquina d’aquestes, “sí sí, que el nostre fill és enginyer informàtic!” és el més a prop que havien estat mai d’un ordinador. Tampoc els havia fet falta fins ara.

“Està xupat! Papà i mamà, ho deixarem per sa darrera setmana d’estiu i ja us ensenyaré com funciona!” L’última setmana d’estiu va arribar i va ser llavors quan vaig comprendre la quantitat de models mentals que usem de manera inconscient a l’hora d’operar amb un ordinador. Tot allò d’arrossegar, click, doble click, maximitza, minimitza, una finestra darrera de l’altre… era bastant més complicat d’ensenyar del que em semblava a priori. Massa coneixement implícit per part meva!

La cosa és que anava curtíssim de temps perquè havia deixat les “classes” per l’última setmana, així que vaig prendre la decisió de fer ús del gloriós algorisme de prova i error. Per què els nens petits ho aprenen tan ràpid? És cert, a curtes edats són com a esponges, però en part és perquè la seva curiositat és pràcticament il·limitada i la por a equivocar-se tendeix a la inexistència.

Vaig voler permetre que es sentissin lliures per experimentar, “mirau, aquí teniu aquest ordinador que és més vell que anar a cagar. Li podeu fer el que vulgueu, tranquils que no l’espanyareu”. Òbviament els vaig explicar algunes coses al principi i els aconsellava, però després simulava que desapareixia de l’habitació “ei, imaginau que ara jo ja som a Oxford i esteis tot sols a casa, com ho farieu per telefonar-me per Skype?”.

Quan els dubtes sorgien ells paraven i em miraven, “eee, que jo ara mateix no sóc aquí!”. Però costa, ens costa aprendre i acceptar que ens podem equivocar. Ho portem ben gravadot a algun lloc, és com si fóssim jutjats quan aprenem, com si ja ho haguéssim d’executar tot a la perfecció a la primera. Abans de tocar qualsevol tecla o botó em miraven a mi com buscant aprovació i amb por de fer-ho malament. Per què ens fa vergonya equivocar-nos? De fet, això mateix és el que els vaig dir a ells, veient que sinó el “prova-error” no funcionaria. Vaig insistir moltíssim en que podien fer qualsevol cosa que se’ls passés pel cap amb aquell ordinador.

Un cop es van alliberar de la por inicial d’espatllar-me l’ordinador o fins i tot de fer-ho malament i fallar-me com alumnes, Skype ja estava més que dominat. Se’m va acudir llavors que també els podia ensenyar una mica a usar el navegador i que poguessin així explorar una mica per la xarxa. Per fi la meva mare sabria què era allò que ella mateixa anomenava “buguel”! No sabia què era Google, però n’havia sentit a parlar tant! De fet, ella era perfectament conscient de l’omnisciència, omnipotència i omnipresència de Google. Recordo aquell dia que va anar a la botiga de la meva germana i li va dir “el món s’acaba, he vist es teu germà tot estressat, que diu que es Bugle avui no funciona!”.

En fi, era un capvespre i només hi havia la mare a casa, però jo a la nit havia quedat amb els amics així que no hi seria per ensenyar als dos alhora. “Mamà, jo t’ensenyaré a buscar coses per internet i tu avui vespre li expliques tot el que has après a es papà, ok?” “Va, què vols saber? Li pots demanar qualsevol cosa!” Ella em va dir que volia saber quin temps faria demà. Tampoc em va sorprendre, la primera pregunta que la meva mare li va fer a Google era tan vigent avui com fa cinquanta mil anys. Va començar a escriure “Menorca pre…” i el Google Instant ja li suggeria “Menorca previsón del tiempo”. Això ens va estalviar mitja hora més, i és que no és gens fàcil trobar les lletres seqüencialment al teclat quan no saps on són!

Jo la vaig guiar en el procés, li explicava una mica el tema dels links i com es pot saltar entre les pàgines. Vam arribar a una pàgina web que tenia un mapa i li vaig explicar que si pitjava sobre Menorca en el dibuix això la portaria a la previsió del temps de Menorca. Així ho va fer i va quedar al·lucinada de la quantitat d’informació que allò li va donar! (ara no recordo si la predicció finalment va ser encertada o no).

Seguidament vaig tancar el navegador i li vaig dir “molt bé! Ara jo no hi som, imagina que és avui vespre i estàs amb es papà i li has d’ensenyar el que has après!”. Ella ho va fer sorprenentment bé! Obre el Firefox, comença a escriure el que vol, troba el link que havia vist abans… “click!” i arriba a la mateixa pàgina amb el mapa d’Espanya. Aquí va venir el problema: ella pitjava sobre Menorca i res passava, semblava com si l’ordinador s’hagués mort. Ella va insistir-hi tres o quatre cops més amb la frustració de no observar cap resposta. Llavors em va mirar, esperant una senyal. Naturalment jo saba de què es tractava (us ho conto unes línies més endavant, tranquils), però havia de ser fidel amb la meva idea inicial, “jo no som aquí mamà! Imagina que no hi som i fes el que tu faries si estiguessis tota sola! Sense por”. Feia calor i ella ja suava (literalment, front xop). Va pitjar unes quantes vegades més i res… El temps es dilatava de manera exagerada davant meu, quines ganes de dir-li el que passava! Impacient, havia de ser coherent i deixar-la explorar, res que tretze anys de ioga no puguin solucionar.

Però el temps seguia avançant i jo em sentia el pitjor fill del món, fent-me el sord davant la demanda d’ajuda de la meva mare, la que m’havia parit! De sobte ella va parar d’insistir amb el click sobre la preciosa illa de Menorca, es va parar i es va mirar la pàgina web. Aleshores va veure un text en el que ni jo m’havia fixat, ella ho va llegir en veu alta “Su última consulta fue Menorca, siga este link si quiere consultar la predicción del tiempo en Menorca nuevamente. Ah, sí, açò és el que vull idò!”. Va pitjar sobre el link i va obtenir la informació desitjada.

En aquell moment jo estava al·lucinant, tenia els pèls de punta! Òbviament després li vaig explicar quin havia sigut el seu error amb el click sobre el mapa: simplement succeïa que Menorca era tan petita que ella estava pitjant una mica per sobre de l’illa (casi imperceptible a l’ull humà). Ella seguia pitjant i pitjant i només li donava a l’aigua.

I, estimats meus, aquí és on allò que sembla irrellevant en un principi acaba convertint-se en quelcom totalment inspirador. Feia un temps havia vist un vídeo sobre l’educació actual (l’adjunto abaix pels que no l’heu vist) i sobre la convergència de solucions. Porto tota la meva vida estudiant i puc confirmar que efectivament un pot aprendre l’estructura implícita de respostes “esperades”. El nivell d’expertesa pot arribar a ser tal que les preguntes s’acaben assemblant i un arriba a un déjà vu constant on pareix que sempre està contestant el mateix (tant se val si és una pregunta d’informàtica o una de psicologia).

Però mireu la meva mare quina sorpresa! En aquell moment ni m’havia parat a pensar que hi havia altra alternativa per accedir a la predicció que pitjant sobre Menorca, estava tan segur que aquella era la única solució que m’havia passat desapercebuda la nova opció que va acabar trobant ella.

I això, en certa manera em tranquil·litza. Més d’una vegada em trobo parlant des de dins de la meva ingenuïtat. Em queixo dels diners, no m’agraden i no m’han agradat mai. No ho entenc massa. En serio, no sé realment de què va tot això. I treballo per tenir-ne, però això no vol dir que m’agradin i que els entengui. Només és que no tinc resposta. Quan la gent em pregunta: i què proposes tu llavors? Com es pot canviar tot això? Jo no sé què dir, només se m’acut pensar que el fet que no pugui contestar no vol dir que no existeixi una alternativa.

Qui sap quantes respostes que ni podem creure que puguin ser pensades estan esperant a ser dites?

Estic molt content d’observar que ja hi ha molta gent que ho entén i que hi està d’acord. El Facebook està ple cada dia de frases i fets inspiradors que viatgen a la velocitat de la llum. Joder, vaig flipar el dia que va morir en Jobs, llavors tothom sortia de la capsa i estava d’acord amb un lema “stay hungry, stay foolish”, “think different”. Pensa diferent. Jo crec que la gent ja hi pensa diferent. Però en Jobs ja s’ha mort, ara toca actuar diferent.

J.Dewey, reconegut pedagog, contava una anècdota força curiosa. Ell estava buscant pupitres i cadires que fossin totalment adequats des de tots els punts de vista (artístic, higiènic, educatiu…) per a l’ensenyança dels nens. Va tenir moltíssims problemes per trobar el que buscava fins que finalment un comercial li va dir: “me temo que no tenemos lo que desean. Ustedes quieren algo donde los niños puedan trabajar; todo lo que tenemos es para escuchar”.

Perdonau-me, sóc un mal educat.

Política des de la perifèria

Entre les dunes d’arena de relleu muntanyós escolto els grills cantar. Les onades de sorra sota els meus peus no em permeten veure-hi més enllà. M’és igual, però, tanmateix jo no faig més que donar voltes.

Crec que ja porto més de dues hores amunt i avall.

Tot havia començat com un joc. Curiós de mi, havia pensat “i si m’allunyo una mica de la verdor?”, “què m’hi pot passar de dolent una mica més enllà?”

I ara em trobo comptant grans de sorra per no tornar-me completament boig.

“Un, dos, tres…”

Molt millor que no pas invertir recursos mentals en l’eterna paranoia del més enllà.

“Ei, però què és això!?”, mentre vaig comptant una mosca em comença a emprenyar. Tot em ve imposat a cau d’orella, “Jo ho he vist!”, em diu la mosca.

tres-cents quaranta-dos, tres-cents quaranta-tres, tres-cents quaranta-quatre…”

“Jo sé què hi ha allà darrera les dunes!”, torna a destorbar la mosca.

tres-cents seixanta-set, tres-cents seixanta-vuit, tres-cents seixanta-nou…”

No en tens ni una micona de ganes?”

…cinc-cents dotze, cinc-cents tretze, cinc-cents catorze…”

Atreveix-te a descobrir!”

Les dunes són totes iguals i jo ja no sé si aquella mosca era més real que qualsevol altre dels meus fantasmes. Crec que ja van sis hores ara des que vaig encetar la caminada. Segurament la meva vida ja comença a córrer perill. Segueixo mesurant grans de sorra en les dunes i els grills de fons són els meus cosins.

Sota les meves potetes hi llisquen infinits puntets d’arena tangible i sobre el meu cap interminables somnis de pols d’estrelles. Estic viu. Em moc. Puc fer coses. Però què importa tot això si avui m’ha tocat ser un escarabat de Cala’n Turqueta?

Soy de otro mundo

No tengo la piel verde, pero soy de otro mundo.
No dispongo de dos antenas en la cabeza, pero soy de otro mundo.
Mis ojos no son enormes y alargados, pero soy de otro mundo.
No viajo en nave espacial, pero soy de otro mundo.

Esta vez no ha sido necesario un estudio de ufología procientífica.
Fue suficiente con subirse a un autobús. Uno de los que van llenos de gente de este mundo. Iba con prisas y me senté donde pude.

En la siguiente parada entró un anciano. Uno de esos alegres con fantasía en los ojos. Yo me encontraba relativamente lejos, pero al ver que nadie se molestó en ofrecerle asiento me levanté y llamé su atención reposando mi mano suavemente en su hombro:

  • Puede sentarse aquí! – dijo mi sonrisa.
  • No te preocupes joven – contestó su alegría.

Así que me volví a sentar sin problema alguno. Observé al anciano que se había quedado con gesto pensativo durante aproximadamente minuto y medio. Luego su dedo, sin palabras, me señalaba que me aproximara a él:

  • ¿Sabías, joven, que eres de otro mundo? La gente por aquí ya no acostumbra a hacer estas cosas…

Tan sólo deseo que en estos días en los que tantos estamos hablando de que otro mundo es posible, se mantenga la coherencia. Deseo de todo corazón una conexión absoluta entre las reivindicaciones a macro_escala y nuestras acciones en el micro_entorno más inmediato.

Nota: a principios de año leí un artículo titulado “La cárcel, último refugio de los ancianos japoneses. Roban para ir a la cárcel y huir de una sociedad individualista que los ignora”. La verdad es que no creo que lo más triste sea que nadie hizo caso al anciano del autobús porque no sean personas bondadosas. Lo que más me duele es que da la impresión de que tenemos vergüenza de hablar los unos con los otros. Facilísimo con la Blackberry, pero creo que ya está empezando a costar mirarse a los ojos. No sé, quizás en el fondo sólo es que soy chico de pueblo…

Xinès eficient

– Hola

– ¿Pala lleval?

– Sí

– ¿Qué quiele?

– Menú A para 2 personas

– ¿Calle?

– xxx

– ¿Númelo?

– xxx

– ¿Piso?

– xxx

– Media hola.

I quan arribi, sé que el repartidor portarà exactament el canvi just a la mà per un bitllet de 20 euros.

Cómo no, yo me he resfriado…

“Me parece indispensable decir quién soy yo. […] La desproporción entre la grandeza de mi tarea y la pequeñez de mis contemporáneos se ha puesto de manifiesto en el hecho de que ni me han oído ni tampoco me han visto siquiera. […] Quien sabe respirar el aire de mis escritos sabe que es un aire de alturas, un aire fuerte. Hay que estar hecho para ese aire, de lo contrario se corre el peligro nada pequeño de resfriarse.” (FRIEDRICH NIETZSCHE)

… cómo no, yo me he resfriado.

La pequeña historia de amor.

La pequeña historia de amor de Durrell no fue triste. Tampoco alegre. Simplemente no fue suya. ¿No?

Durrell era un cyberpunk de los del presente.
Oh, sí! El muy jodido era hijo de la Era de la Información.

{TIC, Facebook, nickname, Tuenti, Moodle, MySpace, cookie, aSmallWorld, Qapacity, AsianAvenue, Badoo, prensa_online, BigTent, Youtube, BlackPlanet, MegaUpload, CafeMom, Blogster, Wikipedia, delicious, Dol2day, MEETin, FaceParty, Faces.com, login, Flickr, Twitter, Wasabi , Fotolog, Quechup, Petardas.com, Frühstückstreff, Gays.com, GoogleBuzz, plugin, LaysRecetaCampesina, GovLoop, Spotify, eDreams, Jaiku, JammerDirect.com, melkistonon, SeriesYonkis, banca_online, lifeknot, Linkedln, Meetup.com, MOG, MyAnimeList, MyChurch, Plaxo, Qzone, Wakoopa}

Atrás quedaban ya esos hackers heroicos, aquellos seres furtivos y noctámbulos de la sociedad electrónica. Atrás también quedaba la lucha contra un sistema totalitario y contra el control de las grandes corporaciones multinacionales.

La autorregulación resultó más económica. Las ideas de autodominio y autocontrol encarnaban las rebajas del Corte Inglés para el ejercicio automático del poder. Durrell nadaba entre la lluvia de la red con los ojos abiertos. Sin embargo, la noción de biopoder se agenciaba ardientemente incluso aquellas mentes más prudentes. De ahí la reacción de Durrell al escuchar aquellas palabras del médico:

– Como mucho, dos años de vida.

Ya se sabe, la muerte es algo que debe ser temido. La muerte es algo que debe ser evitado y tenemos que interpretarlo como nuestro fracaso ante la vida. Porque obviamente nuestra vida fue dotada de sentido. ¿Por qué dejar morir a los ancianos si podemos mantenerlos en el formol de la vida putrefacta? ¿Qué más dan las condiciones en las que uno viva, mientras no se esté muerto? ¡Que gran fracaso eso de la muerte! Por eso Durrell se acojonó tantísimo.

A lo sumo un par de años de vida… ¡La Virgen! Ese día el camino a casa fue infernal, aunque después de la ducha Durrell ya estaba maquinando su inmortalidad. Porque, no nos engañemos, la perennidad ya no es lo que era. Hoy en día no es necesario armar la de San Quintín. Arcaico nos resulta ya lo de Troya y el de los pies ligeros, Aquiles, quien quiso la inmortalidad siendo recordado para siempre a través de sus gestas épicas [aunque eso sólo sea lo que nos cuenta Brad Pitt en la peli]. Tampoco es necesario decir que la Tierra es redonda cuando todos la creen plana. Ni ser aquel científico loco que busca la eternidad a través de ese gran hallazgo. Ni ser Connor MacLeod y decapitar a todos los inmortales de Highlander para conseguir el gran Premio (esa anhelada vida eterna), ni mucho menos ser el puñetero vampiro de la saga Crepúsculo…

¡Que va! ¡Hoy en día eso de la inmortalidad está chupado! Al menos así lo entendió Durrell cuando, frotándose en la ducha, tuvo esa gran idea. Al instante se puso manos a la obra.

En realidad el primer resultado de aquella brillante idea fue obtenido de manera sencilla y absurda. Durrell accedió al área de desarrolladores para aplicaciones de su red social favorita y creó ese programa informático estúpido que consultaba la última fecha de cambio de estado del usuario. Si la fecha era superior a diez días, entonces el programa accedía a la variable del estado y cambiaba de manera aleatoria su valor entre una lista de frases que él mismo había editado. En esa primera intentona Durrell escogió sentencias sencillas y ambiguas: “Estoy cansado”, “feliz! :-)”, “me voy a dormir ya”, etc.

Aquello lo aburrió inmediatamente. Con el tiempo incluso llegó a olvidar esa estúpida idea. Durrell se había centrado en el disfrute de la vida, quería aprovechar ese poco tiempo que le quedaba. Y fue precisamente a raíz de esa política del gozo supremo cuando Durrell experimentó el potencial real de esa descabellada idea.

Resulta que el chico se había ido de viaje, a ver mundo. Se olvidó por completo del ordenador, de Internet y las redes sociales. Así que a los diez días de inactividad en su red social favorita la aplicación que él había diseñado publicó el siguiente mensaje aleatorio de estado: “decepcionado…”.

Lo primero que pensó Durrell al acceder de nuevo a su cuenta fue que alguien le había robado el password y estaba trasteando con su perfil. A los pocos segundos recordó ese programilla que había creado tiempo atrás. En ese momento se estremeció. Diecisiete personas habían ya comentado ese estado: “¿qué pasó Durrell?”, “¿por qué decepcionado?”, “tranquilo, sea lo que sea ya verás como se te pasa”, etc.

Se emocionó al ver ese nuevo universo de posibilidades ante sus ojos. ¡Cuanta empatía había despertado aquello que para el ordenador era simplemente la más arbitraria de las cadenas de bits!

Se puso a trabajar al instante. Apestaba, apenas se había alejado del monitor y ya contaban varios meses de compromiso intenso. Enseguida vio que aquello de la Inteligencia Artificial que había aprendido antaño le iba a ser bastante útil y engendró un ejército de bots. La primera tarea de aquellos pequeños automatismos fue el rastreo de noticias en la red. Fue lo primero que se le ocurrió, “¡eso le dará credibilidad!”. Los bots seleccionaban noticias actuales de manera que los estados del perfil podían ser actualizados en consonancia. “¡Vamos, el Barça vuelve a ganar!”.

Pero quiso ir más allá, quería poder dar respuesta a los comentarios de sus amigos, así que se esmeró muchísimo con el módulo de procesamiento del lenguaje natural. ¡Análisis morfológico, sintáctico, semántico, pragmático! ¡Aquello era algo potente! Después vinieron los complejísimos motores de razonamiento y el salvaje módulo de aprendizaje mediante algoritmos genéticos [sí, pueden ser una mierda, pero el nombre vende].

Aquello se le había ido un poco de las manos. Apenas dormía. Entonces se fueron sucediendo las alucinaciones hipnopómpicas e hipnagógicas. Y con ello, imágenes de lo que tenía que ser su propio conectoma. Así es como lo veía ahora nuestro amigo Durrell. Se había empeñado en replicar su conectoma, ¡ese colosal mapa de todas sus neuronas y sus respectivas sinapsis! Si conseguía reproducir el conectoma entonces perpetuaría su conciencia. Se trataba de la reencarnación del siglo XXI.

Pero Durrell literalmente murió en el intento. ¡Bárbaro!

Fue a los dos meses de la muerte cuando Margarita se puso en contacto con el avatar del interfecto Durrell. Su historia era curiosa, ambos (Margarita y el aún vivo Durrell) se habían agregado mutuamente sin apenas conocerse y luego fueron incapaces de intercambiar siquiera unas pocas palabras (durante un tiempo Durrell sufrió algo parecido a un amor en silencio, ¡ni por asomo comparable al sufrimiento de las hemorroides en silencio!).

Sin embargo algo llamó ahora la atención de Margarita en los últimos estados del perfil del difunto Durrell. Así es como empieza (continúa) la historia de amor.

Jamás se produjeron elaboradas conversaciones entre ambos, pero Margarita estaba realmente enamorada. El avatar de Durrell, aún lejos de ser el representante oficial de su conectoma, salía airoso de cada microinteracción virtual con la preciosa Margarita. Era una historia de amor nacida de pocas palabras. Un “¡buenos días!” alegraba el día a Margarita. Un “¿cómo está hoy mi princesa?” debilitaba sus piernas. Unos cuantos “te quiero” y algún que otro “lo siento, fue mi culpa” fueron el asiento de la estima hasta la muerte de Margarita.

El avatar de Durrell con su vida infinita y su consecuente evolución eterna, quiso a Margarita a través de interminables iteraciones que excedían cualquier manifestación humana del amor.

[Nacido a partir de la lectura de http://alehop13.blogspot.com/2010/10/los-fantasmas-de-la-red.html. Merci Joana! ;)]

Meta-paraules de determinació relacional

Podria venir a tu.
Intentar seduir-te.
Podria fer tot el que sempre he fet i crear allò fals entre tu i jo.
Allò que només són paraules meves amb la finalitat de captivar-te.
Presumeixo d’anar despentinat, mal arreglat. D’aparença transparent.
Però després em maquillo amb les meves paraules.
Podria repetir el procés i afegir-te a la col·lecció de mentides.
Però em limitaré a escoltar-te.
I ho faré amb tanta intensitat que em coneixeràs a través de les teves paraules.

8 a.m. "Carai, m’he adormit!"

Són les 2.20 a.m. i no puc dormir. Aquesta vegada no és per insomni. No és allò que tens milions d’idees que no et permeten descansar. Res explota en el meu cervell. Zero creativitat. És només que estic dins un vaixell amb seients molt incòmodes.

La gent encara no ha desistit i es creu que serà capaç de descansar. Jo ja ho he provat de totes les maneres possibles: assegut amb el seient reclinat, assegut amb el seient sense reclinar, de costat, de l’altre costat, al terra sobre la tovallola de platja, al terra sobre les samarretes a mode de coixí. Fins i tot he pensat que gràcies al meu cos educat en les estratagemes del ioga podria burlar la barra metàl·lica que separa els seients. He estirat una mica l’esquena i com una serp he deixat passar primer el peu i després la cama sencera; part del meu cos a través del recolza-braços que separava dos seients. Dos minuts he aguantat amb l’espina cargolada recursivament sobre si mateixa.

La travessia dura tota la nit i no puc evitar pensar en tota aquella gent que arriba en pastera (patera! – en castellà). Són rebuts com carronya, però us prometo que des d’avui mateix passen a ser els meus herois.

La noia de prop meu sembla no haver esgotat la imaginació del tot: ara deixa penjar el seu cap que passa gairebé a tocar el terra (bé, almenys els seus cabells sí que estan escombrant de franc). Es serveix de la maleta que té al costat per evitar el desnivell del recolza-braços.

Ja està, no ha aguantat gaire. Ara s’ha regirat per acabar en posició fetal. S’ha arraulit tant que descobreixo pell de taronja en les seves cames.

Mentrestant un altre noi obre l’ull (que havia tancat perquè es pensava que així dormiria) i em mira encuriosit en veure’m escriure a aquestes hores.

Tothom balla i es baralla amb els seients. És curiós, no sé si algú s’haurà atrevit mai a dir que érem éssers racionals però ara mateix tot escapa i s’allunya de la raó. Les restriccions socials ens diuen que en una situació com aquesta s’ha de dormir. No em pregunteu per què però implícitament això és així. I no és precisament perquè la biologia i els seus ritmes circadiaris ens hi forcin de totes totes. La gent surt de festa fins les sis, set, vuit… de la matinada. Però ara, en el vaixell, toca dormir.

I vet aquí que ningú ho aconsegueix. Quantes persones canvien de postura cada minut? Digne de veure, sembla una coreografia. Però el miratge cultural ens segueix obligant a intentar-ho. Si realment fossin éssers racionals sabrien que no aconseguiran dormir. L’únic que aconsegueixen és hipotecar-se un mal muscular increïble per demà. Segurament seria molt més profitós si ens decidíssim a compartir l’estona i ens poséssim a parlar. Donat que ningú no dormirà, els beneficis serien majors.

El resultat final és que no dormiran. Jo ja ho he assumit i per això m’entretinc bonament com puc. M’agradaria veure com es comportaria aquesta gent si en entrar al vaixell els haguessin dit “durant tota la nit anirem llençant un gas que de cap de les maneres us permetrà dormir”. A saber què estaria fent la gent ara. Però segur que no estarien maltractant-se intentant trobar la postura impossible. Anirien d’aquí a allà, movent-se, parlant…

El que veig ara és gent silenciosa i quieta que intenta de totes maneres dormir-se. Però segueixen desperts. I és que el no saber amb absoluta certesa que avui no dormiran els permet somiar (desperts!) que en qualsevol moment el seu cos adquirirà aquella postura que els permetrà aclucar per uns instants els seus ulls.

I així és com la coreografia que tinc al davant es perpetuarà fins que el vaixell arribi al seu destí.

El mateix truc evolutiu deu usar el nostre enteniment pel que fa a les reflexions de la nostra existència. Perquè, no ens enganyem, per complexa que pugui arribar a ser l’explicació del “què fem aquí?”, al final el resultat de les nostres vides pot ser considerat com quelcom bastant trivial.

Fem-ho. Suposem que succeeix el mateix que en el cas hipotètic en el que entràvem en el vaixell i ens advertien d’un gas que no ens permetria dormir. Imaginem ara que sigui quina sigui la resposta ens han contestat a la pregunta “per què existim?”. Ja està, ho sabem i punt, se’ns ha resolt el gran enigma.

M’és igual si la resposta és perquè un déu ens ha creat, o els extraterrestres, o que no hi ha res, o que hi és tot, o que l’objectiu d’aquesta vida és aconseguir dormir-se en una butaca d’un vaixell… Suposem simplement que en tenim una resposta. Com afecta això a les nostres vides? I ara què? Imaginem que fins i tot tenim una resposta per aquest “i ara què?”. Ho sabem tot.

I és que el no tenir respostes totes les preguntes ens permet somiar que en algun moment ho aconseguirem contestar tot. En efecte, així és com la coreografia de les nostres vides es perpetua fins les nostres morts.

Amor i sexe amb robots

No és futurisme, trepitjo el present.
Oh, maleït robot obedient!
He besat bits
pensant que eren pits.
Programada per la societat;
servomotors, transistors i rotors sense voluntat.
Jo et vull diferent i no com tots.
Només he tingut amor i sexe amb robots.

Sordesa

Activitat 2: heu d’avaluar el comportament d’una persona que coneixeu molt bé. És necessari que us pareu un moment a reflexionar sobre la persona que avaluareu: ha de ser un nen o una nena que tingui una edat entre sis i catorze anys. Penseu qui és aquest nen o aquesta nena que millor coneixeu […]. Creieu que realment coneixeu bé el nen o la nena, del qual heu escrit el nom?

Quan tenia entre sis i catorze anys jo escoltava la gent entre sis i catorze anys, i també a la major. Ara, quin disgust no ser capaç d’afirmar que conec algú d’entre sis i catorze anys. Curiosament segueixo escoltant la meva generació i posteriors. I això, donat que el temps va fent, sembla que només em porta cap a la sordera.

Avisat estic, i preparat per tornar a parar l’orella omnidireccional :)